Max Romeo (1944-2025)

Ha mort Max Romeo, pioner del reggae i pilar de la música jamaicana. Va signar pistes tan essencials com "Wet Dream" i va foragitar els mals esperits al ritme d'aquest "Chase the Devil" –I'm gonna put on an iron shirt, and chase Satan out of Earth"-. Quan The Prodigy el van samplejar a "Out of Space", van connectar la cultura rave amb els seus ancestres.

Keith Flint (1969-2019)

KEITH FLINT

(1969-2019)

En l'actualitat, una cançó com "Smack My Bitch Up" no passaria els filtres cada cop més estrets de la correcció política (tampoc ho faria el seu videoclip, per descomptat). Però a molts dels que vam descobrir l'electrònica durant els 90 ens va arribar a canviar la vida (i alguna cosa més). Llegeixo que ens acaba de deixar Keith Flint. I no puc evitar recordar-lo a l'escenari del Cruïlla 2017, encara no fa ni dos anys, cobert de suor i donant-ho absolutament tot en una actuació literalment aclaparadora. El seu darrer àlbum al capdavant de The Prodigy, "No Tourists" (2018), editat fa tan sols uns mesos, podria ser perfectament el més rodó dels que hagi lliurat la banda britànica en el que portem de segle. Un plàstic on Flint i companyia sintonitzen amb els nous llenguatges urbans sense deixar de ser ells mateixos. Se'l trobarà a faltar.

The Prodigy avancen una peça de "No Tourists"

Més salvatges que de costum, si és que això és possible, es presenten The Prodigy al seu darrer llançament. Un "Need Some 1" on els britànics adapten el seu discurs contundent i agressiu a les últimes tendències urbanes, i que serveix com a avançament del proper disc de la banda, "No Tourists", que veurà la llum durant la propera tardor. Poden veure'n el videoclip a Youtube.

Cruïlla 2017

THE PRODIGY. Beats i decibels.

CRUÏLLA BCN 2017

Parc del Fòrum, Barcelona

8 de juliol de 2017

Little Steven va deixar molt clar que té corda més enllà de The E Street Band -i de la petita pantalla-, al capdavant d'uns renovats Disciples of Soul -augmentats amb sang jove i amb il·lustres veterans com Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i a ritme d'allò que es coneix com a Jersey Shore Sound. Ryan Adams tan sols havia visitat Barcelona en una ocasió, la llunyana gira de "Gold" (2001), quan encara se'l contemplava com una de les grans promeses del so Americana. Una dècada i mitja més tard i consolidat l'exWhiskeytown com un dels grans referents musicals del segle XXI, tornava als nostres escenaris en el marc del Cruïlla, presentant un plàstic tan notable com és "Prisoner" (2017) i amb una banda de contrastada solvència. El resultat, és clar, va ser digne d'emmarcar. Uns Pet Shop Boys tan massius com de costum van presumir de present -"Super" (2016)- i van treure la pols a un fons de catàleg encara vigent. The Prodigy ja no desprenen el perill que desprenien fa vint anys, i el seu potencial provocador tampoc és el mateix d'aleshores -tot i que la imatge de la munió de noies en edat festivalera aclamant Keith Flint mentre sonava "Smack My Bitch Up" a tota castanya, de ben segur hauria encès els ànims de la pròpia Ada Colau-. Però el seu repertori es manifesta tan letal com el primer dia. Beats, decibels, llums i una rave post-apocalíptica apoderant-se del Fòrum per moments.

RYAN ADAMS. Instantània d'una actuació per a emmarcar.

LITTLE STEVEN. Vida més enllà de The E Street Band.

PET SHOP BOYS. Des de la immensitat.

20 anys de "The Fat of the Land"

Dues dècades fa avui que va veure la llum un dels artefactes electrònics més explosius de la dècada dels 90, l'obra mestra a partir de la qual es mesura encara en l'actualitat la trajectòria dels seus autors, i un dels plàstics més trencadors i a la vegada aclamats del seu temps. Quan The Prodigy van lliurar al món "The Fat of the Land" (1997) ja eren un nom de pes a l'òrbita electrònica i havien arribat a irrompre a les llistes d'èxits amb singles com "Out of Space" (1992), però va ser aquell tercer llarga durada el que va acabar de definir el seu so i va situar els de Braintree a l'avantguarda d'allò que es va anomenar big beat.

