El cinquantenari d'"Aquashow"

Elliott Murphy, venerable jornaler del rock'n'roll - Foto Muriel Delepont.

No vaig poder assistir al concert que Elliott Murphy va fer dissabte passat, 7 d'octubre, a la sala 2 d'Apolo. No hi vaig ser perquè no es pot estar a tot arreu, però em sap greu haver-m'ho perdut perquè es tracta d'un artista a qui he seguit durant pràcticament tota la vida i encara no m'ha decebut mai. Un venerable jornaler del rock'n'roll que, si bé no ha assolit mai les xifres estratosfèriques d'amics i contemporanis com Bruce Springsteen, sí que ha sabut consolidar al seu voltant un públic no massiu però en tot cas fidel. També construir un cançoner i una discografia definits per la coherència i el bon gust.

El concert de dissabte era especial perquè s'havia anunciat com la celebració dels 50 anys de carrera del de Long Island –establert des de fa dècades a París-. En realitat en són més, perquè Murphy ja havia militat en grups de garatge i havia recorregut part del continent europeu actuant allà on li fos possible –si calia, a peu de carrer- abans d'entrar a gravar "Aquashow" (1973). El seu primer àlbum, editat per una multinacional –Polydor- i gravat amb músics de sessió com el Byrd Gene Parsons. El punt de partida d'un ascens cap a les més altes esferes que mai es va arribar a produir. La commemoració a l'Apolo, per tant, feia referència al mig segle de l'obra en qüestió.

Ja fa temps que celebro els cinquantenaris d'àlbums clàssics –o no- dedicant-los articles on provo de fer-los justícia. En el cas d'"Aquashow" no ho he fet ni tinc previst fer-ho perquè, tot i haver-se publicat el 1973, no està clara la data en què va sortir. Sí, fins i tot en aquest aspecte és maleït el primer disc d'Elliott Murphy –descatalogat des de fa molts anys malgrat els intents de reeditar-lo per part del seu autor, que en va arribar a fer una versió revisada per esquivar la negativa constant d'una discogràfica que no fa ni deixa fer-. Serveixin per tant aquestes línies com a homenatge a l'àlbum on figuraven perles com "Last of the Rock Stars", "Hangin' Out" o la preciosa "How's the Family". Que per molts anys pugui el novaiorquès seguir-les interpretant en directe.

Però el concert del cap de setmana passat també va servir a Murphy per presentar a Barcelona la seva obra més recent, "Wonder" (2022). Un àlbum concebut durant la pandèmia i gravat al costat de confidents habituals com el seu fidel guitarrista Olivier Durand o el seu fill, Gaspard Murphy, qui s'encarrega de les tasques de producció. Un treball de maduresa, que es diu ara. Un altre disc que difícilment alterarà l'estat de les coses però inclou unes quantes cançons que val la pena escoltar. Un repertori de naturalesa pausada i introspectiva, la de qui amb 74 hiverns a l'esquena i malgrat els somnis no realitzats encara manté intacta la passió pel rock'n'roll i la capacitat d'encisar el respectable amb perles com "Sunlight Keeps Falling" o aquest homenatge als pioners que és "That's the Scene". Per molts anys, i tant que sí.

"Sicily"

Murphy, a la dreta, amb Olivier Durand, la nit passada als Hostalets.

Coses que només poden passar en les distàncies curtes. La nit passada vaig assistir a un concert d'Elliott Murphy promogut per la bona gent de la K.O.K. als Hostalets de Balenyà, municipi osonenc que el nord-americà establert a París ja considera gairebé com una segona llar. Durant la recta final de l'actuació, quan la banda es disposava a fer un últim bis, se'm va acudir demanar "Sicily" tot aprofitant que em trobava molt a prop de l'escenari. "Sicily" és la meva cançó preferida d'Elliott Murphy, i portava més de 20 anys sense escoltar-la en directe.

Al meu costat, uns fans de tota la vida demanaven "Sonny", una peça igualment genial i molt més habitual dels repertoris de l'autor d'"Aquashow" (1973). Era evident que cauria "Sonny". De fet, ni tan sols sé com a aquestes alçades encara se m'havia acudit demanar "Sicily". Doncs bé, Murphy, Olivier Durand, Danny Montgomery i Melissa Cox es van mirar entre ells durant un moment i, sense intercanviar una sola paraula, van tancar el concert interpretant "Sicily" com si encara la fessin cada nit. A partir d'aquí, tota la resta.

