En realitat, no tot el 2020 va ser tan nefast com tendim a recordar-lo. Els dos primers mesos (i la primera setmana i mitja del tercer) vam seguir fent les nostres vides sense que el coronavirus motivés cap reacció ni comentari més enllà d'aquelles bromes de mal gust tan pròpies de qui està acostumat a contemplar les desgràcies de lluny (quan tenen lloc, posem per cas, a la Xina o a Itàlia).
Avui fa un any de la detecció del primer cas de Covid-19 a Catalunya. Aquell dia, els polítics (els d'aquí i els d'allà) van afirmar que ho tenien tot controlat amb aquell to protocolari tan propi de qui es troba permanentment en campanya electoral. Oriol Mitjà i Fernando Simón van cridar a la calma com qui vol treure ferro a l'assumpte. I no conec ningú que, en nom d'aquesta responsabilitat tan pregonada al llarg de l'últim any, renunciés aleshores a cap dels seus plans de cap de setmana.
Fa un any, per aquestes dates, era impensable que arribéssim a veure tot el que hem vist durant els passats onze mesos. I no parlo tan sols en termes sanitaris sinó de totes les restriccions, de les retallades de drets i llibertats, de totes les mesures pròpies d'un estat policial que hem arribat a normalitzar un cop han esdevingut quotidianes, i de la constatació de tot allò que és capaç d'assumir el conjunt d'una població, un cop se li ha posat la por al cos.
Avui TV3 es dedica a commemorar aquest primer any amb el coronavirus com qui celebra l'aniversari dels Jocs Olímpics. D'una forma més discreta, les autoritats que aleshores cridaven a la calma ens donen a entendre ara que una quarta onada es troba en camí. I quan arribi, òbviament, la culpa serà dels adolescents que es manifestaran aquesta tarda a favor de la llibertat d'expressió, no pas de les eminències que porten onze mesos dictant mesures tan desproporcionades com inassumibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada