Sarah Shook & The Disarmers tanquen el cinquè Rootsound Fest

SARAH SHOOK & THE DISARMERS

Rootsound Fest V

Sala Upload, Barcelona

8 de novembre de 2023

Hi ha bandes que són una aposta segura en directe, i Sarah Shook & The Disarmers ja fa temps que es troben instal·lats en aquesta categoria. Els de Carolina del Nord pràcticament viuen a la carretera, girant constantment de punta a punta dels Estats Units i saltant periòdicament al continent europeu. Són molts quilòmetres recorreguts, moltes gires completades i molts escenaris trepitjats, fruit dels quals ha esdevingut el quintet tot un engranatge de precisió. Si a tot plegat hi sumem un repertori d'alt voltatge, que beu a parts iguals de l'ètica punk i de la més genuïna musica country, amb una lírica que exorcitza els dimonis propis i aliens, poca cosa o res pot arribar a fallar.

Els nord-americans van tancar la nit passada la cinquena edició del Rootsound Fest a l'escenari de la sala Upload, i ho van fer davant d'un respectable que encara tenia molt present l'apoteòsica actuació d'ara fa poc més d'un any a la desapareguda –i enyorada- La Textil, emmarcada dins del mateix cicle. Van posar la directa de bon principi amb aquell "Good as Gold" capaç de carregar les piles a un mort. A partir d'aquí, van alternar material recent –presentaven "Nightroamer" (2022)- com un torrencial "Talkin' to Myself", un atmosfèric "Somebody Else" o un "No Mistakes" de fort regust honky tonk, amb un fons d'armari on figuren perles tan brillants com el rockabilly desacomplexat de "Damned if I Do, Damned if I Don't" o els repunts hillbilly de "Keep the Home Fires Burnin'".

Menció a part van valer quatre moments estel·lars. D'entrada, aquell "Been Lovin' You Too Long" que va prescindir de tota la sofisticació de la versió d'estudi per enfilar les coordenades elèctriques dels Replacements més urgents. També la balada soul "If It's Poison", que va culminar amb una rocallosa muralla sònica, i el lament etílic de "Dwight Yoakam", que va ser de pell de gallina –per cert, quin gran títol per una cançó-. I després vam tenir aquell "No Name" absolutament desbocat que per moments podia fer venir al cap el Mike Ness solista. Al final del concert, alguns assistents cridaven títols de cançons que encara no havien sonat. No van poder caure totes, però els membres de la banda van reaccionar a cada petició amb somriures d'agraïment. Aquells petits grans detalls que només s'aprecien a curta distància.

Mightmare

Mightmare, amb River Shook, segona per l'esquerra - foto Danny Phantom.

Va quedar clar de bon principi que Sarah Shook era una artista cridada a desafiar estereotips i a trencar barreres a tots els nivells. Una cantant de country que citava l'ètica punk com a far de referència i que, sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, ha anat lliurant algunes de les obres més fresques de la música d'arrel nord-americana facturada durant l'última dècada. Ho ha fet al capdavant de Sarah Shook & The Disarmers, un combo que refermava l'any passat el seu potencial tot lliurant un àlbum de la mida de "Nightroamer" i presumint d'un directe tan sòlid com el que va desplegar el mes de setembre en una apoteòsica actuació a Barcelona.

Poques setmanes després d'aquell concert, Shook va fer un altre pas endavant i va presentar Mightmare, un nou projecte amb el qual creixia artísticament però també personalment –completen la formació Blake Tallent (guitarra, sintetitzadors), Ash Lopez (baix) i Ethan Standard (bateria)-. D'entrada, adoptava el nom de River Shook per refermar la seva condició de persona no binària –és prou conegut el seu activisme a favor de la causa LGTBI-. I en el terreny musical abraçava les coordenades del rock alternatiu més clarobscur i atmosfèric. El que beu del post-punk, el dream pop i la cold wave.

El combo va debutar la tardor passada amb "Cruel Liars" (2022). Un primer àlbum que de ben segur haurà desconcertat a més d'un(a), i on figuren arguments de pes com "Come what May", "Saturn Turns" o "Easy". I abans d'acabar l'any ja havia completat una gira pels Estats Units on Shook feia doblet cada nit: primer actuava amb Mightmare i després ho feia al capdavant dels Disarmers –amb els quals segueix girant a hores d'ara-. Incansable jornalera de la música al marge de tendències i etiquetes, persona lliure que viu més enllà de la norma, amb tota seguretat una de les criatures més fascinants del panorama musical contemporani.

Més informació:

Mightmare  /  Pàgina web

"Dwight Yoakam", la cançó

Sarah Shook, diumenge passat a La Textil.

El lament de qui ofega les seves penes amb whiskey –o, en el seu defecte, qualsevol licor de graduació- ha estat una temàtica recurrent en moltes cançons de country, blues, rock i altres músiques d'arrel. Si parlem concretament de country, són incomptables els clàssics que tenen justament el whiskey com a fil conductor d'històries protagonitzades per perdedors amb cors trencats i ànimes a la deriva. De les que s'han enregistrat durant la passada dècada, possiblement "Dwight Yoakam" sigui una de les més definitives.

Va ser un dels grans reclams del disc de debut de Sarah Shook & The Disarmers –"Sidelong" (2015)-, i tampoc va faltar al concert d'impacte que els de Carolina del Nord van oferir el passat 11 de setembre a la sala La Textil de Barcelona, en el marc del Rootsound Fest. "I’m drinkin’ water tonight cause I drank all the whiskey this morning / Drank the whiskey this morning cos my baby, she ain’t comin’ home", canta Shook des del fons més absolut d'un pou on ressonen amb força els més grans de la seva espècie.

Que decidís titular la peça en qüestió justament amb el nom d'un dels arquitectes del country de les passades tres dècades i mitja –resulta que la parella de la protagonista l'ha deixat per un músic de country que canta com l'autor de "Guitars, Cadillacs, Etc., Etc." (1986)-, li atorga un plus d'autenticitat però també de desolació. Shook ha explicat en diverses ocasions que està sòbria des d'abans de gravar el flamant "Nightroamer" (2022). Tot i això, diumenge passat va cantar aquesta cançó com si la lletra tot just li acabés de passar. No devia ser fàcil, però detalls com aquest apunten que també ella és una de les més grans de la seva espècie.

Els nous horitzons de Sarah Shook

SARAH SHOOK & THE DISARMERS
Rootsound Fest IV

La Textil, Barcelona

11 de setembre de 2022

Declarava Sarah Shook en una entrevista recent que no havia quedat del tot satisfeta amb el resultat final del seu darrer disc amb The Disarmers, el molt notable "Nightroamer" (2022). En un acte d'honestedat que honrava l'autora sense desvirtuar en cap cas l'obra en qüestió, la de Carolina del Nord venia a dir que l'àlbum pateix d'un excés de producció i que ella hauria preferit uns acabats més similars als dels seus dos primers treballs –"Sidelong" (2015) i "Years" (2018)-. Certament, un pot entendre perfectament a què es referia quan escolta en directe peces com "If It's Poison" o, sobretot, "Been Lovin' You Too Long".

Aquesta última, molt més que un single en potència, va segellar la nit passada un dels grans moments de l'actuació que Shook i els Disarmers van oferir a la sala La Textil de l'Eixample barceloní, concert emmarcat dins de la programació del quart Rootsound Fest. I ho va fer guanyant injecció elèctrica i embranzida punk rock, defugint les dinàmiques amables de la versió d'estudi i situant-se en coordenades on podien ressonar uns Drive-By Truckers o fins i tot uns Replacements. D'altra banda "If It's Poison", balada soul amb deliciós regust anyenc, es va enfilar fins a cotes inèdites a l'estudi i va culminar amb un atac frontal de robust hard rock que va apuntar cap a nous horitzons.

També títols com "Please Be a Stranger", "Somebody Else" o una irresistible "No Mistakes" van ser plats forts d'un repertori que va alternar la collita recent amb un fons d'armari encara tan vigent com el que poden formar "Fuck Up", "New Ways to Fail", una colpidora "Dwight Yoakam" o aquell "Good as Gold" que va obrir el concert i que segueix essent molt més que un diamant en brut –s'ha de tenir valor, i Shook en va sobrada, per despatxar de bon principi un dels reclams més grans del cançoner propi-. Va tancar el tram central del set amb una expansiva jam instrumental de rock psicodèlic al més pur estil d'uns Blue Cheer –novament, eixamplant horitzons- abans de rematar la feina, en tanda de bisos, amb els aires rockabilly de "Damned If I Do, Damned If I Don't".

A quatre anys del seu debut als escenaris barcelonins –7 de novembre de 2018 a l'enyorat Rocksound-, Shook ha deixat de ser una promesa a l'alça de la música country per confirmar-se com un valor de ple dret del rock d'arrel més genuïnament nord-americana. Les seves cançons són tan incontestables com una actitud escènica que no admet cap mena de dubte –gairebé una trentena de peces despatxades en poc més d'una hora i mitja, l'una darrere l'altra i sense perdre el temps amb presentacions i comentaris protocolaris-. I per postres compta amb el suport d'una banda sòlida i versàtil com ella mateixa. El futur serà seu o no ho serà, però en clau de present n'hi ha molt pocs que li puguin plantar cara.

Sarah Shook es sincera

Sarah Shook & The Disarmers - Foto Monkey Whaler.

Els compromisos promocionals. Aquells formalismes que la gran majoria d'artistes –o, com a mínim, la gran majoria dels que viuen o pretenen viure del seu art- han d'assumir els agradi o no. En una entrevista publicada a l'extra d'estiu de la revista Ruta 66 (juliol-agost de 2022), el periodista Xavier Valiño pregunta a Sarah Shook si va assolir el so que tenia en ment a l'hora de gravar el seu darrer disc amb The Disarmers, "Nightroamer" (2022). On la immensa majoria respondria amb una declaració de manual per allò de vendre el producte que toca vendre, la de Carolina del Nord es despenja amb una mostra de sinceritat digna d'aplaudir.

"Sí i no. En Pete no em va donar el to de guitarra que jo li havia demanat en diversos riffs de teclat i, en la meva opinió, va utilitzar excessivament l'autotune, no pas per necessitat sinó com una elecció estètica", diu Shook, referint-se al productor de l'àlbum, Pete Anderson. Sí, no només reconeix que no està del tot satisfeta amb el resultat final del disc, sinó que qüestiona obertament la tasca del mateix productor. Quan Valiño li pregunta tot seguit si va enfocar la gravació d'aquest treball d'una manera diferent respecte dels seus predecessors, ella tampoc es mossega la llengua: "Havíem gravat 'Sidelong' i 'Years' en directe, tocant i cantant tots junts, i després havíem treballat en alguns arranjaments. 'Nightroamer' el vam fer més lentament, instrument per instrument, i crec que d'aquesta manera es va perdre una mica la màgia habitual de The Disarmers. Per al proper disc espero tornar al nostre modus operandi habitual!".

Doncs ja ho veuen, en un negoci on tothom assumeix el tòpic de defensar la seva última obra com si realment fos la seva preferida de tot el seu catàleg, on l'aparença i el posat són norma, i on reconèixer l'error, el dubte o l'equivocació és molt més que un tabú, Sarah Shook opta per ser sincera i confessar que no està contenta amb el seu darrer disc. Invalida això l'obra en qüestió? En absolut, els que pensem que "Nightroamer" és un àlbum notable, ho seguirem pensant. I molts de nosaltres agraïrem gestos de sinceritat –i d'humilitat- com el que ha tingut la seva autora en aquesta entrevista. Sarah Shook & The Disarmers actuaran el proper 11 de setembre a la sala La Textil de Barcelona en el marc del Rootsound Fest.

Guitarra, baix i bateria – Programa 311

Sarah Shook & The Disarmers - Foto Cowtownchad.

Últim Guitarra, baix i bateria de la temporada amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor (des de la distància) a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Los 4 Señores, The Mysterines, Sarah Shook & The Disarmers, Ella Ella, Namina i Nikki Lane. I música a la pantalla amb Elvis Presley i els Everly Brothers. Disponible en podcast.

Sarah Shook & The Disarmers - "Nightroamer" (2022)

Les seves cançons són postals del costat més fosc i salvatge de la vida tal com els grans referents del country sempre l'han retratat. La seva música tant pot fer companyia en un antre amb poca llum i olor de fum com en una carretera perduda enmig del no res. Però més enllà dels tòpics, Sarah Shook i els seus Disarmers han vingut a transcendir. Ho van deixar clar amb dos àlbums –"Sidelong" (2015) i "Years" (2018)- on reivindicaven les essències més pures de la música d'arrel nord-americana des d'una òptica que potser no era renovadora però sí essencialment contemporània.

