La presentació del llibre de Nando Cruz, a El 9 Nou

Els companys d'El 9 Nou del Vallès Oriental es fan ressò avui de la presentació del llibre "Macrofestivales. El agujero negro de la música" (2023, Ediciones Península / Planeta), del periodista Nando Cruz, que va tenir lloc dissabte passat al Dràstik de Granollers i que va conduir un servidor.

Parlem de macrofestivals amb Nando Cruz

Nando Cruz, a la dreta, d'esquena, durant la xerrada d'ahir al Dràstik.

Ahir vam estar parlant sobre la cara menys amable dels grans festivals de música amb el periodista Nando Cruz, que va presentar el llibre "Macrofestivales. El agujero negro de la música" (2023, Ediciones Península / Planeta) al Dràstik de Granollers. Gairebé dues hores de conversa que es van fer molt curtes, perquè la temàtica és inesgotable i perquè escoltar el Nando és un gustàs.

Vam parlar de l'impacte dels macrofestivals sobre els ecosistemes culturals dels indrets on es porten a terme, de les pressions exercides per certs promotors sobre les administracions públiques, i de les condicions laborals sovint precàries en què treballa el personal de les barres o de la neteja, entre moltes altres coses. Molt agraït al Nando per la xerrada, a la gent d'Arcada Koncerts per haver-me convidat a conduir l'acte, i a tothom qui ens va acompanyar. L'activitat s'emmarcava dins del calendari previ del festival Fusiònica.

Nando Cruz presenta "Macrofestivales" al Dràstik

Presentació del llibre "Macrofestivales: el agujero negro de la música" (2023, Ediciones Península / Planeta) de Nando Cruz, aquest dissabte, 7 d'octubre (12h.), al Dràstik Arcada Koncerts dins del festival Fusiònica. Conduïrà la xerrada un servidor. Vinguin, que serà interessant!

"Hospital del Mar", a 10.000 Fogueres

Els Pets.

De la mateixa manera que hi ha discos i cançons que et poden acompanyar i fins i tot fer-te sentir millor en moments complicats, també hi ha programes de ràdio i podcasts que poden desenvolupar aquestes mateixes funcions. Ja fa algunes setmanes que escolto cada dia la cançó "Hospital del Mar" dels Pets, perquè en alguns dels seus versos hi ressona la tarda més bèstia de la meva vida però, sobretot, perquè m'està ajudant a portar tan bé com puc una situació que no és fàcil. A l'última edició de 10.000 Fogueres, Nando Cruz es fa ressò de la meva història amb aquesta peça, i l'aprofita per explicar-nos tot allò que una cançó ens pot aportar quan més ho necessitem. Des d'aquí només puc donar-li les gràcies per les paraules de suport, pels ànims i per tenir-me present al programa. I convidar-los a tots vostès a escoltar-lo sencer a través del web de Betevé.

Patti Smith a 100.000 Fogueres

Patti Smith.

Fa molta il·lusió que algú a qui portes mitja vida llegint et citi com a inspiració d'un podcast tan estimulant com 10.000 Fogueres. Moltes gràcies, Nando Cruz, per fer-te ressò del meu retrobament amb "Easter" (1978) de Patti Smith, i enhorabona pel programa! I que ningú es perdi la resta de la selecció musical i de les recomanacions (val la pena prendre nota). Una debilitat personal? La reivindicació de Bars, aquella injustament oblidada banda vallesana que va destil·lar essències de blues elèctric i genuí country rock en plena era del Rock Català. Poden escoltar el podcast al web de Betevé.

Punk, indie, literatura i consciència de classe

John Lydon.

"És possible que el punk tingués més consciència de classe al Regne Unit que als Estats Units. En tot cas, la qüestió és que nosaltres anàvem a trencar les barreres de classe, i això finalment no va passar. Els que anaven a les escoles més privilegiades i amb més mitjans segueixen anant a aquestes escoles, i no es barregen amb nosaltres. El món segueix girant, i les divisions de classe, que són terribles, es mantenen vigents, perquè a gent com jo se li denega el dret a l'educació, al progrés, a millorar com a persones. Perquè no importen els nostres mèrits, ells sempre ens menysprearan. Jo vaig ignorar aquest principi, que és molt britànic, i vaig mirar d'aconseguir coses sense haver-m'hi d'ajustar. I aquí em trobo, sóc un sòlid recordatori que quan es denigra una classe de gent, considerant-la estúpida i sense cervell, al final es demostra que no és així. Perquè jo no ho sóc. Per molt que ells insisteixin a menysprear-nos i conduir-nos a la criminalitat". John Lydon en una entrevista publicada recentment per Mondo Sonoro.

