Deu anys sense Sky Saxon

Sky Saxon (1937-2009).

Ja fos pel fet de coincidir la data de la seva mort amb la de Michael Jackson, o simplement perquè la seva biografia havia transitat altres camins, el cas és que el traspàs d'Sky Saxon va passar gairebé inadvertit al seu moment i tampoc ha estat objecte de grans commemoracions en aquest desè aniversari. Sigui com sigui, tal dia com avui de fa deu anys ens deixava un dels grans exponents del rock californià de la dècada dels 60. El líder de The Seeds, pioners del rock psicodèlic i precursors de gèneres com el punk.

Vaig tenir ocasió de cobrir per la desapareguda revista 33RPM l'únic concert que la formació va arribar a oferir a Barcelona, l'estiu de 2005 a la sala Sidecar amb Saxon com a sol component original i una banda integrada per músics joves però de solvència contrastada. D'aquella nit recordo una actuació impecable que tan sols es va torçar durant la recta final, quan el nostre home es va deixar anar amb un extens monòleg al més pur estil d'un gurú psicodèlic sobre la grandesa de Jesucrist (no és broma), que es va acabar quan un dels components de la pròpia banda li va demanar que baixés de l'escenari.

El número 0 de 33RPM

Fa molts anys vaig tenir el plaer de formar part d'una aventura efímera però molt intensa anomenada 33RPM, la primera i fins ara única revista en català dedicada a la música pop d'àmbit internacional. La idea va ser de l'entusiasta melòman Lluis Capellades en un moment en què aquest país semblava deixar enrere la feixuga càrrega burocràtica derivada del Rock Català dels 90 per a obrir-se a nous estímuls i sintonitzar amb allò que passava més enllà dels Pirineus. Eren els dies del PopArb, de les primeres emissions d'iCat en antena, d'un nou pop català representat per Mishima i Antònia Font però també per Le Petit Ramon, Camping, Tokyo Sex Destruction, The Unfinished Sympathy o Top Models.

Eren els dies en què uns s'omplien la boca de normalització lingüística i d'altres responíem portant als quioscos una revista que parlava en la llengua amb la qual ens expressàvem d'aquells grups sobre els quals fins aleshores tan sols podíem llegir en publicacions com Rockdelux, Ruta 66, Efe Eme o les britàniques Uncut, Mojo i NME. Dedicàvem portades a New Order, Sonic Youth, Super Furry Animals i Yo La Tengo. Encarregàvem a Miqui Puig articles sobre el Hammond B3. Analitzàvem la lletra de l'"American Pie" de Don McLean. Un servidor se n'anava a Nova York a explorar l'aleshores efervescent escena antifolk i a la tornada tenia el gustàs d'entrevistar a Martin Rev de Suicide o cobrir l'actuació d'un Sky Saxon i uns Seeds passadíssims de voltes un diumenge a la nit a la sala Sidecar. Si algú ens venia a vendre les suposades bondats del mestissatge made in Raval, nosaltres responíem invocant Calexico i Giant Sand.

I aleshores se'ns va acudir dedicar una portada a Holly Williams (la néta de Hank Williams, per més referències) i va arribar la primera bofetada, una carta molt poc amable per cortesia d'un lector (o una lectora, ara no ho recordo) amb poca amplitud de mires. L'aventura va ser curta, de la primavera de 2005 a la tardor d'aquell mateix any si no ho recordo malament, però pel camí vam explicar moltes històries, vam descobrir moltíssimes coses, vam cremar incomptables nits i ens ho vam passar molt bé. Explico tot això perquè ahir em van fer arribar aquesta imatge d'un web de col·leccionisme que despatxa el número 0 de 33RPM per gairebé el doble del que en demanàvem al seu moment als quioscos. Que no és molt, però posa una vegada més de manifest les contradiccions de la nostàlgia de temps no viscuts.

My Victoria

Ignoro qui hi ha darrere de Fourth Grade Gladiators. Pel que he vist al seu compte de Bandcamp, dedueixo que es tracta d'una plataforma digital destinada a recuperar tresors musicals de la passada dècada. El cas és que m'ha alegrat el dia el fet de descobrir que entre aquests tresors s'hi troba "Out, Loud and All Around" (2005), primer i únic disc dels irrepetibles My Victoria. Una banda de Brooklyn que podria haver arribat molt lluny de no haver-se separat, de cop i volta, quan no feia ni un any que havia editat aquest tros de debut.

My Victoria eren Diana Pastrana (veu), Lawrence Scaduto (guitarra), Ray D'Antuano (baix) i John Weingarten (bateria). S'havien batejat a partir d'una cançó dels Kinks ("Victoria") i els puc assegurar que eren un dels millors grups de Nova York en un moment en què la Big Apple literalment bullia. Parlem de la Nova York immediatament posterior a l'esclat d'Strokes, Yeah Yeah Yeahs, Radio 4 o The Rapture, i immediatament anterior a la proliferació d'hotels de luxe al Lower East Side. La Nova York dels pantalons ajustats, les americanes vintage i les Converse gastades. My Victoria representaven tot això i sonaven a les bandes anteriorment citades, però a la vegada tenien una forta personalitat que els distingia de la resta.

Els vaig arribar a veure en directe en dues ocasions durant la meva segona estada a la ciutat -al Crash Mansion i al Delancey-, i en tots dos casos van esborrar de l'escenari qualsevol de les bandes amb qui compartien cartell: eren invencibles. I molt bona gent, tal i com vaig poder comprovar durant una entrevista que els vaig fer per 33RPM. Una entrevista que es va publicar al número cinc de la revista (octubre de 2005) i durant la qual manifestaven el seu desig de girar per Europa l'estiu següent. Malauradament, al cap de pocs mesos ho havien deixat. Una llàstima. Temes com "Gravediggers" o "Accidental Beauty" haurien merescut una sort millor, i a data d'avui sonen tan frescos com el primer dia.


Més informació:
*Escolta i descàrrega del disc a Fourth Grade Gladiators.
*Breu article d'un servidor sobre My Victoria -publicat online l'any 2006-.
*Si volen llegir l'entrevista, haurien de poder localitzar en hemeroteques l'exemplar en qüestió de 33RPM. A la mateixa edició hi vaig signar també una entrevista a Martin Rev.

33RPM

El número zero de 33RPM.

Ahir hi vaig caure. Aquest mes d'abril en fa deu anys. No sabria dir-ne el dia exacte de sortida -de fet, crec recordar que va ser a finals del mes anterior, com sol passar en aquests casos-, però el primer exemplar de 33RPM data d'abril de 2005. El número zero d'una publicació mensual que pretenia difondre i potenciar des de Barcelona la música i la cultura pop tant d'aquí com de fora, que ho feia per primera vegada en català i que s'emmirallava en mitjans internacionals com Uncut o Mojo. La iniciativa va sorgir d'una colla d'activistes tan atrevits com valents -amb Lluís Capellades, director de la revista, al capdavant-, i si recordo l'aventura amb absolut afecte és perquè vaig tenir el plaer, el gust i l'honor de formar-ne part.

33RPM arribava en un bon moment, o això semblava aleshores. Parlem dels dies en què una nova generació de grups catalanoparlants -allò que més tard rebria etiquetes tan absurdes com indie català o nou pop català- començaven a deixar enrere el mal gust de boca del Rock Català oficialista, el que les administracions havien patrocinat sense cap mena de vergonya durant els 90. Els dies en què l'Acampada Jove d'Arbúcies deixava pas a un festival de música amb cara i ulls com era i segueix essent el PopArb. Els dies en què els espais culturals de la televisió pública catalana es rentaven la cara amb rostres nous -com el de Bibiana Ballbé, que aleshores sí que tenia ànima-.

Aquell número zero dedicava la portada a New Order -a l'interior hi havia una entrevista a Stephen Morris-, i oferia entre d'altres un repàs a la història del cèlebre orgue Hammond B3 a càrrec de Miqui Puig. Durant els mesos posteriors, va desfilar per la portada de 33RPM gent com Moby, Holly Williams -un detall que va molestar algun lector, símptoma que el país no s'estava normalitzant al ritme que alguns ens pensàvem que ho feia-, Kim Gordon (Sonic Youth), Super Furry Animals, Cocorosie i Echo and The Bunnymen. I a les seves pàgines s'hi van poder llegir reportatges, entrevistes i cròniques amb protagonistes com Adam Green, Einstürzende Neubaten, Sleater-Kinney, Micah P. Hinson, Brian Wilson, Alan McGee, Van Morrison o Martin Rev (Suicide). Tampoc hi va faltar el seguiment d'una escena autòctona on brillaven noms com els de Camping o Tokyo Sex Destruction -entre d'altres referents més evidents-.

Malauradament, però, l'aventura va durar poc. El número sis, editat el novembre d'aquell mateix 2005, va ser l'últim. Els motius que van precipitar el final, s'ho poden ben imaginar, van ser econòmics. Sí, a Catalunya ja podíem tenir festivals amb cara i ulls i fins i tot grups que permetessin oblidar els despropòsits dels 90, però d'aquí a comptar amb una escena de veritat hi van tres pobles, i nosaltres ens havíem quedat a les portes del primer. Per entendre'ns, trontollava el factor més important de tots, el d'un públic al qual no s'havia educat per a escoltar música sinó per a escoltar qualsevol cosa cantada en català, fos bona o dolenta -"Per fer país insultem en català", que deia el gran Pau Vallvé-. I és clar, quan el que mou el públic no és la pròpia música sinó el simbolisme que se li pugui o vulgui atorgar, parlar d'una escena resulta tan difícil com vendre revistes musicals a aquest mateix públic -estic generalitzant, que ningú se m'enfadi sisplau-.

Nosaltres ens vam quedar amb les ganes, un pam de nas i la sensació de no haver acabat d'entendre tot allò de la normalització lingüística -d'acord, prou d'ironies: escriure en català sobre allò que passa tant aquí com arreu del món és normalitzar la llengua; pagar amb diners públics les trajectòries senceres de grups que prefereixo no anomenar, no ho és-. Això sí, hi va haver qui va prendre bona nota de tot plegat, i des de fa una colla d'anys Enderrock incorpora referències internacionals a la seva secció de crítiques discogràfiques. També celebra cada any un concurs de bandes emergents, una gala de lliurament de premis que no repara en despeses i fins i tot exposicions a través de les quals pretén explicar la història del pop català però es queda a mitges com de costum. I tot això, mentre capçaleres amb més prestigi, tirada i exemplars despatxats han de fer mans i mànigues per quadrar els comptes a final de mes. El secret de tot plegat no resulta cap misteri, i explica per què malgrat el PopArb i l'increment qualitatiu de bona part dels intèrprets i compositors en llengua catalana, a nivell de música pop es manté Catalunya anclada en el mateix retard crònic que ja acumulava vint anys enrere.