NICK GARRIE
Jazz Cava, Vic
2 de novembre de 2012
Un dia de principis de 2007, l'activista musical Maurici Ribera -que mesos més tard començaria a fer concerts com The Missing Leech- em va proposar tocar com a teloner en un parell de concerts que estava organitzant. El cap de cartell era Nick Garrie, músic de culte i autor de "The Nightmare of JB Stanislas" (1969), joia perduda del folk psicodèlic i el pop barroc britànics. La meva resposta, evidentment, va ser un sí immediat. La veritat és que fins aquell moment jo desconeixia la trajectòria de Nick Garrie, però per posar-me les piles vaig buscar l'àlbum en qüestió. El vaig trobar en una botiga de discos de Barcelona que ja no existeix, i quan el vaig punxar per primera vegada em va absorbir -i des d'aleshores no m'ha deixat anar-. En un moment en què podia comptar amb els dits de les mans els concerts realitzats fins aquella data, la possibilitat tocar amb Nick Garrie se'm plantejava com una de les millors coses que m'havien passat mai.
El vaig conèixer personalment durant la prova de so del nostre primer concert plegats, a l'Heliogàbal de Barcelona el 5 d'abril de 2007. La situació m'imposava respecte, però de seguida em vaig sentir a gust quan el Nick em va ensenyar una aleshores nova composició, "Stay till the Morning Comes", que vaig ser incapaç d'aprendre'm. El concert d'aquella nit va ser un dels millors que recordo haver fet, i el del Nick em va semblar memorable. No vaig sortir a tocar "Stay till the Morning Comes", però durant els bisos em va convidar a improvisar sobre unes versions que no havíem preparat: "I Should Have Known Better" dels Beatles, "San Francisco" d'Scott McKenzie i "Knockin' on Heaven's Door" de Bob Dylan. En algun moment se'ns va afegir també el propi Maurici fent cors -diria que per internet encara circulen vídeos de tot allò-. Dos dies després vam repetir al Molí de La Roca del Vallès -quan encara el portava la gent de Karate Punks-. Per motius que no tinc ganes d'enumerar -res a veure amb la sala, on em vaig sentir a gust en tot moment-, aquella nit vaig fer un concert pèssim que encara a dia d'avui recordo com una de les meves pitjors actuacions. Però havia tornat a tocar amb Nick Garrie, i l'experiència havia valgut la pena.
Ha passat molt de temps, però cada cop que escolto les cançons de Nick Garrie em ve al cap tot allò. Ahir, a la Jazz Cava de Vic, va interpretar bona part del seu repertori de manera cronològica, començant pels temes de "JB Stanislas" i acabant amb composicions recents com l'encara inèdita "A Rainy Day in Sidney" -enregistrada aquesta mateixa setmana a Barcelona i prevista la seva edició properament com a single-. "Us explicaré la meva vida en cançons", va dir. I la veritat és que mentre anaven sonant algunes d'aquelles cançons, també veia fragments de la meva pròpia vida desfilar per aquell escenari -un dels últims que vaig trepitjar abans de fer el meu Concert de Comiat-. Fragments traduïts en l'emoció de "Can I Stay with You" o una "Wheel of Fortune" que el Nick encara és capaç d'entonar i elevar com quatre dècades enrere, però també en aquella "Stay till the Morning Comes" -inclosa al seu fins ara darrer treball, "49 Arlington Gardens" (2009)- que el Nick m'ensenyava aquella plujosa tarda primaveral a les cadires buides de l'Heliogàbal. Ja fa cinc anys de tot allò, però segueixo pensant que tocar amb Nick Garrie és una de les millors coses que m'han passat mai.
Audio: "Stay till the Morning Comes" - Nick Garrie
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada