Roddy Jackson (1942-2022)

RODDY JACKSON

(1942-2022)

Quan es parla de pioners blancs del rock'n'roll que cantaven com si fossin negres, sol obviar-se un nom que encaixa com pocs en aquesta categoria. El de Roddy Jackson, figura de culte del rockabilly amb un timbre de veu estrident i visceral com ell sol. Influït per Little Richard, el cantant i multiinstrumentista californià va arribar a fitxar pel mateix segell que el seu ídol, Specialty, amb el qual va gravar un grapat de singles entre 1958 i 1959 –a destacar títols com "I've Got My Sights on Someone New" i "Any Old Town". Va ser també durant aquell període quan, juntament amb Larry Williams, va escriure "She Said Yeah". Una peça que el mateix Williams va gravar com a cara b i que posteriorment va obtenir més ressò de la mà dels Rolling Stones i els Animals –també en va fer una notable versió Paul McCartney-. Instal·lat des de feia dècades al circuit fifties com a venerable veterà, ha mort a l'edat de 80 anys.

Cat Power - "Covers" (2022)

Una vegada, un periodista va preguntar a Cat Power per què havia utilitzat uns acords diferents per gravar la seva versió del clàssic dels Rolling Stones "(I Can't Get No) Satisfaction" –inclosa a "The Covers Record" (2000), el seu primer àlbum de versions-. Ella va respondre que al moment d'enregistrar-la només sabia tocar els acords de "Rising Sun Blues", la peça tradicional popularitzada pels Animals sota el títol de "The House of the Rising Sun", i que simplement havia fet la seva lectura de l'himne stonià amb els recursos de què disposava. El resultat vindria a definir què significa fer una versió, en el millor sentit.

Dues dècades llargues més tard, l'alter ego de Chan Marshall disposa de força més recursos tant a l'estudi com a l'escenari. Tot i això, encara segueix essent capaç de sorprendre el personal tot donant la volta a peces a priori intocables. Ho acaba de fer, per exemple, amb "Against the Wind", el clàssic de Bob Seger, reconvertit per la d'Atlanta en una fantasmagòrica balada. També amb una claustrofòbica presa d'"It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", aquella answer song amb què Kitty Wells havia posat sobre la taula les qüestions de gènere a ritme de genuí honky tonk el 1952.

Totes dues peces figuren a "Covers" (2022), el seu tercer disc de versions –el segon va ser "Jukebox" (2008)-. Un plàstic on Marshall també es fa seves perles originalment cantades per Iggy Pop, Billie Holiday, Frank Ocean o Lana Del Rey. Tot i sonar reconeixible respecte de l'original, també cal destacar "A Pair of Brown Eyes", el clàssic dels Pogues, cantat des d'una nova perspectiva i lliurat més fràgil i desolador que mai. Novament, fer versions significa exactament això.

Hilton Valentine (1943-2021)

HILTON VALENTINE
(1943-2021)

El nom de Hilton Valentine sol sonar poc, o fins i tot no sonar, però el seu impacte i la seva influència en la història de la música pop són pràcticament incalculables. Sol sonar amb més freqüència el nom de The Animals, la banda de la qual va ser guitarrista i membre fundador, i amb la qual va enregistrar la versió definitiva de la peça tradicional "The House of the Rising Sun" –publicada com a single el 1964 i inclosa a l'àlbum "The Animals" d'aquell mateix any-.

Inspirant-se en la lectura que Bob Dylan n'havia fet pocs anys abans, Valentine va agafar-ne la seqüència d'acords i la va tocar amb forma d'arpegi. La veu d'Eric Burdon i l'orgue d'Alan Price van fer la resta. La banda de Newcastle acabava de facturar la seva pista més recordada i un dels títols més universals de la història de la música pop. També, coincideixen en afirmar diverses veus autoritzades, el punt de partida d'allò que s'anomenaria folk rock. Pel que fa a l'arpegi de Valentine, probablement l'element més distintiu de la gravació, ha esdevingut primera lliçó per a incomptables aspirants a guitarrista.

