80 anys amb Paul McCartney

McCartney, en una imatge de 1989 - Foto Getty Images.

Hi ha cançons que un acaba associant per sempre més amb un lloc i un moment. L'estiu de 1989 jo tenia vuit anys i era de vacances al nord de França amb la meva família. Per la ràdio del cotxe solia sonar amb insistència "My Brave Face", la peça que obria l'aleshores flamant "Flowers in the Dirt". El vuitè àlbum en solitari de Paul McCartney, publicat el juny d'aquell mateix 1989, també el retorn de l'exBeatle a les seves millors formes després d'uns anys de certa deriva –hi devia ajudar el fet de comptar amb un aliat de pes com Elvis Costello, coautor de peces com la que ens ocupa-.

"My Brave Face" sonava a totes hores per les ràdios franceses, i jo m'hi vaig arribar a obsessionar fins al punt d'aprendre'm el nom de qui la cantava. Sabia qui havien estat els Beatles, però va ser a partir d'aquell moment com vaig adquirir consciència que un d'ells es deia Paul McCartney i que seguia fent música que a mi em podia agradar. De tornada a casa, el meu pare em va posar –en vinil- aquella joia que és "McCartney II" (1980), i immediatament em vaig deixar hipnotitzar per pistes com "Coming Up" o el pop sintètic d'un "Temporary Secretary" tan avançat al seu temps que encara a aquelles alçades era lluny de revalorar-se.

Des d'aleshores McCartney ha format part de la meva vida. El primer concert gran al qual vaig arribar a assistir va ser d'ell al Palau Sant Jordi, el 27 d'octubre de 1993. Una data que sempre més he tingut gravada perquè l'experiència em va canviar la vida –si ara mateix estic escrivint en aquest blog, és perquè un dia vaig veure Macca en directe, paraula-. I bé, tot això venia perquè l'autor de "Yesterday" i "Helter Skelter fa avui 80 primaveres, i les celebra a menys de dos anys d'haver lliurat lencara notable "McCartney III" (2020). Tant de bo en siguin molts més. Que si un servidor és de Lennon o de McCartney? Crec que no cal respondre aquesta pregunta, oi que no?