Explicar l'horror

Caelles, durant la seva conferència d'ahir al TAG.

Diuen que la millor manera d'explicar qualsevol cosa de forma entenedora, és fer-ho com qui s'adreça als nens o, en el seu defecte, als adolescents. El periodista de TV3 Lluís Caelles va parlar ahir sobre la guerra d'Ucraïna davant 500 estudiants de Batxillerat de Granollers. I ho va fer de forma rigorosa, però sobretot entenedora. Exposant tot allò que ha vist sobre el terreny i deixant clares també les virtuts i les misèries de tots dos bàndols, però evitant aquella mena de judicis ràpids que tant agraden a les xarxes socials.

"És clar que a la revolta de Maidan hi van ser presents els serveis secrets nord-americans, perquè els serveis secrets sempre són a tot arreu. Però no va ser la CIA qui va mobilitzar a 200.000 o 300.000 persones", va apuntar sobre els fets de 2014 que van obrir la porta a la situació actual. També es va referir a les promeses incomplertes per l'OTAN després del final de la Guerra Freda i, atenció, va fer una crida a no equiparar l'actual dinàmica de blocs amb la lògica de la pròpia Guerra Freda –en el context d'un món globalitzat, va posar com a exemple els equilibris diplomàtics de la Xina per fer de contrapès a Occident sense deixar de banda els seus interessos comercials a la UE i els mateixos Estats Units-.

La conferència s'emmarcava dins dels actes previs a la commemoració del 85è aniversari del bombardeig feixista sobre Granollers durant la Guerra Civil Espanyola, que tindrà lloc el proper 31 de maig. Passen els anys i passen les dècades, però els humans seguim refermant-nos dia a dia com l'única espècie incapaç d'aprendre dels seus propis entrebancs. Tant de bo el mig miler de joves que hi havia ahir a la sala gran del TAG en prenguin bona nota. Perquè, com sol dir-se en aquests casos, ells són el futur.

Mikhaïl Gorbatxov (1931-2022)

MIKHAÏL GORBATXOV
(1931-2022)

No acostumo a dedicar necrològiques a líders polítics, però crec que el cas de Mikhaïl Gorbatxov bé es mereix una excepció. Durant el darrer mig any, i més concretament des que va començar la invasió russa d'Ucraïna, he pensat molt en la seva figura i en el seu llegat. La seva figura, m'atreveixo a dir, s'ha reivindicat molt poc en uns temps en què hauria estat més necessari que mai un referent com el seu –i quan assenyalo que s'ha reivindicat poc em refereixo a la Rússia de Putin, però també al bloc de l'OTAN-. I el seu llegat, malauradament, ha quedat esmicolat –potser no per sempre més, però sí per diverses generacions- a mans d'un maniàtic amb deliris de grandesa.

Gorbatxov va ser l'últim president de l'URSS, també l'impulsor de les reformes que van fer una mica més humana l'estructura del règim comunista i que van permetre la distensió amb els Estats Units i Occident. Va ser una figura clau per entendre la fi de l'imperi soviètic –també el naixement d'una Rússia que no ha esdevingut allò que hauria d'haver estat ni allò que el mateix Gorbatxov hauria volgut-, però també el final pacífic de la Guerra Freda. Ha mort a l'edat de 91 anys, després de dècades apartat de la vida pública. Alguns ens hem estat preguntant darrerament què devia pensar de la deriva del seu país a mans de Putin. La gran majoria semblava haver-lo oblidat. I Putin? Probablement li dediqui un elogi protocolari després d'haver estat el més gran beneficiari del seu silenci.

Manel Alías, a El 9 Nou

Rússia, sense tòpics ni prejudicis. El periodista Manel Alías va presentar la setmana passada el seu primer llibre, "Rússia, l'escenari més gran del món" (2021, Ara Llibres), a la llibreria L'Espolsada de les Franqueses del Vallèss. Va parlar d'Ucraïna, del Donbass i de la guerra, però també i sobretot de moltes altres coses. "Tot allò que em digui durant un dinar la meva sogra, que és russa, em pot explicar moltes més coses sobre Rússia que no pas Vladímir Putin amb una compareixença de dues hores", va afirmar. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Un piano a la frontera

Martello tocant per a un grup de refugiats ucraïnesos - Foto Reuters.

De la frontera que separa Ucraïna de Polònia ens arriba una d'aquelles escenes que conviden a tenir ni que sigui una mica de fe en l'espècie humana, fins i tot en aquests temps tan foscos que corren. Són desenes de milers les persones que creuen cada dia passos fronterers com el de Medyka, on s'ha instal·lat aquests dies el pianista Davide Martello, que ha portat el seu piano expressament des d'Alemanya per rebre els refugiats ucraïnesos amb música.