Segurament, el fet que gent com Lydon marqui la diferència, sigui quina sigui la seva classe social, té una explicació molt simple. Ell mateix l'ofereix a la mateixa entrevista. "Pots sentir-te institucionalitzat per allò que t'ensenya el sistema educatiu, però l'educació realment comença quan has començat a llegir pel teu compte. Com més llegeixes, més savi et fas, perquè absorbeixes més informació i això et permet conèixer el punt de vista d'altra gent que també ha fet això des de la seva autodeterminació, i el treball de la qual és exemplar. A partir d'aquí, et converteixes en una persona lliurement determinada". Potser sigui aquesta una de les grans diferències entre el punk en països com el Regne Unit o l'Estat Espanyol. Per norma general, als punks britànics els agradava llegir i als espanyols no. I és clar, no és el mateix buscar la llibertat en una biblioteca que buscar-la al fons d'una ampolla de kalimotxo. Insisteixo, estic generalitzant, però em sembla que qui em vulgui entendre ja m'ha entès.

Dies enrere em referia a una altra entrevista on el periodista i crític musical Nando Cruz deia això sobre l'escena indie espanyola dels 90: "La mayoría de los grupos de aquella época se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística". I novament, em sembla que la clau de tot plegat es troba en les declaracions de Lydon. Al Regne Unit, l'escena indie -que s'havia produït durant els 80 i que ja s'havia apagat quan aquí tot just prenia forma el tardà i mal anomenat indie de los 90- era conseqüència directa del punk, formava part d'un mateix arbre genealògic que començava amb els imperdibles del 76 i el 77 i es bifurcava en branques com la New Wave, el post-punk o el propi indie.

La base ètica i estètica de l'indie era doncs el punk. Les formes havien canviat i evolucionat, però la consciència de classe hi era, i això es pot comprovar en les lletres i declaracions de bandes com McCarthy, Housemartins o Close Lobsters. A l'Estat Espanyol, en canvi, l'indie no venia del punk sinó que suposava un trencament amb el mateix -parlem d'aquell punk autòcton que havia confós posicionament polític amb eslògans dogmàtics-. I novament ens trobem davant del mateix punt de partida. Cruz diu que els grups indies estrangers tenien un bagatge cultural més gran que els espanyols. Passaven les dècades, i seguia havent-hi països on agradava llegir i d'altres on no agradava tant. Mesos enrere vaig tenir el plaer d'entrevistar els components de Close Lobsters, i em va sorprendre com estaven de ben documentats sobre el moviment anarquista de la primera meitat del segle passat a Catalunya. L'indie britànic, com el punk del qual era hereu, tenia un bagatge, una intenció i una consciència impensables en un país, el nostre, on l'indie sembla consistir encara a dia d'avui en festivals a l'aire lliure on no hi falten les canyes, els quintos ni el vermut.

Nando Cruz parla sobre l'escena indie

Nando Cruz.

IMPRESCINDIBLE -insisteixo, IMPRESCINDIBLE- l'entrevista a Nando Cruz publicada el passat 28 d'abril pel blog Retroalimentación i signada pel també periodista musical Javier Becerra. Una conversa durant la qual Cruz parla del seu darrer assaig, "Pequeño circo: Historia oral del indie en España" (2015, Contra), però sobretot posa les coses al seu lloc, desfà tòpics, assenyala determinats vicis i relativitza el paper i el rerefons tant de la pretesa escena indie estatal com d'alguns dels mitjans de comunicació que l'han alimentat. A continuació en reprodueixo algunes cites que m'han fet reflexionar, tot esperant que tinguin el mateix efecte en vostès, i recomanant-los que les llegeixin en el seu context original, el de la pròpia entrevista.

"Las cosas se torcieron, bajo mi punto de vista, cuando al inicio la mayoría de los grupos de aquella época -los 90- se dedicaron a absorber la influencia de grupos extranjeros desde un punto de vista estético y nunca ideológico. Eso generó grupos que podían sonar peor o mejor, calcando a sus favoritos. Pero en ese calco nunca se incluían las ideas que transmitían. Pienso en bandas de los ochenta ingleses o estadounidenses, que no solo hacían un ruido. En muchos casos, además de tener un bagaje cultural mayor que los grupos que les copiaban aquí en España, tenían una intención artística. A veces incluso social y política. Aquí jamás se planteó. Muy pocos grupos lo retomaron. Esto no quiere decir que los grupos tuvieran que ser políticos en sí mismos, sino que esa forma de entender la música de Inglaterra o EE.UU. se podría haber adoptado. No solo en el sentido de hablar de los mismos temas, sino establecer una escena y un circuito que no solo fuera pasarlo bien".

