El cas és que ja són tres els plàstics que els de Boston han lliurat des de la seva celebrada reunió ara fa 15 anys -tots ells sense Deal, que va optar per abandonar el vaixell abans que la banda tornés a l'estudi-. I aquest "Beneath the Eyrie" (2019) segueix la tònica del seu predecessor, aquell "Head Carrier" (2016) que es manifestava més inspirat que el decebedor "Indie Cindy" (2014) però encara a anys llum de les essències fundacionals d'una banda que podia ser qualsevol cosa menys previsible. Perquè aquest és el problema de "Beneath...". Que no hi falten les bones cançons -"On Graveyard Hill", "This Is My Fate" i "Catfish Kate" conviden perfectament a passar per caixa quan els de Boston actuïn el mes vinent al Sant Jordi Club-, però la tònica general és aquella mateixa fórmula que tantíssimes bandes indies han seguit fins a l'extenuació durant el passat quart de segle. És clar que aquí estem parlant precisament dels pares de la criatura, i només per això se'ls pot seguir perdonant l'absència d'un "Debaser" o un "Vamos".
dissabte, 28 de setembre del 2019
Pixies - "Beneath the Eyrie" (2019)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada