90 anys amb Willie Nelson

Willie Nelson, nou dècades vitals i tot allò que encara li queda per dir - Foto Getty.

És un dels músics més grans que queden vius, en tots els sentits. Per edat, que avui en fa 90, però sobretot per trajectòria i per llegat. Parlem de Willie Nelson, és clar, que celebra 90 primaveres en plena forma i presumint d'una maduresa francament envejable. Tota una lliçó de vida, la de qui ha sabut envellir dignament i fidel a ell mateix, en un negoci cada dia més presoner del seu propi mite de l'eterna joventut. Testimoni de temps pretèrits, el seu, però també una veu que encara parla en clau de present. Llegenda i pilar de la música country, però sobretot un d'aquells referents que han acabat fent petita tota etiqueta possible.

No tan sols manté el texà una agenda de concerts d'allò més activa –aquesta mateixa nit en té un de programat al Hollywood Bowl de Los Angeles amb convidats de luxe per celebrar el seu aniversari-, sinó que la seva producció discogràfica segueix essent frenètica. Si fa tan sols tres anys lliurava el 70è àlbum d'estudi –de seguida s'ha dit-, el notable "First Rose of Spring" (2020), l'exercici passat es tornava a manifestar etern com ell sol amb l'igualment reivindicable "A Beautiful Time" (2022), amb aquella declaració de principis que és despatxar a aquestes alçades una cançó que es titula "I Don't Go to Funerals" i diu el que diu: "Somewhere, I hear angel voices singin' in the wind / Sayin' how it won't be long 'til time to fly again / Life is sweet and love is good, and we have had a good time / But I don't go to funerals, and I won't be at mine".

I si no fa gaire es dedicava a homenatjar a Sinatra, aquest 2023 s'ha despenjat amb un disc de tribut a un altre nom essencial de la música nord-americana, l'enyorat i mai prou reivindicat Harlan Howard –compositor de peces que han esdevingut èxits per a d'altres, com "Heartaches by the Number" o "The Chokin' Kind", també qui va dir allò de Three Chords and the Truth-. "I Don't Know a Thing About Love", es titula l'àlbum, i hi podem escoltar Nelson versionant pistes com "The Streets of Baltimore" o la mateixa "The Chokin' Kind" amb tota la cura, amb tot el respecte i amb tota la passió del món. Nova prova de vida d'un referent que es referma disposat a seguir dient moltes coses. Un dels més grans. Un dels pocs que ens queden. Que duri.

Joe Fields: Sempre humil, sempre honest

Tres acords i tota la veritat - Foto Eva Priego.

Acaba de veure la llum "Lost in the Fields", l'esperat disc de debut de Joe Fields, flamant revelació de la més genuïna country music facturada a casa nostra. Posin-se les botes, vagin preparant aquell whiskey que guardaven vostès per a ocasions especials i deixin-se portar per les històries d'abast universal d'aquest vallesà que apunta cap a grans horitzons.

Caldria fixar-se més sovint en l'escena country del Vallès Occidental. No tan sols perquè sigui una de les més genuïnes i arrelades del país, sinó sobretot per la quantitat de propostes interessants que en segueixen emergint de forma més o menys periòdica. Si fa uns mesos ens referíem als ja imprescindibles Allwoods, una banda de Terrassa que bé podria fer carrera de llarg recorregut al circuit honky tonk de l'altre costat de l'Atlàntic, avui toca parlar d'un altre vallesà capaç d'invocar amb tres acords i unes cordes vocals privilegiades totes aquelles carreteres infinites que van de Kentucky a l'Estat de l'Estrella Solitària i més enllà.

El cert és que Joe Fields no és cap nouvingut a l'escena country catalana. Ja feia anys que es dedicava a recórrer els escenaris amb un repertori majoritàriament de versions on no solien faltar cites a clàssics com George Jones, George Strait o Alan Jackson. Referents que ara ressonen, i de quina manera, en un cançoner propi que per fi podem degustar des d'aquest mateix mes d'octubre amb forma de disc. Un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) que fa olor de fusta i destil·la essències del millor whiskey de Tennessee des del minut zero. Country d'arrel neotradicional i vocació tan atemporal com les deu històries que s'hi expliquen.

Joe Fields és l'alter ego de Josep Ponsà, de Sant Quirze del Vallès, que a l'hora de donar forma a aquest primer àlbum ha comptat amb el suport d'un il·lustre veterà de l'escena vallesana –en aquest cas, del Vallès Oriental- com és Aleix Garriga (Diluvi, Pel Broc Gros), que s'ha fet càrrec de les tasques de producció i d'una brillant pedal steel guitar que dialoga constantment amb la veu del propi Ponsà. Cal destacar també la participació de músics de suport tan oportuns com el teclista Xavi Balaguer o el contrabaixista Dimas Corbera (Diluvi, Bridges Trio).