El seu gest no servirà per aturar la guerra. Tampoc els podrà garantir a aquestes persones unes condicions de vida dignes en aquest costat de la frontera. Però probablement els farà sentir una mica millor al fer-los saber que no estan soles. La música també serveix per aquestes coses. Prèviament Martello ja havia tocat en zones de conflicte com l'Afganistan, a la sala Bataclan de París després de l'atemptat terrorista de 2015, o durant les protestes per la mort de George Floyd a Minneapolis el 2020.

Una barricada de llibres

La finestra del domicili de Lev Shevchenko a Kíiv.

La cultura com a refugi, metafòrica i literalment, mai més ben dit. L'escriptor i investigador ucraïnès Lev Shevchenko ha respost a la invasió russa tapant una de les finestres de casa seva, a Kíiv, amb una barricada de llibres. Tots els volums que hi ha posat són de la seva col·lecció personal. I si bé el gest no servirà per aturar l'agressió de Rússia sobre Ucraïna, potser ni tan sols protegirà a l'escriptor en cas d'una hipotètica presa de la capital del país per l'exèrcit invasor, ens referma en la idea que en aquest món hauria d'haver-hi menys Putins més Shevchenkos. O menys armes i més llibres.

Paul McCartney - "CHOBA B CCCP" (1988)

"CHOBA B CCCP", el disc rus de Paul McCartney, publicat el 1988 en exclusiva a l'antiga URSS –el 1991 se'n va fer una edició internacional-. Una col·lecció de versions de clàssics del rock'n'roll amb què l'exBeatle volia saludar i estendre la mà al poble soviètic en plena Guerra Freda. Eren els dies de Mikhaïl Gorbatxov, la Perestroika i el Glasnost. Qui hauria dit en aquell moment que, tres dècades i mitja més tard, haurien revifat els vells fantasmes que aleshores tot just començaven a enterrar-se.

L'arrel de l'àlbum són unes trobades informals de McCartney amb músics com Mick Green (The Pirates), Mick Gallagher (The Blockheads) o Chris Witten –el seu bateria en aquell moment-, amb els quals es dedicava a interpretar en petit comitè originals de pioners com Eddie Cochran, Bo Diddley, Lloyd Price, Fats Domino, Arthur Crudup o Little Richard –tot plegat enllaçava amb el repertori dels primers Beatles-. Un bon dia va decidir gravar aquelles cançons en directe a l'estudi, i posteriorment va tenir la idea d'editar-les com si es tractés d'una mena de disc de contraban importat des de la Unió Soviètica.

La seva discogràfica, EMI, s'hi va negar –sí, hi va haver un temps en què una disquera podia dir-li que no a Macca-, però al seu mànager li va agradar tant la idea que va fer-ne unes còpies domèstiques amb els crèdits en rus com a regal nadalenc la tardor de 1987. D'aquesta manera, McCartney va seguir donant voltes al projecte, fins que es va decidir a publicar l'àlbum en exclusiva a la URSS sota el títol de "CHOBA B CCCP" ("Back in the USSR" en rus). Va sortir l'octubre de 1988 a través de Melodiya, el segell estatal soviètic. Veient que les còpies arribaven a Occident i s'acabaven revenent a preus desorbitats, va optar per editar-lo a la resta del món l'octubre de 1991. Pocs mesos després, Gorbatxov firmava la dissolució de la URSS.

D'armes i pau

(I)
Us imagineu que, en plena Segona Guerra Mundial, algun il·luminat s'hagués oposat a l'enviament d'armes als partisans que lluitaven contra els nazis a l'Europa ocupada, equiparant les víctimes amb els agressors en nom de la pau?

En aquests moments, no crec que ningú desitgi més la pau que el poble ucraïnès. Persones com vosaltres i com jo, que fa poc més d'una setmana feien les mateixes coses que vosaltres i que jo, i que avui no tenen cap més remei que enfrontar-se a un exèrcit invasor amb el que porten posat.

Si aquesta gent agafa una arma, en molts casos sense ni tan sols saber fer-la servir, no ho fa per gust. No són revolucionaris de classe mitjana que surten a cremar contenidors contra el sistema però arriben a casa a temps de veure l'últim capítol d'El Foraster. Són persones a qui no els queda res més que la pròpia dignitat.

(II)

Porteu tants anys banalitzant conceptes com "lluita" o "imperialisme", que quan heu vist un poble realment disposat a portar el primer fins a les últimes conseqüències per oposar-se al segon (perquè malauradament no li queda cap altre remei), us heu cagat a les calces i preteneu negar-li el dret legítim de defensar-se ("Cap agressió sense resposta", us sona el lema?).

