Wild Rose

Jessie Buckley, en una escena de "Wild Rose".

Aquella sensació d'haver nascut al lloc o al moment equivocat. De no encaixar a l'entorn que a un li pertoca des del moment en què posa el primer peu en aquest món. "Vaig néixer a Escòcia, però hauria d'haver nascut als Estats Units. Sóc nord-americana", diu en un moment donat la protagonista de "Wild Rose" (2019), aquest drama cinematogràfic a ritme de country i només country dirigit per Tom Harper amb una pletòrica Jessie Buckley al paper principal.

Una pel·lícula que com tantes altres de la seva categoria es pot contemplar com una al·legoria de l'esforç invertit en la persecució dels somnis -l'argument segueix els passos d'una jove de Glasgow, Escòcia, que somia viatjar a Nashville, Tennessee, per a esdevenir una estrella del country-, però sobretot com una salutació més o menys encertada a totes aquelles persones que no han pogut demostrar el seu talent pel simple fet de no haver-ne tingut l'oportunitat.

Més o menys encertada perquè si bé el film té els seus moments destacables i diu tot allò que se suposa que ha de dir, l'arc argumental es desinfla a partir de l'equador amb una acumulació de tòpics que oscil·len entre l'excés de llagrimeta fàcil i un final tan obert com esperat. No passa res, els punts a favor pesen més que els contraris i en aquest sentit cal assenyalar la magistral interpretació de Buckley i el coneixement de causa amb què Harper s'ha aproximat a l'univers del country.

Com a mostra el nom del personatge protagonista: Rose-Lynn Harlan, una picada d'ullet a Harlan Howard, figura de llarg recorregut de la música d'arrel nord-americana i pare més o menys reconegut de l'aforisme Three Chords and the Truth, que el mateix personatge porta tatuat a l'avantbraç. També la cita a tota una Kitty Wells amb aquell etern "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels" que entra de fàbula en una de les escenes del film i, de passada, marca terreny.

I sobretot una banda sonora composta per clàssics de gegants com Emmylou Harris o Primal Scream -un oportú "Country Girl"- i temes escrits per a l'ocasió. Destaquen en aquest sentit les interpretacions que en fa la pròpia Buckley, destapant-se com una vocalista superdotada i perfilant-se com a potencial valor a l'alça del so Americana en aquest costat de l'Atlàntic. Només li cal seguir el consell que rep el seu personatge a la pel·lícula i que hauria d'animar a tantíssims aspirants a l'ofici de músic. Compondre les seves pròpies cançons, ni més ni menys.