Patti Smith, del CBGB al Palau

El Patti Smith Group, la nit passada al Palau de la Música.

Patti Smith component un tema en memòria d'Amy Winehouse. La premissa és bona, però el resultat -titulat "This Is The Girl" i inclòs al seu darrer disc, el notable "Banga" (2012)- no ho és tant. Em sembla un apunt menor a l'immaculat quadern d'una poetessa majúscula. Però m'agrada com la canta a l'escenari. Com se la creu i com la fa brollar amb la mateixa convicció amb què demana la pau al Pròxim Orient o proclama que tots junts podem canviar el món si ens ho proposem. M'agraden la mirada de nena innocent i la rauxa adolescent convivint amb la serenor d'una dona de 65 anys que conserva intacta la passió del primer dia. M'agrada que atorgui protagonisme a la seva banda -encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye-, i que aquesta reti homenatge al rock de garatge de la nissaga "Nuggets" -sí, compilada originalment pel propi Kaye- tot versionant "Night Time" dels Strangeloves i "(We Ain't Got) Nothing Yet" dels Blues Magoos. M'agrada com aquesta mateixa banda transforma el crescendo de "Beneath the Southern Cross" en una tempesta elèctrica mentre ella rasca fràgilment la seva guitarra. M'agrada que escupi a l'escenari del Palau de la Música mentre ataca amb ràbia un "Land" que acaba desembocant en una també ferotge "Gloria" (Them). Perquè quan oligarquies corruptes i enemics de les arts han profanat sense pietat aquest santuari, aquestes escopinades resulten tan catàrtiques, purificadores i regeneradores com aquella onada punk que ella mateixa encapçalava fa gairebé quatre dècades al sud-est de Manhattan. I perquè ningú més pot dir que en una sola vida hagi tancat el CBGB i rebut ovacions al Palau de la Música.

Audio: "Land" - Patti Smith