Mega Bog

Mirant sempre endavant - Foto Vanessa Haddad.

A simple vista sembla seguir els passos de Ryley Walker o Jessica Pratt, però la realitat és que va per lliure. MEGA BOG és el nom artístic de la nord-americana Erin Birgy, i també del col·lectiu de músics que sol acompanyar-la. El seu quart treball, "Dolphine", és un dels discos més sorprenents que s'han editat aquest 2019.

Afirmava Erin Birgy en una entrevista recent que no recorda d'on ve. Si ho deia o no seriosament només ho sap ella, però el cert és que vingui d'on vingui ha estat la vida a la carretera la que l'ha ensenyat a mirar sempre endavant i mai enrere. De ben petita va començar a viatjar de forma constant per la geografia nord-americana, canviant de llar sempre que ho requerien les obligacions professionals del seu padrastre i la seva mare -ell era genet de competició, ella cantava en una banda de metal-. Ja d'adolescent va passar una temporada a Olympia, Washington, on va entrar en contacte amb la prolífica escena punk local. Va ser en aquell punt quan va decidir agafar una guitarra i compondre les seves pròpies cançons.

Des d'aleshores ha plogut molt, i en l'actualitat Birgy pot presumir d'encapçalar el seu propi projecte musical, Mega Bog. Un pseudònim que li serveix com a plataforma per donar sortida a les seves composicions, i alhora el paraigües que aglutina tots els músics amb els quals col·labora de forma habitual o esporàdica. Establerta (definitivament?) a Seattle, compta amb quatre àlbums editats que exploren des d'una subtil òptica pop la fina línia que pot arribar a separar el folk més indòmit del jazz més feréstec. Les mateixes coordenades per on han transitat anteriorment Ryley Walker, Jessica Pratt o el mateix Nick Drake, si bé el discurs de Birgy també pot remetre a Kate Bush, Anna Calvi o fins i tot Serge Gainsbourg.

El seu últim treball, "Dolphine" (2019, Paradise of Bachelors), és amb tota probabilitat un dels discos més sorprenents que s'han arribat a publicar aquest 2019. Una col·lecció de cançons que alternen les essències terrenals amb la mística més transcendental. Composicions que conjuguen cristal·lins paisatges onírics amb repunts carregats de força en positiu, on l'alta sofisticació pop de la inicial "For the Old World" pot conviure amb els sons de frontera que defineixen "Diary of a Rose" i els claustrofòbics poliritmes de "Left Door". Menció a part mereix "Truth in the Wild", una deconstrucció de ritmes i essències tropicals on Birgy gairebé patenta el que es podria anomenar post-bossa nova. Sí, de debò.


Més informació:
Mega Bog  /  Bandcamp