Un cop dissolta la formació original dels Animals, Valentine es va traslladar als Estats Units i va provar d'iniciar sense èxit una carrera en solitari. En anys posteriors alternaria projectes propis amb reunions puntuals amb els seus excompanys. Ens deixava ahir a l'edat de 77 anys. Al seu llegat amb la banda, a més de "The House of the Rising Sun", hi figuren perles tan essencials del rhythm & blues i el rock britànics com "It's My Life", "We Gotta Get Out of This Place" o la superlativa lectura del "Don't Let Me Be Misunderstood" que originalment havia enregistrat Nina Simone.

Els anys psicodèlics d'Eric Burdon

Històricament s'ha parlat poc, i sovint malament, de l'etapa psicodèlica d'Eric Burdon, la que fa d'enllaç entre el final dels Animals originals i la seva accidentada unió amb War. El període en què el de Newcastle va encapçalar una nova banda de la qual es va proclamar líder absolut de bon principi –Eric Burdon & The Animals, també coneguts com a New Animals-, es va reubicar a Califòrnia i va esdevenir una mena de cronista gairebé oficial de l'era d'Aquari.

Una etapa tan efímera com intensa, amb quatre àlbums publicats en tan sols un any i mig sota el paraigües d'MGM, entre els quals destaquen sobretot els dos primers –"Winds of Change" (1967) i "The Twain Shall Meet" (1968)-, i que ara repassa de forma extensiva el recopilatori "When I Was Young - The MGM Recordings 1967-1968" (2020, Esoteric Recordings). Cinc discos en total, que agrupen els quatre plàstics publicats al seu moment juntament els singles corresponents.

Al track list no hi falten títols com "San Fransiscan Nights", "Monterey" o "Sky Pilot", peces que encara avui solen tenir cabuda als directes del de Newcastle. Però seria injust obviar altres reclams que van de l'àcida lectura del "Paint It Black" dels Rolling Stones a la calidoscòpica reformulació del "Ring of Fire" de Johnny Cash o el misteri oriental de la pròpia "Winds of Change". Arguments a favor d'un període a (re)descobrir en la trajectòria del més negre de tots els vocalistes blancs, tal i com algú va arribar a definir Burdon.

"Eric Burdon - Rock'n'Roll Animal" (2017)

Eric Burdon, en una imatge promocional del documental.

Eric Burdon és aquell noi de classe treballadora de Newcastle que un bon dia va acabar trobant el seu lloc en la immensitat del desert californià -vaja, que no feia cap mena de broma quan cantava "We Gotta Get Out of This Place"-. Pel camí va viure en metròpolis com Londres, Nova York i San Francisco i, sobretot, va revolucionar la història de la música pop amb un registre vocal fora de sèrie i al capdavant de The Animals, aquella banda que va definir bona part del rhythm & blues britànic de la dècada dels 60 i en certa manera es va avançar al folk rock que era a punt de germinar a l'altre costat de l'Atlàntic. També va esdevenir un actor clau de l'òrbita psicodèlica de la Costa Oest nord-americana, va associar-se de forma temporal amb War i és a punt de concloure -així ho ha anunciat- més de quatre dècades d'intensa trajectòria solista. El documental "Rock'n'Roll Animal" (2017), de Hannes Rossacher, repassa la seva història amb sucoses imatges d'arxiu, declaracions exclusives del propi Burdon -no hi falta l'anècdota del dia en què va conèixer Louis Armstrong, tampoc la seva disputa amb Alan Price- i testimonis d'excepció com són els de Bruce Springsteen, Little Steven, Sting, Patti Smith o George Thorogood. Disponible per visionar de forma lliure fins al proper 7 de setembre al web d'Arte. Aprofitin, que val la pena.

Quan Eric Burdon va conèixer Louis Armstrong

Un jove Eric Burdon durant els anys dels Animals - Foto Getty Images.