Poseu agressors i agredits al mateix sac, assumint de la nit al dia aquella falsa equidistància que tant us picava fa quatre dies, quan eren altres els que la feien servir en contra vostra. Ara bé, no trigareu ni dos dies a tornar-nos a alliçonar amb les èpiques gestes de la Revolució Cubana contra l'imperialisme ianqui i dels milicians que van combatre el feixisme durant la Guerra Civil, que com tothom sap ho feien desarmats i amb el lliri a la mà.

"És Rússia i no pas l'OTAN qui està llençant les bombes"

Concentració contra la guerra, ahir davant l'Ajuntament de Granollers.

Una dona ucraïnesa s'adreçava als assistents a una concentració contra la guerra, ahir a la tarda a Granollers. A banda d'explicar el drama que estan patint ella i els seus familiars –els que viuen a la mateixa capital vallesana i els que ara mateix es troben literalment atrapats al seu país d'origen-, es va referir també de forma contundent a tots aquells que avui aprofiten la tragèdia del poble ucraïnès per recuperar les velles pancartes i eslògans anti-OTAN que no havien pogut treure a passejar, gairebé, des dels temps de la Guerra Freda.

Que n'és de fàcil, sortir a pentinar el gat partint del dogmatisme d'un marc teòric tan estret com inamovible. Però com n'ha de ser, de dur, haver d'assistir des de milers de quilòmetres de distància a la invasió del teu país per part d'una potència estrangera. Saber que els teus familiars i amics es troben al punt de mira de l'artilleria russa i no poder fer res més que esperar i desitjar que no passi el pitjor. I per postres haver d'aguantar que una colla de revolucionaris d'estar per casa et vinguin a donar lliçons d'imperialisme com si tot s'hi valgués. "És Rússia i no pas l'OTAN qui està llençant les bombes", va dir la bona dona. Crec que no costa tant d'entendre.

Aquells vells dogmes i obsessions

Foto Jonathan Dunitz.

Mentre milers de russos comencen a sortir al carrer a protestar contra la guerra de Putin, un fet pràcticament inèdit en un país on les manifestacions contra el règim solen ser durament reprimides –aquest cop ja són més de 3.000 els detinguts per haver-se manifestat-, a la vella Europa comencen a convocar-se manifestacions en contra de l'OTAN, que ara per ara és l'únic actor d'aquest conflicte que encara no ha disparat un sol tret. Cert, a les guerres no hi ha mai bons ni dolents i tots els imperialismes són nocius, però sembla que a la vella esquerra acomplexada de tota la vida, la que encara no ha superat el marc mental de la Guerra Freda, alguns imperialismes li piquen més que d'altres.

El 1999, quan l'OTAN va bombardejar Belgrad –en aplicació d'un mandat de l'ONU, per cert-, vau sortir a manifestar-vos contra els bombardejos de l'Aliança Atlàntica sobre la població civil sèrbia, no pas contra el genocida Milosevic ni contra els seus aliats russos –perquè tots som prou grandets per entendre que una cosa no justifica l'altra-. El 2003, quan els Estats Units van invadir l'Iraq amb el suport d'Espanya i el Regne Unit, vau sortir a manifestar-vos contra aquella invasió, no pas contra el dèspota de Saddam Hussein, i molt menys contra Rússia o la Xina. El 2022, mentre Rússia ataca Ucraïna per terra, mar i aire, vosaltres sortiu a pentinar el gat des de l'estretor d'un marc mental que no hi veu més enllà dels vostres dogmes i obsessions de tota la vida.

Guerra al cor d'Europa (2)

Guerra al cor d'Europa. Tot el llegat de Gorbatxov, esmicolat en qüestió d'hores per un autòcrata amb deliris de grandesa. Les sancions que la 'comunitat internacional' ha imposat fins ara a Rússia serveixen per impedir que un pagès de Girona vengui enciams a Moscou, o que un dissenyador de Berlín vengui per Facebook samarretes molones a un hipster de Sant Petersburg, però no que una multinacional amb base a la City de Londres segueixi comprant gas per valor de milers de dòlars diaris als oligarques russos que suporten el règim. I així, mentre els buròcrates europeus i nord-americans maregen la perdiu amb declaracions cosmètiques de bones intencions, Putin sap que té pista lliure per anar fent (i la multinacional amb base a la City, també).

P.S.: Gent amb poca feina que, des de la comoditat d'un perfil de Twitter (o de Facebook), es dedica a qüestionar la tasca de periodistes que literalment es juguen la vida informant des d'un país en guerra. Poques coses explicarien millor l'absurd d'aquests temps que ens ha tocat viure.