"Se quiso hacer una escena alternativa y no se llego a construir. A mí Los Planetas me siguen gustando, pero no creo que hayan construido nada. Yo de aquella década echo en falta que se dejase un poso para que luego, los grupos que vinieran después, pudieran funcionar sin caer en las trampas en las que tuvieron que caer todos. Cuando digo eso me refiero a tener que acabar tocando con carteles detrás y todas esas cosas que se supone que no son muy alternativas y muy independientes, pero que no hay otro remedio. Si no lo hay es porque en los noventa los que pretendían hacer algo alternativo o paralelo al circuito oficial no lo hicieron".

"Yo, aunque escribía en Rockdelux, venía de Popular 1. Era súper fan de los Black Crowes y me chocaba que los considerasen una cosa muy retro, porque copiaban a los Faces, los Stones y los grupos de rock sureño, cuando luego se les daba bola a Teenage Fanclub que copiaban a grupos de la misma década, actualizando a Big Star. Todo eso me chocaba pero, si lo decía, lo hacía en voz baja. Tú estabas en la revista, querías entrar en esa camarilla y te callabas. Pero por dentro pensabas: ya no es cuestión de copiar cosas antiguas, sino que según a qué grupo antiguo copies molará o no. Hubo una época en la que copiar a los Beach Boys estaba bien. Los High Lamas eran estupendos. Pero cuidado con hacerlo con los Beatles. Eso sí que no".

"El cartel que tengas detrás dice mucho de tu propuesta. La música no es solo cómo suena y las guitarras con la que la haces sonar. Según como te pongas y según a los sitios a los que digas que no estás definiéndote. Volviendo al caso de La Casa Tomada y el Primavera Sound, que un grupo combine las dos opciones permite que haya quien los pueda ver por cinco euros y gente que los pueda ver pagando 200. Son dos opciones, cuando hay grupos que solo dejan la segunda opción: los que únicamente tocan en espacios en los que para acceder hay que pagar mucho dinero. Esto recorta por debajo el tipo de público al que pueden llegar. Yo no creo que tocar patrocinado o no patrocinado, hacerlo por 50 euros o por menos, decidir salir en el anuncio de un banco o no o hacer una gira en la que te obligan a ponerte un calzado determinado porque la marca te patrocina sea algo puramente estético. Eso define al grupo igual que el pedal que utiliza".

"El tabú del dinero es curioso y muy del indie. Tú vas al hip-hop y se habla de dinero sin problemas. Es más, cuanto más dinero tengo más chulo soy. Sería un tema de análisis curioso. ¿Por qué en el indie no se quiere hablar de dinero? Por lo general, la gente que no quiere hablar de dinero es la que lo tiene. Esa actitud de que no hay que vender y “si podemos tocar en sitios pequeños y que no nos vea nadie” es porque, a lo mejor, tienes ya todas las cosas resueltas. No porque seas rico, sino porque tienes un trabajo que te lo permite y ves la música como un hobbie".

"El punk, el soul, el reggae, el hip-hop… Todos estos géneros, sin renunciar al factor hedonista, sí cuajaron y dieron respuesta y salida a muchas inquietudes de la gente de su entorno. Ese papel no lo cumplió el indie español por todo lo que hemos hablado de su desconexión social. Y ni siquiera puede apuntarse el gol de haber construido un tejido alternativo que pudieran heredar futuras generaciones indies. Todo eso forma también parte del legado de una escena y todo eso no se consiguió. La trascendencia de una escena no se puede medir solo por la cantidad de discos buenos que ha legado sino por la cantidad de gente que los recuerda, por su calado social".

Recordin que val la pena llegir l'entrevista sencera a Retroalimentación.

Models de festival

Interessants reflexions les que planteja Jordi Herreruela, director del festival Cruïlla Barcelona, en un article signat per Nando Cruz i publicat ahir per El Periódico de Catalunya. "De vegades tinc la sensació que els festivals es desvinculen del territori per convertir-se en festivals internacionals", apuntava abans de refermar el compromís del Cruïlla amb l'entorn on es desenvolupa. "Estan passant moltes coses en la nostra societat que ens haurien de fer reflexionar. I una part de l'oferta de festivals i concerts encara actua com si no passés res", lamentava. I no li falta raó si recordem, per exemple, com el maig de 2011 i el mateix dia que s'havia produït la desproporcionada càrrega policial contra els Indignats a Plaça Catalunya, determinat macrofestival barceloní de referència modificava la seva programació per a retransmetre la final de la Champions, però ignorava en canvi el conflicte social que es vivia a la mateixa ciutat.

