Llegeixo en una revista una crítica del remake de la icònica sèrie televisiva "The Twilight Zone" que acaba d'arribar a les nostres pantalles, i l'autor de l'article lamenta que la nova versió -dirigida per Jordan Peele- explica massa coses i deixa poc espai a la imaginació. Que si l'original de Rod Serling suggeria, el remake de torn es limita a ensenyar i a fer les coses massa evidents. Que tot plegat és massa fàcil, vaja.
No he vist la nova versió de "The Twilight Zone" i per tant no la puc jutjar, però entenc perfectament el punt de vista del crític en qüestió. Perquè a mi em passa el mateix quan veig moltes produccions cinematogràfiques contemporànies, remakes o no, i sobretot en aquell àmbit que anomenem mainstream. Superproduccions que inverteixen milers de dòlars (o d'euros) en uns efectes especials aptes per a l'espectador que ho vol tot ben mastegat, però que no arriben a satisfer les expectatives de qui encara contempla allò que hi a l'altre costat de la pantalla -gran o petita- com una fàbrica de somnis.
Mesos enrere parlava amb un amic amb qui no sempre coincideixo a nivell de gustos musicals, i amb qui precisament per això sol ser un plaer debatre sobre música. Li vaig preguntar què opinava del trap, i amb tota la humilitat del món em va respondre que al gènere en qüestió no hi escoltava música sinó únicament producció. S'hi pot estar d'acord o no, però l'apunt és interessant. A mi em passa el mateix quan vaig a veure determinades pel·lícules. Trobo que un excés de producció no necessàriament equival a un producte final satisfactori, menys encara si aquesta no es pot sostenir sobre una base sòlida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada