De música i (in)civisme

Creedence Clearwater Revival.

Era un d'aquells individus que solen escoltar la música que els agrada a un volum exagerat, ja sigui per compartir-la amb el seu entorn -encara que ningú els ho hagi demanat-, perquè no coneixen l'existència d'aquell gran invent que són els auriculars o simplement perquè li importa un cogombre el que diguin les ordenances de civisme. El cas és que el maleducat de torn escoltava reggaeton a tota castanya mentre remenava el maleter del seu cotxe, mal aparcat com no podria ser de cap altra manera, en una plaça per on un servidor camina sovint.

La lletra -la de la cançó que escoltava l'element en qüestió, no les de cap gènere musical en la seva totalitat- era un perfecte còctel de tòpics sexistes de manual que resultarien inofensius de no ser perquè individus tan curts de gambals com el que ens ocupa tendeixen a prendre-se'ls al peu de la lletra. I aleshores va passar quelcom molt bonic. Es va acostar un altre cotxe, amb les finestres abaixades i la música també sonant a castanya. Però no sonava reggaeton, ni hi havia al seu interior cap maleducat amb ganes de cridar l'atenció.

No, hi havia dues noies que cantaven a viva veu el "Have You Ever Seen the Rain?" de Creedence Clearwater Revival al mateix ritme amb què l'original anava sonant de fons. L'escena va durar tan sols uns instants, els que va trigar el cotxe de les noies a seguir el seu camí. Però durant aquells breus instants, una declaració de bon gust va eclipsar momentàniament la cantarella sexista del maleducat de torn i va deixar aquest últim preguntant-se què nassos havia passat. Durant uns segons que per a ell devien equivaler a tota una eternitat, la seva cara va esdevenir un poema. Digne de veure.