Ho refermen ara amb un tercer elapé, "Nightroamer" (2022), on amplien horitzons sense perdre de vista qui són, d'on vénen i cap a on (encara) volen anar. Un disc que bé podria ser de confirmació, i on tot allò que cridava l'atenció dels seus predecessors segueix ben present. Aquells paisatges crepusculars en to menor ("Somebody Else", "Nightroamer"), i aquelles píndoles de country (rock) atemporal que entren tan bé avui com ho haurien fet cinc dècades enrere ("No Mistakes", "Talkin' to Myself"). Però alhora apareixen nous matisos que enriqueixen el discurs dels de Carolina del Nord i els permeten apuntar una mica més lluny.

D'entrada, un "Been Lovin' You Too Long" que prem l'accelerador per sonar com ho podria fer Sharon Van Etten si hagués nascut al Sud profund, i que es perfila com un dels clàssics absoluts de Shook i companyia a curt termini. I en la mateixa línia, un "I Got This" que dobla l'aposta i mira tant a la pista de ball com a les FM's (nord-americanes) dels 90. Si el country de tota la vida i els seus llenguatges perifèrics estan vivint des de fa alguns anys un moment d'efervescència, Sarah Shook & The Disarmers no tan sols en són un exponent de pes sinó també un dels noms més perdurables.

Sarah Shook debuta a Barcelona

Una banda de bar que ha vingut a menjar-se el món - Foto Barto Ruiz.

SARAH SHOOK & THE DISARMERS

Sala Rocksound, Barcelona

7 de novembre de 2018

Afortunades la seixantena d'ànimes que es van acostar la nit passada a la sala Rocksound, perquè van presenciar un dels grans esdeveniments melòmans d'aquesta tardor i possiblement del present exercici. El debut als escenaris barcelonins de Sarah Shook & The Disarmers, una formació de Carolina del Nord que amb tan sols dos discos al seu nom i en qüestió d'un parell d'anys ha aconseguit marcar terreny a les esferes més indòmites i viscerals de l'òrbita Americana. Les seves cançons van plenes de relacions a la deriva, errors dels que es paguen cars, i litres i més litres d'alcohol i altres vicis. I el seu discurs enllaça sense reserves les formes més crues del Bakersfield Sound amb el country rock més primitivista i estripat.

Parlem d'una banda capaç de ventilar-se nit rere nit qualsevol escenari que se li posi al davant, que havia recorregut la geografia nord-americana de punta a punta abans de fer el salt al Vell Continent, i que en conseqüència es sentia ahir com a casa. "Aquest és el bar on vindríem cada nit si visquéssim a Barcelona", va sentenciar Shook en un moment donat. Dit i fet, perquè el seu repertori va encaixar com l'anell al dit en el que sens dubte es pot considerar com un dels santuaris del rock'n'roll més genuí a la Ciutat Comtal. Títols tan incontestables com "Good as Gold", "Dwight Yoakam", "The Bottle Never Lets Me Down" o la final "The Nail", lliurats amb l'ofici i les ganes d'una banda de bar que ha vingut a menjar-se el món. Una hora i mitja per a emmarcar i celebrar.

Sarah Shook & The Disarmers

Foto John Gessner.

Es defineixen com una banda de country descarada, amb força i que no es penedeix de res. Diuen de les seves cançons que tracten, literalment, sobre "relacions de merda, decisions errònies i el consum excessiu d'alcohol per motius més que justificats". Citen com a influències els Sex Pistols, Hank Williams, Joan Jett i Wanda Jackson. I de la mateixa manera que poden presumir d'una actitud punk a prova de bales, també poden considerar-se com una de les promeses més genuïnes del so Americana en la seva tradició més visceral. Sarah Shook & The Disarmers vénen de Chapel Hill, Carolina del Nord, i la seva música explica històries reals, salvatges, incòmodes i de marcat perfil autobiogràfic. Avui mateix surt a la venda el seu segon disc, "Years" (Bloodshot Records), farcit de títols tan memorables com "Good as Gold". Tant de bo trepitgin ben aviat els nostres escenaris.