50 anys de "Tapestry"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Tapestry" (1971), el segon àlbum de Carole King i una de les obres essencials del seu temps. El vinil de la fotografia que encapçala aquestes línies és una edició original nord-americana. La caràtula es troba visiblement afectada pel pas del temps, però el disc segueix sonant sense problemes. És una de les coses que em fascinen dels formats físics. Aquest disc té més anys que jo, però segueix servint a data d'avui i seguirà servint quan jo ja no hi sigui. No puc dir el mateix de cap dels terminals mòbils que han arribat a passar per les meves mans.

"Tapestry" és l'obra mestra de King, també un dels grans exponents d'aquell so que es va desenvolupar entre finals dels 60 i principis dels 70 a l'entorn de Laurel Canyon –on la novaiorquesa s'havia traslladat després de la seva ruptura sentimental i artística amb Gerry Goffin-. Una col·lecció de cançons amables i positives, que convidaven a l'esperança en plena desfeta del somni hippie en uns Estats Units enfangats fins al coll a la Guerra del Vietnam, i que venien a oferir una alternativa a la naturalesa estrident que solia definir el rock de l'època. Un monumental exercici de pop plusquamperfet a càrrec d'una veterana del Brill Building, amb tot un Lou Adler als controls i amb convidats com James Taylor o Joni Mitchell.

Més enllà de les xifres astronòmiques i del consens entusiasta de crítica i públic, "Tapestry" destaca per ser un àlbum on no hi sobra ni hi falta res, on cada cançó fa diana de bon principi i on cada pista ha suportat sense problemes el test del temps. Un plàstic que arrenca amb el piano corpulent i l'embranzida soul d'"I Feel the Earth Move" i on figuren perles del pop d'autor com "So far Away", "It's too Late" o aquell himne que va esdevenir "You've Got a Friend" –una peça des d'aleshores versionada per incomptables artistes, començant pel propi Taylor, que en va oferir la seva pròpia lectura aquell mateix any-.

"Tapestry" també és el plàstic on King es va reivindicar com a autora d'estàndards com un estripat "(You Make Me Feel) Like a Natural Woman" que pocs anys abans havia esdevingut un dels grans reclams del repertori d'Aretha Franklin, o aquell "Will You Love Me Tomorrow?" que havien gravat originalment les Shirelles i que es reinventava per l'ocasió en clau de balada crepuscular. Completen el conjunt apostes igualment guanyadores com el revitalitzador rhythm & blues d'"Smackwater Jack" o els paisatges tardorencs de la peça titular. "Tapestry" no va inventar-se el so de Laurel Canyon, però en va esdevenir una de les grans mostres, va consolidar King com a intèrpret més enllà del vessant compositiu, i va establir un model per a diverses generacions de cantautors que arriben fins avui.