Amb "The Fat of the Land" deixaven The Prodigy en un segon pla les reminiscències de l'acid house i la cultura rave dels seus treballs anteriors per a adoptar un discurs més distintiu i a la vegada heterogeni, proper en ocasions a gèneres com el hip hop o els corrents industrials però sense oblidar-se mai de la pista de ball, i líricament molt influït pel punk. No era gratuït doncs el canvi d'imatge que van experimentar els components del grup gairebé de la nit al dia: la seva estètica baggy va deixar pas a un look novament hereu del punk, amb el vocalista i frontman Keith Flint reconvertit de cop i volta en una mena de Johnny Rotten 2.0.

"The Fat of the Land" era l'àlbum dels singles "Firestarter" i "Breathe" -personalment m'agrada destacar també la frenètica lectura del "Fuel My Fire" d'L7-, el plàstic que obriria a una colla de ravers de l'àrea metropolitana de Londres les portes de festivals com Lollapalooza i de passada els convertiria en estrelles del rock amb totes les lletres -mai oblidaré la imatge de Flint i Liam Howlett encapçalant la portada de l'edició britànica de Kerrang! poques setmanes després d'editar-se "The Fat..."-, però sobretot el disc d'"Smatch My Bitch Up". El trencapistes per excel·lència de The Prodigy i també l'origen d'una polèmica -motivada pel títol de la cançó- que tan sols va contribuir a fer més viral la peça en qüestió.

Precisament, la polèmica i la provocació van ser dues de les constants que van acompanyar The Prodigy durant la recta final dels anys 90. Si Flint es perfilava visual i líricament com el Rotten de la seva generació, The Prodigy podien ser perfectament els Sex Pistols del final de segle. I si "The Fat of the Land" s'editava l'any en què es commemorava el vintè aniversari de l'estiu punk del 77, no resulta gens agosarat afirmar que passades dues dècades més són Sleaford Mods qui d'alguna manera ha recollit el testimoni de The Prodigy. Ni assenyalar que el duet de Nottingham participa a "The Day Is My Enemy" (2015), l'últim disc a data d'avui de Howlett i companyia. Tota una prova de vida d'uns veterans que un dia van ser visionaris, i el potent reclam que els portarà la setmana vinent als nostres escenaris en el marc del festival Cruïlla BCN. No s'ho perdin.

Responsabilitat

Keith Flint, Maxim i Liam Howlett: The Prodigy.

"Quina imatge tinc en ment mentre faig música? La de penjar David Guetta de la finestra". Liam Howlett, arquitecte sònic de The Prodigy, deixa les coses clares en un article sobre la banda que signa Dorian Lynskey i que la revista Q publicava a la seva edició de maig. Howlett carrega sense pietat però amb arguments de pes contra la creixent banalització de la música electrònica, i sobretot contra els seus responsables, una de les temàtiques de fons del seu darrer disc, "The Day Is My Enemy" (2015). "L'agressió implícita en aquest àlbum és una reacció contra el robatori de tota l'escena electrònica per part de la música pop. La nostra feina consisteix en representar l'altra cara. No tot ha de ser música electrònica ultracomercial i formulista". Que Howlett no és amant de les fórmules ni dels tòpics va quedar clar gairebé des dels inicis dels propis Prodigy, quan van defugir la massificació de la cultura rave tot buscant referents en grups de rock com Rage Against The Machine. Una actitud inconformista que durant un quart de segle ha definit la banda britànica fins al punt d'esquivar determinats dictats de la indústria. Per exemple, Howlett sempre s'ha negat a fer produccions per encàrrec. "És una decisió ràpida", confessa, "amb Rhianna em va portar tan sols dos segons decidir-me. No estic a la venda. No vull posar el so de Prodigy a la venda. Tinc una responsabilitat". Tota una mostra no només d'integritat, sinó de respecte pel seu ofici, la de qui parla de responsabilitat a l'hora d'explicar per què no vol vendre el seu talent al millor postor.