El disc comença a ritme de honky tonk amb "In the Meantime", el lament de qui remulla les penes amb licor d'alta graduació, cantat al més pur estil d'un Hank Williams. "Get Over Me" prem l'accelerador amb uns arranjaments zydeco on Fields presumeix de coneixement de causa però sobretot d'una sana i envejable obertura de mires. "Does a Heartbreak Last Forever" és una d'aquelles balades que acompanyen en els bons i els mals moments. "It Ain't Just Another" apunta al Western Swing entès a la manera d'uns Asleep at the Wheel, i "Tryin' Not to Think" posa bona cara al mal temps sobre un patró rítmic que remet a l'etapa Sun de Johnny Cash.

Menció a part mereix el single "I Don't Wanna Write Another Sad Song", un assolellat lament de cor trencat a cop de twang i pedal steel, on ressonen les inabastables rutes secundàries de la més profunda geografia nord-americana però també els vents càlids del country rock californià de finals dels 60 i principis dels 70. També mengen a part "Ni un sol record" i "Poca llum, terra de fusta", on Ponsà supera amb bona nota el repte sempre complicat d'interpretar en la seva llengua materna un gènere musical tan genuïnament nord-americà com és el country.

"La música country és sentiment. És senzillesa, la de la persona a qui no li calen grans giragonses per a transmetre un estat d'ànim. D'aquella a qui no li importa ser humil, però no es perdonaria no ser honesta. Poc soroll. Pocs instruments. En Harlan Howard ho va encertar: Tres acords i tota la veritat", escriu el mateix Fields en un text introductori que és molt més que una declaració d'intencions i de principis. "Afortunada la persona que duu la música country ben endins. No estarà mai sola", conclou. I això és exactament el que transmet un disc com "Lost in the Fields". Que per molt adverses que siguin les circumstàncies allà fora, a qui es deixi seduir per qualsevol de les seves cançons no li faltarà mai la bona companyia.


Més informació:

Joe Fields  /  Pàgina web
Temps Record  /  Pàgina web

Wild Rose

Jessie Buckley, en una escena de "Wild Rose".

Aquella sensació d'haver nascut al lloc o al moment equivocat. De no encaixar a l'entorn que a un li pertoca des del moment en què posa el primer peu en aquest món. "Vaig néixer a Escòcia, però hauria d'haver nascut als Estats Units. Sóc nord-americana", diu en un moment donat la protagonista de "Wild Rose" (2019), aquest drama cinematogràfic a ritme de country i només country dirigit per Tom Harper amb una pletòrica Jessie Buckley al paper principal.

Una pel·lícula que com tantes altres de la seva categoria es pot contemplar com una al·legoria de l'esforç invertit en la persecució dels somnis -l'argument segueix els passos d'una jove de Glasgow, Escòcia, que somia viatjar a Nashville, Tennessee, per a esdevenir una estrella del country-, però sobretot com una salutació més o menys encertada a totes aquelles persones que no han pogut demostrar el seu talent pel simple fet de no haver-ne tingut l'oportunitat.

Més o menys encertada perquè si bé el film té els seus moments destacables i diu tot allò que se suposa que ha de dir, l'arc argumental es desinfla a partir de l'equador amb una acumulació de tòpics que oscil·len entre l'excés de llagrimeta fàcil i un final tan obert com esperat. No passa res, els punts a favor pesen més que els contraris i en aquest sentit cal assenyalar la magistral interpretació de Buckley i el coneixement de causa amb què Harper s'ha aproximat a l'univers del country.

Com a mostra el nom del personatge protagonista: Rose-Lynn Harlan, una picada d'ullet a Harlan Howard, figura de llarg recorregut de la música d'arrel nord-americana i pare més o menys reconegut de l'aforisme Three Chords and the Truth, que el mateix personatge porta tatuat a l'avantbraç. També la cita a tota una Kitty Wells amb aquell etern "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels" que entra de fàbula en una de les escenes del film i, de passada, marca terreny.

I sobretot una banda sonora composta per clàssics de gegants com Emmylou Harris o Primal Scream -un oportú "Country Girl"- i temes escrits per a l'ocasió. Destaquen en aquest sentit les interpretacions que en fa la pròpia Buckley, destapant-se com una vocalista superdotada i perfilant-se com a potencial valor a l'alça del so Americana en aquest costat de l'Atlàntic. Només li cal seguir el consell que rep el seu personatge a la pel·lícula i que hauria d'animar a tantíssims aspirants a l'ofici de músic. Compondre les seves pròpies cançons, ni més ni menys.