"La muerte en el rock'n roll". Edició revisada i traduïda al castellà del "Rock'n Roll Heaven" (1990) de Philip Jacobs, publicada el 1992 per Editorial La Máscara. Un repàs a una vintena llarga d'ídols caiguts de la música rock que es pot contemplar també com un recorregut cronològic per la història del gènere fins aquell moment. D'Elvis Presley a Stevie Ray Vaughan passant per Sam Cooke, Jim Morrison, Janis Joplin, John Lennon, Duane Allman, Marc Bolan, Freddie Mercury o Johnny Thunders –encara faltaven un parell d'anys perquè la dinyés Kurt Cobain-.
El vaig adquirir deu fer cosa d'uns 25 anys, en un moment en què la crònica pop solia contemplar la mort com una tragèdia però també li atorgava un cert grau d'heroïcitat maleïdista i, per descomptat, en sabia esprémer i monetitzar tota la càrrega dramàtica. Allò de morir jove i deixar un bonic cadàver, que va dir algú. Tots els protagonistes d'aquest llibre tenen en comú el fet d'haver marxat abans d'hora, la gran majoria víctimes de la mala fortuna o de ritmes de vida que no solen perdonar. Era molt difícil aleshores pensar en un ídol rocker morint-se de vell, o víctima d'un càncer a pocs dies d'haver lliurat una de les seves obres definitives en edat de prejubilació.
Des de la publicació d'aquest volum, és clar, ha canviat radicalment l'òptica des de la qual contemplem la mort en l'àmbit del pop i el rock. Quan ja pràcticament no passa una sola setmana sense que haguem de lamentar la pèrdua d'algun referent, quan ens assabentem a través de les xarxes socials que un venerable pioner ha mort plàcidament (o no) amb vuit o nou dècades a l'esquena, quan la mort dels nostres herois ja no és una excepció sinó un fet gairebé quotidià, potser no resulti tan agosarat afirmar que un hipotètic canvi de cicle no tan sols és imminent sinó que ja s'està produint.
Dit això, avui es commemoren 62 anys de l'accident d'aviació que es va emportar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, amb tota probabilitat la primera gran tragèdia de l'era pop. Un artista tot just consolidat (Holly, a qui Jacobs dedica un capítol del seu llibre) i dos més que es trobaven en plena rampa de llançament (Valens i el Bopper, a qui inexplicablement l'autor tracta com a simples secundaris al capítol dedicat a Holly). The Day the Music Died, que va cantar Don McLean. Sis dècades llargues, tres llegendes que perduren i tres catàlegs que segueixen rendint com el primer dia. Coses d'haver mort jove i deixat un bonic cadàver.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada