dimecres, 3 de juliol del 2019

50 anys sense Brian Jones

Brian Jones (1942-1969) - Foto Jim Marshall.
A cinc dècades de la seva mort, la figura de Brian Jones segueix personificant com cap altra l'esperit i l'estètica de la Swinging London. I el seu tràgic final es manté gairebé com un tema tabú a l'entorn dels Rolling Stones. Motius de pes per recordar (i celebrar) aquell purista del blues que tocava el sitar, la marimba i el mellotron.

Tal dia com avui de fa cinc dècades se n'anava Brian Jones, a l'edat de 27 anys i ofegat a la seva piscina per causes que mai han acabat d'estar del tot clares. Si bé la versió oficial apunta a un excessiu còctel de drogues i alcohol, el pas del temps i el curs de determinats esdeveniments no han deixat d'alimentar tot un seguit de teories de la conspiració que arriben a esquitxar fins i tot als mateixos components de la que havia estat la seva pròpia banda. Perquè a aquestes alçades ja gairebé ningú se'n deu recordar, però els Rolling Stones eren la banda de Brian Jones. O com a mínim ho van ser fins que Jagger i Richards van fer-se amb el timó i van començar a arraconar progressivament el pare de la criatura, possiblement el cop de gràcia que va engegar a rodar definitivament una trajectòria vital que ja venia convulsa de fàbrica.

Diuen els llibres d'història que Jones era el purista del blues en una banda que havia partit d'aquest gènere per a acabar-se inventant el rock tal i com la gran majoria l'hem arribat a conèixer. Fins i tot hi ha qui assegura que aquest purisme va ser la causa de les seves primeres friccions amb els Glimmer Twins quan aquests van decidir que Chuck Berry podia tenir tanta cabuda al seu repertori iniciàtic com Muddy Waters o Slim Harpo. Sigui com sigui, ni Jones era més immobilista que Richards ni la seva visió de la música pop anava per darrere de la de Jagger. Estudiós vocacional d'allò que ara s'anomenen músiques del món, va ser ell qui va tocar el sitar que acabaria identificant "Paint It Black", va ser la seva marimba la que va fer més digerible l'empatx de testosterona d'"Under My Thumb", i va ser el seu mellotron el que va definir algunes de les coordenades més còsmiques de "Their Satanic Majesties Request" (1967).

En l'imaginari de la dècada dels 60, Jones és molt més que el fundador dels Rolling Stones. És el dandi que va personificar com ningú més l'esperit i l'estètica de la Swinging London, és el mod que sense ni tan sols proposar-s'ho passava la mà per la cara dels mateixos Who i Small Faces, és la icona social que alternava amb Nico, Warhol i Dylan al mateix temps que introduïa el públic nord-americà a les bondats de Jimi Hendrix des de l'escenari de Monterey. Però també era, mai més ben dit, la pedra a les sabates de Jagger i Richards. Ja fos pel seu comportament cada cop més erràtic o bé perquè en aquella banda hi havia massa galls per a tan poc galliner, el cas és que entre l'un i l'altre van decidir prescindir dels seus serveis en ple procés de gravació del que esdevindria "Let It Bleed" (1969).


UN TEMA TABÚ

Poques setmanes després de la seva expulsió, el 3 de juliol de 1969, Jones deixava aquest món literalment ofegat i enfonsat. Metàfora perfecta del que havien estat els seus últims anys de vida, ostracitzat pel grup que ell mateix havia fundat i devastat per la seva ruptura amb Anita Pallenberg, que per acabar-ho d'embolicar tot se n'havia anat amb Keith Richards. L'endemà mateix de la seva mort, els Stones publicaven el celebradíssim single "Honky Tonk Women" -amb "You Can't Always Get What You Want" a la cara b i Mick Taylor ja com a guitarrista titular-. I al cap de dos dies oferien aquell també celebradíssim concert gratuït a Hyde Park on el solemne record a Jones amb el cadàver encara ben fresc acabaria esdevenint un dels actes de cinisme més mal dissimulats de la història del rock.

A mig segle de tot plegat, el fantasma de Brian Jones segueix essent un tema gairebé tabú a l'entorn de la banda. Que ningú s'esperi avui cap pessebre commemoratiu d'aquells que solen practicar-se amb caràcter oficial en ocasions com la que ens ocupa. Per no haver-hi, ni tan sols hi haurà cap reedició discogràfica de tipus protocolari perquè el respectable torni a passar per caixa -la disputa entre l'entorn dels propis Stones i ABKCO pels drets dels plàstics editats amb Decca porta gairebé cinc dècades de cua i es pot considerar com un altre tema tabú-. Poden vostès esperar, això sí, que uns quants milers d'ànimes visquin el concert de les seves respectives vides quan Ses Majestats actuïn aquesta nit en un estadi de Washington DC. Fins i tot hi haurà qui es recordarà de Jones mentre sonin els primers puntejats de "Paint It Black". Però més enllà d'això, res. El guió és el guió i, com va dir aquell, The Show Must Go On.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada