Roger Gascon es multiplica per quatre

Roger Gascon, multiplicat per quatre i emetent en streaming ahir a la tarda.

Salvant totes les distàncies que vostès vulguin, hi ha ocasions en què penso en Roger Gascon com una mena de Paul McCartney o Todd Rundgren. Un multiinstrumentista tot terreny i artesà vocacional de la cançó pop, ahir a la tarda va oferir des del seu propi Gate24 Estudi un concert en streaming que en realitat va esdevenir quelcom més que un concert.

Multiplicat per quatre –s'entén que l'actuació no era en directe-, el barceloní va interpretar a vuit mans –les seves- tot un seguit de clàssics del pop i del rock que van anar de Dion and The Belmonts als Black Keys passant pels Kinks, Paul Weller, The Who, Vampire Weekend, Pixies, Michael Jackson i fins i tot Britney Spears –també va citar dues de les bandes que ha arribat a encapçalar, Dunno i The Lazy Lies-.

Van brillar, i de quina manera, les harmonies vocals que es va marcar a "I Don't Like Mondays" (The Boomtown Rats) i "Helplessly Hoping" (Crosby, Stills & Nash). També la lectura gairebé a baixa fidelitat del "Heart of Glass" de Blondie. A títol personal, va ser un gustàs poder tornar a escoltar el Bird with Vertigo" de Dunno.

"Abbey Road" segons Roger Gason

Roger Gascon.

El cinquantenari d'"Abbey Road" (1969) és un bon moment per recuperar la lectura integral del disc que va realitzar ara fa deu anys Roger Gascon, actualment component de The Lazy Lies i aleshores membre dels mai prou reivindicats Dunno. Aprofitant que l'últim àlbum d'estudi dels Beatles celebrava 40 anys, l'inquiet músic barceloní va optar per regravar-lo amb màxima fidelitat i fent-se càrrec ell mateix de tots els instruments i pistes vocals. Disponible a Bandcamp.

The Lazy Lies a "Com si fos ahir"

The Lazy Lies.

Sonava aquesta setmana una cançó d'una banda que segueixo des de fa temps, i amb els components de la qual he compartit grans moments, en una d'aquelles sèries de sobretaula que definitivament no estan fetes per a gent com jo. De fet no me'n vaig assabentar pels canals habituals del propi programa, sinó pels del grup en qüestió. La sèrie era Com si fos ahir -s'emet cada tarda per TV3-, la banda The Lazy Lies i la cançó "Primrose Hill". No sé en quines circumstàncies va sonar, vull dir en quina mena d'escena, perquè no he vist el capítol de torn, ho reconec. Però m'alegro que els responsables de la sèrie hagin tingut aquest detall amb un grup que, crec, es mereix el millor. Perquè són bons músics, perquè fan bones cançons, perquè la seva professionalitat és inqüestionable i perquè, a sobre, són bona gent. Perquè sempre ens queixem, i sovint amb raó, que la música independent sol tenir escassa o nul·la presència en determinats mitjans, determinats formats i determinades franges horàries. Doncs mirin, aquesta setmana han pogut els espectadors d'aquesta sèrie que no sembla feta per a mi descobrir una de les grans bandes indies del país -i en aquest cas, sí, podem dir indie amb totes les lletres-. Enhorabona i a celebrar-ho.

The Lazy Lies - "Pinstripe Suit"

Els barcelonins Lazy Lies acaben de presentar un nou videoclip promocional del seu celebradíssim segon àlbum, "Less Talk More Action" (2018). Un "Pinstripe Suit" que invoca les formes més elegants de la música beat de fa mig segle, i que s'ha encarregat de traduir en imatges la directora Kristina Rodemann. Tot un seguit de coloristes coreografies rodades a Los Angeles i desenvolupades per les ballarines Camryn Eakes, McKell Lemon i Liandra Davis. Poden veure el videoclip a Youtube.

The Lazy Lies homenatgen Van Gogh

Entranyable homenatge al pintor Vincent Van Gogh, el que s'han marcat The Lazy Lies al seu nou videoclip. Estrenat avui mateix per la revista Muzikalia i dirigit per Roger Gascon -vocalista i guitarrista de la banda barcelonina- i Olalla Wallin, "Spiral Skies" és una història surrealista que té lloc en una habitació d'ambientació vangoghiana prèviament decorada per la pròpia Wallin. La peça en qüestió forma part del segon disc de la banda, el més que notable "Less Talk More Action" (2018). Poden veure el vídeo a Youtube.

The Lazy Lies - "Less Talk More Action" (2018)

Fregant la perfecció pop - Foto Miquel Taverna.

The Lazy Lies són una anomalia en el sentit més positiu i entusiasta del terme. Una banda que no sona com cap altra del seu entorn i que ha aconseguit com poques treure el màxim profit de gèneres tan exprimits a aquestes alçades com són el Mersey Beat, el Sunshine Pop o l'indie pop d'escola C-86. Les seves cançons sonen als Beatles immediatament anteriors a Sgt. Pepper's, als Zombies d'"Odessey and Oracle", als duets de Nancy Sinatra i Lee Hazlewood o, per què no, a Belle & Sebastian i fins i tot als Madness més assolellats. El seu debut homònim de 2016 era una col·lecció de cançons pop gairebé perfectes i fresques com una rosa. I el seu segon disc, "Less Talk More Action" (2018), no es queda gens curt. Ens trobem davant dotze talls que segueixen la mateixa fórmula que els seus predecessors però l'enriqueixen amb matisos aleshores inèdits: seccions de vent, cordes i altres repunts en ocasions imperceptibles però sempre oportuns que arrodoneixen encara més el discurs dels barcelonins i segellen un altre àlbum de fort regust primaveral. És impossible, els ho ben asseguro, resistir-se al riff de la inicial "Flower Garden" i a aquella línia vocal que sembla sortida d'un outtake de "Revolver". O al soul elegant i sexy de "Pinstripe Suit". "Spiral Skies" és una píndola de pop essencialment anglòfil que ja no es podran treure del cap un cop n'hagin escoltat els primers compassos. "Mon Petit Chouchou" podria ser perfectament la peça central d'una banda sonora de Tarantino. I la preciosa "Jack & Sophie" evoca la sofisticació tardorenca del McCartney de mitjans dels 60. El presentaran en directe aquest dissabte 3 de febrer (22h) a la sala Nota 79 de Barcelona. Més informació i entrades aquí. No s'ho perdin.

Recomanació: Steven Munar + The Lazy Lies

Steven Munar.

Atenció, moltíssima atenció, al doble cartell que presenta aquesta setmana la gent de Curtcircuit. Steven Munar and The Miracle Band i The Lazy Lies. Dos noms de pes de l'indie barceloní i dues formacions molt estimades i apreciades en aquest blog. Munar presentarà el seu flamant nou disc, un "Violet Koski" (2017) que conté algunes de les millors composicions signades per l'anglomallorquí en els seus 25 anys de carrera. Una col·lecció de cançons pop apassionades, elegants i amb acabats malencònics que remeten a les obres de Lloyd Cole, Robert Forster, Ray Davies o el Van Morrison més tardorenc. The Lazy Lies s'han consolidat durant les darreres temporades com una de les grans sensacions del pop barceloní de regust més anglòfil. El seu debut homònim (2016) sona com els Beatles acompanyant Lee Hazlewood i Nancy Sinatra a l'escenari del 100 Club. Aprofitaran l'ocasió per a avançar peces d'un segon àlbum que veurà la llum a principis de l'any vinent. Doble cita imprescindible aquest divendres, 1 de desembre (21,30h.) a la sala BeGood. Més informació i entrades aquí.

Nou single i videoclip de The Lazy Lies

The Lazy Lies han editat nou single i ho celebren passant-s'ho com nens. Així, literalment, és com apareixen al videoclip de "(Things will Eventually) Backfire", la peça titular del senzill i també el tall inicial del debut homònim editat la passada primavera. La cara b, no s'ho perdin, és la seva càlida relectura d'"Ever Fallen in Love", dels Buzzcocks. Vegin el videoclip aquí.