"Solia anar regularment al City Hall i em quedava a la porta d'entrada que donava al backstage. Em vaig adonar que des d'aquell punt podia conèixer qualsevol personalitat que posés els peus a Newcastle. Vaig arribar molt d'hora el dia que tocava Louis Armstrong. Quan es va acabar el primer set va sortir un component dels Hot Five, em va posar la mà a l'espatlla i em va acompanyar a la zona de backstage. Allà es trobava Louis, amb una tovallola al coll i els peus en una galleda plena d'aigua salada, mentre la seva esposa li feia un massatge. Estava fumant un gran porro, i era la primera vegada que jo olorava la marihuana. Em va mirar i em va dir 'Com estàs, noi?', i jo em vaig quedar sense parla. En aquell moment vaig saber què volia ser. Allò era el blues, i jo volia formar-ne part". Eric Burdon en una entrevista signada per Michael Bonner i publicada a l'edició de juny d'Uncut. Dècades després d'aquell episodi, l'exvocalista dels Animals es prepara per actuar el mateix City Hall de Newcastle el proper 23 de juny, en el que podria ser l'últim concert de Burdon a la seva ciutat natal.

L'any d'Springsteen

Extens i sucós article el que Uncut dedica en la seva edició de gener a Bruce Springsteen. L'home de l'any, segons proclama la pròpia revista britànica a la portada d'un lliurament on es resumeix el més destacat de 2012. I és que, sens dubte, aquest any que s'acaba ha estat un dels més intensos i memorables dels més de 40 que el de New Jersey porta a la carretera. Un any marcat per l'edició de "Wrecking Ball" -el seu millor àlbum en més d'un quart de segle-, una gira mundial amb The E Street Band en què, segons afirmen algunes veus autoritzades, està oferint els millors concerts de la seva història -a Barcelona en vam tenir una mostra el 17 de maig-, i un compromís social i polític més ferm que mai -"Wrecking Ball", càrrega frontal contra el sistema financer i la crisi global que aquest ha alimentat, és un dels discos que millor defineixen els temps que corren-. Tot plegat, li atorga gairebé la mateixa dimensió com a icona cultural de Bob Dylan o Woody Guthrie en un país, els Estats Units, on la música encara és molt més que un reclam per a vendre politons. Un any, doncs, gairebé immillorable i que Andy Gill repassa al llarg de vuit pàgines.

El reportatge es nodreix de testimonis de personal pròxim al Boss i músics amb qui ha compartit escenari al llarg dels darrers dotze mesos -de Pete Seeger a Tom Morello, passant per Ken Casey dels Dropkick Murphys-, a més del propi Springsteen, de qui es rescaten declaracions fetes en rodes de premsa i aparicions públiques com la conferència que va oferir el mes de març al festival South By Southwest d'Austin, Texas. Va ser allà on va tornar a insistir en tot el que noms com els d'Stax, Motown, Elvis Presley, Bob Dylan o Woody Guthrie han significat per a ell. Però va ser en parlar dels Animals quan realment es va deixar anar. "Per a mi, els Animals van ser una revelació", reconeixia, "els primers discos que vaig escoltar on hi havia una gran consciència de classe. 'We've Gotta Get Out of This Place' resumeix totes i cada una de les cançons que jo he escrit. (...) I hi havia una altra cosa que els feia grans: cap dels seus components era atractiu". Per a deixar clar fins a quin punt l'havien influït, va cantar "Don't Let Me Be Misunderstood" (original de Nina Simone, però popularitzada per Eric Burdon i companyia), sobre els acords d'un dels seus propis himnes per excel·lència, "Badlands", admetent tot seguit que ell s'havia apropiat del riff dels Animals per a compondre el tema que obria "Darkness on the Edge of Town" (1978). "D'això se'n diu un bon robatori", reconeixia després d'aquell momentàs. Momentàs, sí, perquè són detalls com aquest els que fan gran a un artista, i no pas les xifres, els rankings o les portades de les revistes.



"Els inversors i banquers de Bear Sterns i Lehman Brothers van oblidar que formen part d'una constant en la història: no es tracta dels diners que facis avui aprofitant-te dels altres. Si no hi ha un sentit de la continuïtat, d'un futur que depèn del que estàs fent ara mateix i del deute que tens amb el passat, acabes esdevenint un fill de puta superficial i avariciós que només mira de fer-se amb tot allò que pot" (Bruce Springsteen a Jon Stewart, durant una entrevista per a Rolling Stone, gener de 2012).







Audio: "Badlands" - Bruce Springsteen