Guerra al cor d'Europa

Guerra al cor d'Europa. Feia ben bé dues dècades que no ho vèiem, concretament des dels Balcans. Hi ha tota una generació de joves que ja passen de la vintena, per als quals la idea d'un conflicte armat al continent era fins avui tan remota com ho són Vietnam, Corea o la Segona Guerra Mundial per les generacions anteriors. Aquesta matinada hem vist un país europeu que molts habitants de la meitat occidental de la mateixa Europa amb prou feines sabrien situar en un mapa, essent envaït per un dèspota que justifica els seus deliris de grandesa amb un exacerbat discurs nacionalista. No és Polònia al 39. És Ucraïna avui. Fins a on ens portarà tot plegat, encara està per veure.

S'anomena Belle Époque aquell període històric que va del final de la Guerra Francoprussiana a l'inici de la Primera Guerra Mundial, temps durant el qual la societat de la vella Europa va donar per fet que els grans conflictes armats eren cosa del passat i que la pau i la prosperitat havien vingut per quedar-se. El mateix que nosaltres havíem donat per fet durant aquests darrers vint anys en què les guerres ja no es feien en altres països sinó directament en altres continents. Em sembla oportú recordar avui que la Guerra Civil Espanyola, l'Holocaust, la Segona Guerra Mundial i la Guerra de Iugoslàvia han tingut lloc durant els passats 100 anys (és a dir, fa quatre dies). I que en qüestió de minuts van esborrar del mapa tot allò que generacions senceres havien donat per fet.

Guerra al cor d'Europa. Mentre els buròcrates europeus i nord-americans pentinen el gat amb retòriques estèrils ("sancions exemplars", "conseqüències catastròfiques"), Putin segueix anant a la seva, marcant els tempos que li convé seguir i materitzant un pla que no portava mesos sinó anys cuinant minuciosament. Biden ja va dir setmanes enrere que no pensava posar cap soldat en territori ucraïnès –en qüestió d'hores potser n'haurem de dir rus-, perquè un hipotètic enfrontament directe entre dues potències nuclears com Rússia i els Estats Units podria desencadenar la fi del món tal com el coneixem.

No calia que ho digués. Putin n'és plenament conscient. Per això fa el que vol, com vol i quan vol. Perquè en termes geopolítics, el que pugui passar a Ucraïna no és res comparat amb el que podria passar a més gran escala si algun dels actors implicats decidís prémer el botó equivocat. I això els buròcrates occidentals també ho saben. I també ho sap el gran aparell de la República Popular de la Xina, que com de costum observa els esdeveniments de forma discreta i des d'una distància prudencial. De com Occident reaccioni avui, es podrà deduir com reaccionaria en cas d'una hipotètica invasió de Taiwan. I això, a Xi Jinping li genera alguna cosa més que curiositat.

L'òpera de Donetsk

Manel Alías, informant des d'Ucraïna.

Admirable la tasca duta a terme aquests dies pel corresponsal de TV3 a Moscou, Manel Alías. Una tasca que dignifica la professió periodística, la cobertura in situ del conflicte de l'est d'Ucraïna. Jugant-se la pròpia vida i exposant-se a totes les inclemències pròpies del camp de batalla, Alías porta diversos dies desafiant els elements -i les restriccions imposades per ambdós bàndols- amb l'únic objectiu de saber què passa i explicar-ho. Arriscant la seva pròpia pell, en altres paraules, perquè tots tinguem accés a una informació de qualitat -insisteixo: tots, inclosos els que proclamen als quatre vents que els mitjans de comunicació manipulen, tot gratant-se el melic asseguts als seus còmodes sofàs-.

El fet de cobrir el conflicte sobre el terreny permet al corresponsal de la televisió pública catalana mostrar tot allò que va més enllà dels afers estrictament bèl·lics i geopolítics. La vida que, malgrat tot, segueix el seu curs sota els bombardejos i el foc creuat. El dia a dia d'uns ciutadans que, sentiments identitaris al marge, pateixen en primera persona allò que la resta tan sols podem conèixer a través dels mitjans. Ahir, per exemple, passava crònica des d'un dels pocs indrets de Donetsk on la realitat gairebé no s'ha vist alterada per la guerra: el teatre de l'òpera.

Parlava Alías amb actors i altres professionals que, malgrat la magnitud dels esdeveniments, han decidit no aturar-se i mantenir el teló ben amunt -exceptuant els passis en horari nocturn, afectats pel toc de queda-. Desenvolupant cadascú la seva funció, mai més ben dit, per amor a l'art -ningú es pot permetre el luxe de cobrar la seva feina- i mantenint viva la institució en un entorn on ja no queda activitat econòmica. Dignificant també les seves respectives professions i refermant la dimensió social de la cultura. Reivindicant la pròpia cultura com a espai lliure de bombes. I traçant la perfecta metàfora d'un món on, per molt que es compliquin les coses, sempre podem comptar amb els artistes per fer-nos la vida més fàcil o, com a mínim, una mica menys feixuga.