Record Store Day 2016

RECORD STORE DAY 2016

Barcelona, 16 d'abril de 2016

M'ha semblat observar al Record Store Day d'enguany una certa tendència de moltes disqueries a omplir amb sessions de dj graelles horàries on abans predominava la música en directe. La qual cosa no em generaria cap mena de neguit si no fos perquè molts d'aquests dj's eren en realitat músics seleccionant cançons que els agradaven -cosa que també sol resultar d'allò més interessant, però cal tenir en compte que tocar el piano no sempre equival a ser pianista-. I és aquesta última constatació la que em porta a fer una sèrie de reflexions.

La primera, que el format dj permet agilitzar la logística tant als músics -una maleta de discos és més fàcil de transportar que una bateria o un teclat- com als propis locals -un sol set serveix per a totes les actuacions i no cal repetir proves de so-. La segona, que la música enllaunada no requereix el mateix grau d'atenció que la música en directe, i això permet al respectable fer petar la xerrada, remenar els expositors de discos i en el millor dels casos acabar passant per caixa -un fet digne de celebrar en un moment en què moltes disqueries viuen amb l'aigua al coll-.

I la tercera, que si aquesta tendència acaba evolucionant a l'alça per motius estrictament logístics o per la inèrcia de qui fa les coses perquè toca fer-les, fomentarà encara més aquella rutina que pateix el Record Store Day des que les edicions discogràfiques exclusives s'orienten més a incentivar el fetitxisme perquè sí que no pas a reconèixer i premiar la fidelitat del melòman de base. En altres paraules, el Record Store Day perdrà gran part del seu encant i això actuarà en detriment del seu objectiu principal: recordar-nos a tots que les botigues de discos no tan sols existeixen, sinó que tenen quelcom d'especial que cal preservar.

Dit això, la jornada d'ahir va suposar una nova ocasió de celebrar la música en tota la seva immensitat. En primer lloc perquè adquirir-la i degustar-la en format físic ho podem fer qualsevol dia de l'any, però veure disqueries atapeïdes sempre resulta d'allò més bonic. I en segon lloc perquè, tendències al marge, encara hi va haver botigues que van fer compatible la música enllaunada amb la música en directe i d'altres on fins i tot es van poder viure de ben a prop autèntiques maratons de discursos tan singulars com heterogenis (en són bons exemples Ultra-Local Records i Surco, respectivament).

The Lazy Lies a Surco.

Invisible Harvey a Surco.

Maurici Ribera (Odds & Ends DJs) a Ultra-Local Records.

Quan el temps vola

THE LAZY LIES

New Underground, Barcelona

1 d'abril de 2016

Hi ha bandes que han vingut el món a fer-lo més fàcil o, com a mínim, una mica més agradable. The Lazy Lies en són ara mateix un dels millors exemples al sud dels Pirineus. Vénen de Barcelona, practiquen un deliciós pop d'estètica sixties i factura plusquamperfecta, i per postres aconsegueixen que el temps voli cada vegada que s'enfilen a un escenari. Ahir van estar tocant durant tres quarts d'hora, però tot plegat va passar en un obrir i tancar d'ulls. Van trencar el gel amb "(Things will Eventually) Backfire", van augmentar revolucions amb "The Dancefloor", van brillar amb "Beautiful Morning" i van marcar el ritme de la nit amb "Stop Pretending". També van versionar als Buzzcocks amb un "Ever Fallen in Love" de tonalitats tardorenques que hauria deixat bocabadats els mateixos Belle and Sebastian, i van presentar dos temes nous que reclamen a crits veure la llum més d'hora que tard en forma de single. Menció especial es mereix "Who's that Sally?", l'homenatge definitiu a totes aquelles Sallies que han alimentat l'imaginari pop inspirant títols i versos de cançons. La lletra, digna d'estudi com poques, està cridada a despertar somriures entre els melòmans de mena. La cançó, també irresistible com poques, és tan rodona i tan contagiosa que la banda no va poder marxar sense interpretar-la per segon cop ja en tanda de bisos. La segona lectura, amb els instruments desendollats i els músics passejant entre el respectable, va ser la cirereta d'una vetllada dinàmica, emotiva i, sobretot, memorable.

Recomanació: The Lazy Lies a New Underground

El seu debut homònim bé podria ser el millor disc que mai van arribar a gravar els Beatles. Es diuen THE LAZY LIES, són de Barcelona i les seves cançons freguen per moments la perfecció pop. Aquest divendres, 1 d'abril (22h.), els tindrem per partida doble a la sala New Underground. Primer tocaran el disc sencer. Després es posaran als plats per a amenitzar la nit amb música enllaunada. I un cop surti el sol tindrem tots la certesa que la primavera ha vingut per a quedar-se. No hi faltin.

The Lazy Lies (pàgina web)

Col·laboració a Indie Lovers

The Lazy Lies.

Aquesta setmana he participat en nom de Brubaker al programa Indie Lovers d'scannerFM i he recomanat una cançó (de fet, les he recomanat totes) de The Lazy Lies. Escoltin, descarreguin i sobretot gaudeixin el programa sencer aquí (la meva intervenció a partir del minut 59:10).

The Lazy Lies

Foto Maria Mateu.

Al principi es pensaran que es troben davant d'un outtake de Lloyd Cole i els Commotions. Després els vindran al cap els Byrds, els Long Ryders, Buffalo Springfield, els Kinks i els Beatles de "Rubber Soul" (1965). I tot això en poc més de dos minuts i mig. El temps que dura "(Things Will Eventually) Backfire", la peça que enceta el debut homònim de The Lazy Lies (2016). En volen més? Doncs saltin a la segona pista. "Who's That Sally?", títol dels que captiven, guitarres que toquen skiffle, duet de veus masculina i femenina i una melodia per la qual haurien matat Belle and Sebastian o, novament, els mateixos Beatles -aquesta vegada els de "For Sale" (1964)-. Que encara no n'han tingut prou? Doncs tastin aquest "Number One" que sona a Camera Obscura anant de la mà amb Courtney Barnett. O aquest trencapistes en clau Northern Soul que és "Stop Pretending". O "The Dancefloor", el més semblant a un duet entre Nancy Sinatra i un jove Paul McCartney. O aquesta píndola de Merseybeat titulada "Dangerous Game" -fans dels Fab Four: punxin-la després de "She's a Woman" i que no s'aturi la festa-.

The Lazy Lies podrien venir de Liverpool, de Glasgow, de Londres o de la Costa Oest dels Estats Units. Podrien haver-se format el 1962, el 1965, el 1981 o el 1986. Podrien figurar en qualsevol compilació d'estètica Nuggets on el bon gust pesi més que l'afany completista. I podrien haver mirat de tu a tu a bona part dels seus referents d'haver-ne estat contemporanis. La realitat, però, és que vénen de Barcelona, que es van formar encara no fa ni un any i que, precisament perquè van a la seva i no acaben d'encaixar enlloc, han parit un dels debuts més frescos i refrescants que s'han escoltat a casa nostra en molt de temps. Ens trobem davant quatre senyors músics i una actriu que canta com els àngels. Roger Gascon, Xavi Mir, Dedé Camprubí i Josep Mateo, quatre sospitosos habituals a qui hem pogut escoltar al costat de Luthea Salom o Le Petit Ramon i en bandes com Julieta Jones o els enyorats Dunno. I Montse Bernad, a qui hem pogut veure en sèries com Coworking o La Riera. Un conglomerat d'harmonies vocals, guitarres de dotze cordes, ritmes infecciosos i melodies que condueixen al cel. Escoltin-los amb el volum ben alt i obrin les finestres de bat a bat. Veïns i vianants els ho agrairan.


Més informació:
The Lazy Lies  /  Bandcamp