No em surt tornar a viure com abans

La d'aquest any serà la primera edició de Primavera Sound que em perdré des que el festival encara es feia al Poble Espanyol. De fet, no sé si perdre'm és el verb més adequat, tenint en compte que a aquestes alçades no tinc gens de ganes d'assistir-hi malgrat apreciar bona part dels artistes que en formen el cartell –per molt que m'agradi l'últim disc de Big Thief, no em ve gens de gust escoltar com el presenten en el context d'un macrofestival-. No és res que em vingui de nou, sinó una sensació que ja vaig tenir durant l'última edició a la qual vaig assistir –l'última que es va poder celebrar, de fet-, la de 2019.

No és que el Primavera Sound de 2019 no fos el de 2004 o el de 2005, és que no era ni tan sols el de 2011 ni el de 2012. Si ara fa una dècada el festival tot just començava a adquirir unes dimensions que el feien poc practicable en molts aspectes, l'edició de fa tres anys directament em va semblar inabastable en tots els sentits. Sempre he pensat que la música va d'emocions i de sensacions, i les dinàmiques pròpies d'un macrofestival –córrer d'un escenari a un altre, acumular concerts i tatxar noms de la llista com alumnes de Primària intercanviant cromos, i tantes coses més que podria dir sense entrar en aspectes dels quals ja s'ha parlat força, com els efectes nocius d'allò macro sobre el seu entorn- em semblen antagòniques a l'experiència que jo vaig a buscar quan assisteixo a un concert.

Però encara hi ha un detall que ha pesat més per mi a l'hora de prendre la decisió, no tan sols de no anar al Primavera Sound sinó de mantenir-me tan al marge com he pogut d'aquest retorn a la normalitat –així, en cursiva- més banal que hem viscut durant els darrers mesos post-pandèmics –o no, perquè en termes absoluts la pandèmia encara no s'ha acabat-. I és justament la facilitat amb què el conjunt de la societat –començant per qui fa tan sols quatre mesos omplia les xarxes de missatges apocalíptics i lliçons d'una responsabilitat que es va anar evaporant a mida que avançava el procés de vacunació- ha tornata  les velles dinàmiques de sempre, el que em tira enrere en tants sentits.

Ho sento, però a mi no em surt (ni ho vull) tornar a viure com abans. No puc (ni vull) fer com si aquí no hagués passat res. Com si no haguéssim viscut una crisi sanitària que també ha estat social i, sobretot, sistèmica. Com si no fos justament ara el moment de plantejar-se què ha passat i, més important encara, què cal fer perquè no torni a passar. Com si no calgués demanar explicacions als responsables d'una gestió política que ha estat qüestionable en molts aspectes. Ho sento, però a mi no em surt passar pàgina com si res. I em sembla escandalosa la forma com, un cop superada (o no) l'enèsima crisi sistèmica, s'ha tornat a imposar la manca de memòria i el tot s'hi val en el si d'una societat que efectivament es mou seguint dinàmiques pròpies d'un ramat.

Fa tan sols quatre (quatre mesos!) semblava que el món s'hagués d'acabar d'un moment a l'altre, i que els culpables de tot plegat fossin aquells que gosaven discrepar. Avui, en canvi, tothom està traumatitzat perquè els Strokes no tocaran en un macrofestival. I estressat perquè s'acumula la feina davant d'una oferta d'oci (arribat aquest punt és absurd dir-ne cultura) absolutament inabastable i inassumible en el seu pretext de recuperar en qüestió de setmanes tot el temps perdut durant els darrers dos anys. Se'n recorden vostès del coronavirus, de les declaracions de bones intencions amb forma de hashtags, de la solidaritat (la por), de la responsabilitat (la sobèrbia), del "Tot anirà bé" i (la meva preferida) "De la pandèmia en sortirem millors"? Doncs això.