dijous, 11 de febrer del 2016

The Lazy Lies

Foto Maria Mateu.
Al principi es pensaran que es troben davant d'un outtake de Lloyd Cole i els Commotions. Després els vindran al cap els Byrds, els Long Ryders, Buffalo Springfield, els Kinks i els Beatles de "Rubber Soul" (1965). I tot això en poc més de dos minuts i mig. El temps que dura "(Things Will Eventually) Backfire", la peça que enceta el debut homònim de The Lazy Lies (2016). En volen més? Doncs saltin a la segona pista. "Who's That Sally?", títol dels que captiven, guitarres que toquen skiffle, duet de veus masculina i femenina i una melodia per la qual haurien matat Belle and Sebastian o, novament, els mateixos Beatles -aquesta vegada els de "For Sale" (1964)-. Que encara no n'han tingut prou? Doncs tastin aquest "Number One" que sona a Camera Obscura anant de la mà amb Courtney Barnett. O aquest trencapistes en clau Northern Soul que és "Stop Pretending". O "The Dancefloor", el més semblant a un duet entre Nancy Sinatra i un jove Paul McCartney. O aquesta píndola de Merseybeat titulada "Dangerous Game" -fans dels Fab Four: punxin-la després de "She's a Woman" i que no s'aturi la festa-.

The Lazy Lies podrien venir de Liverpool, de Glasgow, de Londres o de la Costa Oest dels Estats Units. Podrien haver-se format el 1962, el 1965, el 1981 o el 1986. Podrien figurar en qualsevol compilació d'estètica Nuggets on el bon gust pesi més que l'afany completista. I podrien haver mirat de tu a tu a bona part dels seus referents d'haver-ne estat contemporanis. La realitat, però, és que vénen de Barcelona, que es van formar encara no fa ni un any i que, precisament perquè van a la seva i no acaben d'encaixar enlloc, han parit un dels debuts més frescos i refrescants que s'han escoltat a casa nostra en molt de temps. Ens trobem davant quatre senyors músics i una actriu que canta com els àngels. Roger Gascon, Xavi Mir, Dedé Camprubí i Josep Mateo, quatre sospitosos habituals a qui hem pogut escoltar al costat de Luthea Salom o Le Petit Ramon i en bandes com Julieta Jones o els enyorats Dunno. I Montse Bernad, a qui hem pogut veure en sèries com Coworking o La Riera. Un conglomerat d'harmonies vocals, guitarres de dotze cordes, ritmes infecciosos i melodies que condueixen al cel. Escoltin-los amb el volum ben alt i obrin les finestres de bat a bat. Veïns i vianants els ho agrairan.


Més informació:
The Lazy Lies  /  Bandcamp

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada