Tommy Talton (1949-2023)

TOMMY TALTON
(1949-2023)

Ha mort Tommy Talton, guitarrista, cantant i fundador de Cowboy juntament amb el també traspassat Scott Boyer. Combo de country i southern rock injustament oblidat, veí i contemporani de The Allman Brothers Band a la Jacksonville de finals dels 60. Talton i Duane Allman eren amics, fins al punt que aquest últim va passar per l'estudi quan Cowboy van gravar la que esdevindria la seva cançó més popular, "Please Be with Me", de l'àlbum "5'll Getcha Ten" (1971) –pocs anys després la va versionar Eric Clapton a "461 Ocean Boulevard" (1974), i els mateixos Allman Brothers també solien tocar-la en directe-. Talton també va formar part dels projectes solistes de Gregg Allman i Dickey Betts, i va treballar amb Kitty Wells, Paul Butterfield i Billy Joe Shaver, entre d'altres. Quan els Allmans tot just es refeien de la pèrdua de Duane, va ser ell qui va passar per l'estudi a tornar-los el favor tot tocant la guitarra a "Pony Boy", la peça que va acabar tancant el monumental –i recentment cinquantenari- "Brothers and Sisters" (1973). Abans de formar Cowboy, Talton havia militat a la banda de garatge We The People.

Loretta Lynn (1932-2022)

LORETTA LYNN
(1932-2022)

Un dels primers discos de country que recordo haver-me comprat va ser "Honky Tonk Angels" (1993), l'àlbum que van gravar conjuntament Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette. El vaig trobar en una cubeta de saldo quan jo encara era un adolescent i el plàstic en qüestió ja portava alguns anys al carrer. Aleshores amb prou feina sabia qui eren les tres dones que sortien retratades a la caràtula –de fet, és possible que tan sols hagués sentit a parlar de Parton-, però el que vaig escoltar em va agradar tant que ben aviat em vaig començar a interessar per les seves respectives trajectòries –també per les de Kitty Wells i Patsy Cline, a les quals vaig descobrir a través dels homenatges que els feia el trio en aquest treball, començant per la peça titular-.

De totes tres, la que més m'arribaria a seduir al llarg dels anys amb la seva obra seria Lynn, a qui tant Parton com Wynette ja havien reivindicat com a influència des dels seus respectius inicis. Nascuda a Kentucky en plena Gran Depressió i autora d'un cançoner tan essencial com inabastable, parlem d'una de les grans dames del country. Una pionera que va recollir el testimoni de Kitty Wells a l'hora d'obrir camins que fins aleshores havien estat tancats per a les dones en el marc de la indústria musical. Componia les seves pròpies cançons, portava les regnes de la seva pròpia carrera i no tenia pèls a la llengua a l'hora de carregar contra les infidelitats del seu marit –i deixar les coses clares a les altres dones que el tinguessin al punt de mira- amb una sèrie de peces que han esdevingut himnes.

Parlem de títols tan inequívocs com "You Ain't Woman Enough (To Take My Man)", "Woman of the World (Leave My Man Alone)" o la provocadora "Fist City" –on directament es declarava disposada a fer servir els punys contra qui s'interposés entre ella i el seu home-, que avui farien saltar les alarmes de certs guardians de la correcció política però en altres temps van donar peu a clàssics de ple dret. Menció a part mereix la que possiblement sigui la seva cançó més reconeguda, "Coal Miner's Daughter", un homenatge al seu pare, miner d'ofici, però també a tota la classe treballadora d'estats com Kentucky, el seu bressol. Exponent del Nashville Sound sense res a envejar a certes estrelles del rock'n'roll, les seves dècades daurades van ser els 60 i els 70 però la seva flama no es va apagar mai.

Ja en ple segle XXI, tota una generació la va descobrir de la mà de Jack White, qui li va produir el magnífic "Van Lear Rose" (2004). Llàstima que, com sol passar en aquests casos, molts dels que van descobrir-la a través d'aquest àlbum no es vagin molestar a conèixer tot allò que havia fet abans ni s'interessessin per res del que faria després. A destacar, durant els seus darrers anys, un fructífer retorn a l'estudi de la mà de John Carter Cash, amb qui va facturar una trilogia discogràfica –"Full Circle" (2016), "Wouldn't It Be Great" (2018) i l'oportunament titulat "Still Woman Enough" (2021)- on prescindia de la coloraina que li havia aportat White per tornar a les seves essències. Sembla ser que hauria gravat més material que de ben segur veurà la llum ja de forma pòstuma. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys una de les més grans.

