Es defineixen com una prometedora banda de pop alternatiu amb aires retro des de Liverpool. I un pot arribar a subscriure totes i cada una de les seves paraules, començant pel concepte prometedor. També apunten entre els seus referents a tòtems del rock psicodèlic com Jefferson Airplane. I novament la cita no és gratuïta. De la mateixa manera que el seu repertori explora les profunditats més àcides de la música pop, la seva alternança d'una veu femenina i una altra de masculina apunta directament al discurs dels de San Francisco. Que Martha Goddard i Mick Campbell -els dos vocalistes i líders de la formació- invoquin amb els seus respectius timbres a Grace Slick i Marty Balin, no deixa de ser un altre punt a favor.
Dit això, val la pena matisar que Hushtones no són en absolut uns clònics de res ni de ningú. Ens trobem davant d'una banda que ha estudiat molt bé tots els seus referents -a la llista també hi figuren Fleetwood Mac, Kate Bush o fins i tot The Cardigans-, però cada una de les quatre cançons que conformen el seu ep de debut homònim (2018) parla amb veu pròpia. A destacar les inicials "Lost & Found" i "Give Me a Reason", amb Goddard i Campbell respectivament a les veus solistes. Dos magistrals exercicis de rock lisèrgic dels que conjuguen ganxo melòdic amb misteri calidoscòpic. Tampoc es queda enrere el pop elegant de "Good Fight", un altre argument de pes per contemplar Hushtones com un dels grans descobriments melòmans d'aquesta temporada. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Spotify.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada