Sense pausa ni treva

Biscuit.

BISCUIT + THEE GRANDADDIES

Sidecar Factory Club, Barcelona

26 de febrer de 2016

Va dir Jeffrey Lewis que el valor d'un artista el determina la seva obra més recent. I si bé l'afirmació resta oberta a tota mena de discussions i debats, cobra tot el sentit del món si l'apliquem al present de Biscuit. Els de Vilanova i la Geltrú porten dues dècades tocant rock'n'roll, tota una fita que han celebrat amb el que podria ser l'àlbum més sòlid d'una discografia sense fissures. L'han batejat amb el propi nom de la banda i ahir, com si volguessin fer bones les paraules de Lewis, el van interpretar sencer en el que va esdevenir el concert de presentació oficial a Barcelona de "Biscuit" (2015, La Castanya).

S'havia dit d'aquest disc que és als seus surcs on la banda ha sabut capturar més bé l'essència dels seus directes. La qual cosa és tan certa com que les seves cançons poden sonar encara més viscerals i animals sobre el terreny del que ja ho fan sobre el paper. Com a mostres, la nit passada, títols com "Welcome to Dundersville", "Blame Me", "Unthinkable" o "The Chip", tan sols alguns dels moments àlgids d'una hora llarga de concert sense pausa ni treva.

Abans havien repassat breument el fons de catàleg -poques bandes es poden permetre el luxe d'obrir foc amb una perla com "R'N'R Exile", paraula-. I més tard es van acomiadar citant a Badfinger ("No Matter What") i 13th Floor Elevators ("You're Gonna Miss Me"). Bojeria a les primeres files, espontanis interactuant amb el grup dins i fora de les taules, i la mateixa sensació que Biscuit porten vint anys provocant cada vegada que s'enfilen a un escenari. Que si el seu directe no és el millor del país, poc li falta.

Prèviament havien trencat el gel els barcelonins Grandaddies. Un trio de rhythm & blues en la millor tradició d'uns Pretty Things, uns Action -versió inclosa de "Hey-Sah-Lo-Ney"-, uns Birds, uns Artwoods o uns Yardbirds etapa Jeff Beck. Amb veterans a les seves files com Marc Argenter (Flashback Five, Els Trons) i un repertori nodrit d'originals i versions de Bo Diddley, Muddy Waters o Howlin' Wolf, actuacions com la d'ahir -o la de fa poc més d'una setmana compartint escenari amb Sex Museum- els confirmen com a gran revelació d'una escena modernista que definitivament necessita més combos com aquest.