Cat Power - "Covers" (2022)

Una vegada, un periodista va preguntar a Cat Power per què havia utilitzat uns acords diferents per gravar la seva versió del clàssic dels Rolling Stones "(I Can't Get No) Satisfaction" –inclosa a "The Covers Record" (2000), el seu primer àlbum de versions-. Ella va respondre que al moment d'enregistrar-la només sabia tocar els acords de "Rising Sun Blues", la peça tradicional popularitzada pels Animals sota el títol de "The House of the Rising Sun", i que simplement havia fet la seva lectura de l'himne stonià amb els recursos de què disposava. El resultat vindria a definir què significa fer una versió, en el millor sentit.

Dues dècades llargues més tard, l'alter ego de Chan Marshall disposa de força més recursos tant a l'estudi com a l'escenari. Tot i això, encara segueix essent capaç de sorprendre el personal tot donant la volta a peces a priori intocables. Ho acaba de fer, per exemple, amb "Against the Wind", el clàssic de Bob Seger, reconvertit per la d'Atlanta en una fantasmagòrica balada. També amb una claustrofòbica presa d'"It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", aquella answer song amb què Kitty Wells havia posat sobre la taula les qüestions de gènere a ritme de genuí honky tonk el 1952.

Totes dues peces figuren a "Covers" (2022), el seu tercer disc de versions –el segon va ser "Jukebox" (2008)-. Un plàstic on Marshall també es fa seves perles originalment cantades per Iggy Pop, Billie Holiday, Frank Ocean o Lana Del Rey. Tot i sonar reconeixible respecte de l'original, també cal destacar "A Pair of Brown Eyes", el clàssic dels Pogues, cantat des d'una nova perspectiva i lliurat més fràgil i desolador que mai. Novament, fer versions significa exactament això.

L'himne feminista que va impulsar la carrera de Kitty Wells

Kitty Wells.

És un dels grans clàssics de la història de la música country, també una cançó a reivindicar en una data com la d'avui, coincidint amb la commemoració del Dia de la Dona Treballadora –això que ara s'anomena 8M-. "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", el single que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Kitty Wells quan es va publicar el mes de juny de 1952. Una peça amb un discurs marcadament feminista, que va trencar barreres i estereotips tot arribant al número 1 de la llista country de Billboard. Era el primer cop que una dona assolia aquesta fita, i va obrir la porta a totes les que van venir després.

La cançó la va compondre J.D. "Jay" Miller, expressament per a Wells i com a resposta a "The Wild Side of Life", el single que a principis d'aquell mateix any havia consolidat Hank Thompson com un dels abanderats del honky tonk, el subgènere més popular de la música country durant la primera meitat de la dècada dels 50. Prenent com a base la melodia de "Great Speckled Bird", l'estàndard hillbilly compost per Reverend Guy Smith, Thompson cantava en primera persona el lament d'algú a qui la seva promesa ha deixat per un altre home després d'una nit de gresca en un bar de carretera, amb versos com "I didn't know that God made honky tonk angels".

La reacció de Miller va ser una cançó escrita des del punt de vista femení, on la protagonista ve a dir que la infidelitat no és només cosa de les dones sinó també dels homes –tinguin en compte que parlem de l'any 1952-. "It wasn't God who made honky tonk angels / As you said in the words of your song / Too many times married men think they're still single / And that's caused many a good girl to go wrong", proclamava Wells a la tornada de la peça en qüestió, que mantenia encara la melodia de "Great Speckled Bird". La cançó va fer història, i dècades més tard va inspirar el títol d'un disc signat de forma conjunta per Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette –"Honky Tonk Angels" (1993)-, amb la mateixa Wells com a vocalista convidada en una encertada versió del tema que ens ocupa.

"Nomadland" (2020)

Frances McDormand en una altra de les seves grans interpretacions.

Més enllà de merèixer tot elogi i guardó possible, el fet que una pel·lícula com "Nomadland" (2020) arrasés a la passada edició dels Oscars no deixa de ser una paradoxa. El sistema premiant una pel·lícula que comença disparant contra el propi sistema, que tracta sobre persones que viuen al marge del mateix sistema i que ve a dir-nos, amb tots aquells peròs que vostès vulguin, que és possible viure al marge d'aquest sistema. Que una cinta d'aquestes característiques s'hagi estrenat justament quan el sistema de torn es demostra més que mai caduc i obsolet, bé li val la consideració de pel·lícula de l'any, guardons i estatuetes al marge.