El Cruïlla se celebrarà entre avui i demà al Parc del Fòrum amb un cartell prou eclèctic -de Billy Bragg a Tego Calderón, passant per Cat Power, Rokia Traoré, Snoop Dogg, Tiger Menja Zebra o El Petit de Cal Eril-. Però no és aquesta obertura de mires l'únic tret d'identitat del festival, sinó també una aposta per la proximitat. Una proximitat que no s'acaba amb la perversa marca Barcelona, sinó amb un compromís real amb l'entorn. I si l'entorn està marcat per una crisi econòmica sense precedents, l'organització s'ha esforçat per oferir "un festival més econòmic i accessible, pensant en el públic d'aquí, en aquell a qui li costa pagar segons quins preus". Tot un detall, quan d'altres treuen amb comptagotes entrades que es van encarint cada setmana que passa -i a un any vista del festival-, mentre es dediquen a parlar cada vegada més de xifres i menys de música.

I sí, ja sé que la trentena d'artistes que conformen la programació del Cruïlla es queda en gairebé res al costat del cartell monumental d'un Primavera Sound. Però és en casos com aquest quan cal recordar que al pot petit hi ha la bona confitura. I en aquest sentit, és el propi Cruz qui apunta que "qui vagi divendres al Parc del Fòrum no haurà d'escollir entre 11 escenaris i acabar descartant 120 dels 170 grups". En altres paraules, un festival de dimensions petites o mitjanes permet assaborir tranquil·lament, com a mínim, la meitat del seu cartell. Res a veure amb l'altre model de festival, el dels rècords, les marques i les xifres tan astronòmiques com desproporcionades, on acabes veient el mateix havent pagat fins a quatre vegades més i tornant-te boig cada vegada que has de canviar d'escenari.

Billy Bragg tocarà aquesta nit al Cruïlla.

L'APUNT

Més enllà del debat sobre els models de festival, hi ha una realitat preocupant. El fet que aquest format ja gairebé ha acabat a casa nostra amb els circuits tradicionals de música en directe. Entre Primavera Sound, Sónar i Cruïlla, Barcelona haurà vist desfilar durant el darrer mes i mig noms de primer ordre com Nick Cave, Kraftwerk o Rufus Wainwright, a més de delícies i delicatessen que molts radars no solen captar. El problema no és aquesta acumulació, sinó el buit que es produeix durant la resta de l'any, ja sigui perquè als promotors els surt més rentable el format macro, perquè el públic autòcton no és melòman sinó de festival, o per una combinació d'ambdós factors. Sigui com sigui, en països on l'oferta de festivals sorgeix d'un circuit de música en directe prèviament consolidat, tots aquests artistes combinen gires per sales a l'hivern amb aparicions en festivals durant la temporada de primavera-estiu. Aquí, en canvi, molt em temo que si volem tornar a veure Billy Bragg o Cat Power en una sala en condicions, haurem d'esperar que comencin una nova gira i creuar els dits perquè no tornin a caure en un macrocartell.

Lach i l'Anònims a Rockdelux

Nando Cruz firma a l'edició digital de la revista Rockdelux un extens article sobre el concert que Lach va oferir el mes passat a l'Anònims de Granollers (organitzat per Retrovan Records en col·laboració amb Fressa Ent, Trilogy Rock i el propi Anònims). El poden llegir a l'enllaç següent, i els el recomano molt sincerament:

http://www.rockdelux.com/opinion/p/lach-el-trovador-a-oscuras

"Ya hacía rato que el cantautor había cumplido su misión: conquistar un espacio ajeno. A diferencia de los grupos que salen a escena y lanzan un “bienvenidos” que altera la realidad (en todo caso, los bienvenidos, a la ciudad y a la sala, son ellos), el estadounidense era consciente de su condición de intruso e hizo lo posible por ganarse a la gente. En cierto modo, revirtió ese ritual en que se ha instalado la música en directo y que consiste en que el público de cada ciudad acuda a esas zonas francas llamadas salas de conciertos a admirar al artista en gira. Esa noche nadie descorrió las cortinas del escaparate de narcisismo ambulante. Por no haber, no había ni escenario. El trovador de mirada curiosa y guión flexible se infiltró humildemente en nuestra cena para cantarnos y contarnos unas cuantas historias. Sin más".