De matinada

Pablo Hasél.

De matinada, sempre de matinada. Tal i com ho solien fer abans. Tal i com encara solen fer-ho avui. Fa tan sols uns minuts que efectius dels Mossos d'Esquadra han entrat per la força a la Universitat de Lleida per endur-se a Pablo Hasél. El seu delicte, haver compost cançons i haver-les cantat. Haver denunciat a través de la seva obra artística les misèries d'un Estat que presumeix de democràcia exemplar però té més artistes presos que Turquia, l'Iran o Birmània. Un Estat que un dia invoca els valors europeus i l'endemà empresona aquells que pensen o s'expressen diferent.

No m'apassiona la música de Hasél, ni tan sols comparteixo la totalitat del seu discurs en termes generals, però em sembla esgarrifós que algú pugui anar a la presó per allò que canta (o escriu, o tuiteja, o diu, o dibuixa...) en un país que tolera manifestacions nazis com la del cap de setmana passat a Madrid, on 300 feixistes van exhibir simbologia totalitària i van fer apologia de l'antisemitisme sense que hi hagi hagut encara conseqüències.

L'Estat espanyol ha detingut i empresonat Pablo Hasél i la policia catalana li ha fet una part la feina bruta, irrompent a la universitat on el raper s'havia refugiat i donant peu a una imatge pròpia d'uns temps que alguns havíem arribat a creure superats. I per postres ho ha fet de matinada, com en aquella cançó de Lluís Serrahima i Maria del Mar Bonet que malauradament conserva tota la seva vigència a cinc dècades d'haver-se enregistrat i publicat. Lírica compromesa per denunciar allò que en democràcia no hauria de ser tolerable, i en un dia com avui també per exigir la llibertat de Pablo Hasél.