Steven Munar, entre amics

STEVEN MUNAR amb ALBERTO DUMALL i MANEL MIQUEL

El Cafè Rock & Roll, Barcelona
19 de febrer de 2016

Per força ha de sentir-se un artista motivat davant la possibilitat de descontextualitzar la seva obra i lliurar-la als seus amics i coneguts sense barreres i des de la més absoluta intimitat. Per als amics i coneguts, no cal dir-ho, també suposa una dosi extra de motivació -i un luxe, si m'ho permeten- que un dels seus els parli de tu a tu tot lliurant-los en safata un bon pessic d'un cançoner en vies d'esdevenir clàssic. I això és exactament el que va fer la nit passada Steven Munar. Aparcar momentàniament l'atapeïda gira de presentació del recopilatori "15 Years of Songs" (2015) i celebrar el seu aniversari amb un concert de proximitat. Plantar-se en un escenari petit i oferir una actuació especial a la seva parròquia més pròxima. Desprendre's durant una nit de la seva inseparable Miracle Band i sortir a escena amb el suport de dos vells coneguts com són Alberto Dumall i Manel Miquel.

Un format de trio -tres veus i tres guitarres- que en ocasions podia recordar a Crosby, Stills & Nash -les harmonies vocals-, en d'altres al folk-rock dinàmic d'uns Byrds en fase de maduració -versió inclosa, tot i que amb lletra alterada amb motiu de l'ocasió, de "He Was a Friend of Mine"- i en d'altres als Kinks de "Muswell Hillbillies" -els que s'americanitzaven tot anticipant el pub rock-. I un repertori on van abundar les perles obscures i les revisions dels primers discos solistes de l'anglomallorquí, sense deixar de banda highlights com "The Language of the Birds", "Break the Rules", "Shiny Day" o "Morning Breeze" i acostant-se puntualment als cançoners de Dylan ("You Ain't Goin' Nowhere") o Bowie (un "Heroes" tal i com l'haurien fet Johnny Cash i Rick Rubin). Una emotiva vetllada i un bonic regal de Munar a la resta dels presents. Per molts anys.