La cultura és una forma de socialització

Ahir vaig anar al cinema. Portava més de mig any sense veure una pel·lícula en pantalla gran, assegut en una butaca i en una sala totalment insonoritzada i a les fosques, cosa que no m'havia passat (crec) des que tinc ús de raó. A la sortida m'he trobat dues persones conegudes a qui no havia vist des d'abans del primer estat d'alarma. Ens hem reconegut per sobre de les mascaretes, ens hem saludat i hem comentat la pel·lícula. A tots tres ens havia agradat.

Quan el debat sobre els diferents formats de consum cultural es troba més que mai sobre la taula, em sembla oportú assenyalar que consumir cultura és (o hauria de ser) molt més que assistir a la sessió, el passi o l'actuació de torn i tornar a casa havent-la contemplat de forma unidireccional. L'experiència d'anar al cinema no és tan sols visionar la pel·lícula en qüestió, sinó també tot allò que passa abans i després de la sessió, les trobades, els retrobaments i els intercanvis d'impressions amb qui ens envolta.

Dit d'una altra manera, la cultura és una forma de socialització. Això ho haurien de tenir present determinats gurús del progrés més banal a l'hora d'afirmar que disposen d'un cinema a casa quan l'únic que tenen és una pantalla de plasma a la sala d'estar i un microones per escalfar bosses de crispetes. I sobretot aquells polítics que tant s'omplen la boca del caràcter essencial de la cultura sense haver acabat d'entendre ni ells mateixos de què nassos estan parlant. Els que t'autoritzen a assistir a un concert com qui et perdona la vida, però no permeten que t'hi puguis prendre ni una trista cervesa.