Els 'talent shows' musicals

Speedmarket Avenue.

Hem pogut escoltar darrerament determinades veus afirmant sense cap mena de vergonya que concursos televisius com Eufòria, aquest programa de TV3 que alguns pretenen fer passar per un espai musical quan no deixa de ser un talent show –un programa musical, en tot cas, ho havia estat Sputnik-, serveixen per descobrir música nova al públic jove. No deixa de ser curiós que aquestes veus siguin les mateixes que rarament solen deixar-se veure (i escoltar) en sales de concerts i altres entorns on sí que es fomenten tots aquells valors dels quals aquests programes són antagònics per naturalesa.

Perquè no, diguin el que diguin, els talent shows musicals que solen petar-ho a les graelles televisives no serveixen per descobrir música nova a ningú. Al contrari, només serveixen per consolidar i perpetuar discursos banals, carrinclons i absolutament buits de tota mena d'esperit crític, arriscat o innovador. I, de passada, per contaminar quelcom tan preciós com la música amb els valors més tòxics tant del tardocapitalisme com del capitalisme de tota la vida, començant per la immediatesa –associada sempre a la caducitat- i la competitivitat.

"Que et considerin pedant aquells que es creuen que els concursos musicals televisius tenen fins i tot més qualitat que les aigües negres del vàter escolant-se per la canonada a la recerca de la claveguera és un dels petits regals que et pot oferir aquesta trista vida". Ho escriu el gran Jordi Remolins en un article sobre els genials Speedmarket Avenue que va publicar El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona/Ripollès) el passat divendres, 3 de juny. I saben què? Que personalment no podria estar-hi més d'acord.