De fet, poc es devia imaginar la realitzadora Chloé Zhao que una pel·lícula sobre el nomadisme que va començar a proliferar als Estats Units arran de la crisi financera de fa deu anys, basada en un assaig de Jessica Bruder sobre aquelles persones que literalment vivien sobre rodes viatjant d'una punta a l'altra de la geografia nord-americana, i rodada gairebé com un documental –exceptuant Frances McDormand en una altra de les seves grans interpretacions, bona part dels personatges de la pel·lícula són nòmades de debò que revelen sense embuts el seu dia a dia davant la càmera-, acabaria adquirint encara més sentit a causa d'una nova crisi –sanitària, però sobretot social- que, literalment, ho ha redimensionat tot.

Com si es tractés d'una lectura contemporània de "The Grapes of Wrath" (1939) d'Steinbeck, "Nomadland" segueix el periple d'una dona vídua que prova de sortir endavant en uns Estats Units econòmicament enfonsats i moralment devastats –la cinta s'ambienta durant l'any 2011, en plena era Obama però ja amb tots els ingredients que desembocarien en la presidència de Trump-. Buscant feina on no n'hi ha, sobrevivint a base d'inconnexos i feixucs treballs temporals, i dormint en una autocaravana sense perdre cap anell. Trobant el seu lloc en aquella comunitat nòmada que, tot teixint una xarxa de solidaritat, ha esdevingut ella mateixa un sistema dins del (o al marge del) sistema –i un oasi de llibertat en un món excessivament quadriculat-.

"Nomadland" es pot interpretar com un crit de denúncia contra tots els excessos del neoliberalisme, però també (i sobretot) com un sentit homenatge a totes aquelles persones que prefereixen viure'n al marge que no pas sobreviure a la contra. També és un passeig per la cara més salvatge i sovint menys publicitada dels Estats Units, tot aquell país sovint passat que s'estén entre (i molt més enllà de) les seves dues costes. Una successió de postals des de l'Amèrica més punyent i desolada, on paisatges com els de les Badlands, els pobles de mala mort o els deserts de Nevada i Arizona actuen gairebé com un personatge més, magistralment fotografiats i oportunament ambientats a ritme de country i blues –fer sonar a Gram Parsons i Kitty Wells és un encert, deixar que alguns dels personatges reals que apareixen al film cantin les seves pròpies cançons també-.

Wild Rose

Jessie Buckley, en una escena de "Wild Rose".

Aquella sensació d'haver nascut al lloc o al moment equivocat. De no encaixar a l'entorn que a un li pertoca des del moment en què posa el primer peu en aquest món. "Vaig néixer a Escòcia, però hauria d'haver nascut als Estats Units. Sóc nord-americana", diu en un moment donat la protagonista de "Wild Rose" (2019), aquest drama cinematogràfic a ritme de country i només country dirigit per Tom Harper amb una pletòrica Jessie Buckley al paper principal.

Una pel·lícula que com tantes altres de la seva categoria es pot contemplar com una al·legoria de l'esforç invertit en la persecució dels somnis -l'argument segueix els passos d'una jove de Glasgow, Escòcia, que somia viatjar a Nashville, Tennessee, per a esdevenir una estrella del country-, però sobretot com una salutació més o menys encertada a totes aquelles persones que no han pogut demostrar el seu talent pel simple fet de no haver-ne tingut l'oportunitat.

Més o menys encertada perquè si bé el film té els seus moments destacables i diu tot allò que se suposa que ha de dir, l'arc argumental es desinfla a partir de l'equador amb una acumulació de tòpics que oscil·len entre l'excés de llagrimeta fàcil i un final tan obert com esperat. No passa res, els punts a favor pesen més que els contraris i en aquest sentit cal assenyalar la magistral interpretació de Buckley i el coneixement de causa amb què Harper s'ha aproximat a l'univers del country.

Com a mostra el nom del personatge protagonista: Rose-Lynn Harlan, una picada d'ullet a Harlan Howard, figura de llarg recorregut de la música d'arrel nord-americana i pare més o menys reconegut de l'aforisme Three Chords and the Truth, que el mateix personatge porta tatuat a l'avantbraç. També la cita a tota una Kitty Wells amb aquell etern "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels" que entra de fàbula en una de les escenes del film i, de passada, marca terreny.

I sobretot una banda sonora composta per clàssics de gegants com Emmylou Harris o Primal Scream -un oportú "Country Girl"- i temes escrits per a l'ocasió. Destaquen en aquest sentit les interpretacions que en fa la pròpia Buckley, destapant-se com una vocalista superdotada i perfilant-se com a potencial valor a l'alça del so Americana en aquest costat de l'Atlàntic. Només li cal seguir el consell que rep el seu personatge a la pel·lícula i que hauria d'animar a tantíssims aspirants a l'ofici de músic. Compondre les seves pròpies cançons, ni més ni menys.