Tota la vigència d'un clàssic

ELLIOTT MURPHY
Institut Escola Carles Capdevila, Els Hostalets de Balenyà

19 d'agost de 2022

L'any vinent es commemorarà el 50è aniversari d'"Aquashow" (1973), el primer àlbum d'Elliott Murphy, disc de culte gairebé paradigmàtic que inexplicablement porta dècades descatalogat. Ho recordava la nit passada el mateix Murphy durant un concert als Hostalets de Balenyà, aquella població osonenca amb la qual ha establert un vincle tan estret com perdurable des que hi va actuar per primer cop ara fa cosa de 25 anys –ahir l'acompanyaven Danny Montgomery (bateria), Melissa Cox (violí) i el seu inseparable Olivier Durand (guitarra)-. I sí, el cinquantenari d'"Aquashow" serà digne de celebrar-se, però caldria no passar per alt que enguany s'han commemorat dues dècades de la publicació de "Soul Surfing" (2002), una obra igualment essencial per entendre qui és i on es troba el de Long Island en ple segle XXI.

"Soul Surfing" és el disc que d'alguna manera va encetar la lloable etapa de maduresa de Murphy. El treball que el va descobrir a tot un nou públic que encara avui segueix assistint als seus concerts. Generacions de vells rockers però també de joves melòmans que durant aquests 20 anys han crescut amb cada nou llançament del novaiorquès establert a París. Per això "Come On Louann" –la cançó que obre "Soul Surfing"- té tant de pes als seus directes com "Last of the Rock Stars" –la que obre "Aquashow"-. I per això el respectable sol respondre davant "Chelsea Boots", "Take that Devil Out of Me" o "A Touch of Kindness" amb el mateix entusiasme que poden despertar clàssics de la talla de "You Never Know What You're In For", "On Elvis Presley's Birthday" o "Diamonds by the Yard" –aquesta última ni tan sols la va tocar ahir, cosa impensable anys enrere-.

El Murphy de 2022 ha deixat de ser aquell trobador solitari i gairebé maleït que molts vam descobrir per les seves connexions amb Lou Reed i Bruce Springsteen –al primer li va dedicar la nit passada "Deco Dance", del segon va versionar "Better Days"-. Amb 73 anys a l'esquena i cinc dècades llargues de recorregut escènic, el nord-americà compta amb el suport d'una audiència que no és massiva però sí fidel i (molt) agraïda. Un públic que no necessita saber que a "Just a Story from America" (1977) hi tocava un exguitarrista dels Rolling Stones per emocionar-se cada cop que arrenca l'arpegi crepuscular de "Rock Ballad", i que potser no sap gran cosa de la Nova York del Max's Kansas City però en canvi celebra efusivament l'estrena en directe de peces com aquest flamant senzill que és "Sunlight Keeps Falling".

La va tocar en tanda de bisos, poc abans de convidar a l'escenari el promotor del concert –Miquel Solà, el rostre més visible de la K.O.K. (Komissió Organitzadora de Koncerts)- i donar-li les gràcies per tots aquests anys de relació professional, però sobretot d'amistat i de confiança mútua –coses de treballar amb promotors amb noms i cognoms en lloc de fer-ho amb qualsevol dels LiveNations d'aquest món-. "Si no fos per les persones com ell, nosaltres no seríem aquí", va dir en referència als Hostalets de Balenyà però també a tots aquells pobles remots del Vell Continent on sembla trobar-se més a gust que no pas a les grans capitals. Es va acomiadar tocant tot sol "Drive All Night" i, novament amb la banda, una sorprenent "Sicily". Totes dues les havien demanat des de les primeres files. El públic, aquell tresor que pocs saben cuidar tan bé com Elliott Murphy.

Música en temps de pandèmia, un any després

TV Smith.

Ara que ja fa un any de les primeres actuacions confinades en streaming, i quan ja hem assumit que per molta bondat que fem va per llarg això de les restriccions sanitàries, sembla un bon moment per començar a separar el gra de la palla en matèria d'art derivat de la pandèmia. I si bé és cert que bona part de l'allau de continguts generats durant els darrers mesos –i sobretot ara fa exactament un any, quan la cosa tot just ens havia agafat per sorpresa- han estat abocats directament a la paperera de l'oblit digital, també ho és que hi ha qui ha sabut extreure de la crisi la inspiració necessària per facturar obres perdurables i testimonis del seu moment.

És el cas de dos veterans de llarguíssim recorregut i solvència tan contrastada com la d'Elliott Murphy i TV Smith. El primer s'ha fet acompanyar del seu bon amic i confident Olivier Durand a l'hora de musicar part del seu poemari a "The Middle Kingdom" (2020). Una col·lecció de versos recitats sobre una base musical, on l'autor del recentment reeditat "Aquashow" (1973) lliura molt més que un divertiment per a temps d'aturada forçada. L'exlíder dels Adverts, d'altra banda, relata la seva pròpia experiència com a víctima del coronavirus però també de la crisi social i econòmica que se n'ha derivat. I ho fa amb "Lockdown Holiday" (2020), explícit títol per a un àlbum de punk acústic marca de la casa, que ens recorda els dies en què ens visitava sovint per a obsequiar-nos amb intenses actuacions en aquest mateix format. Tant de bo pugui tornar ben aviat.

L'envejable segona joventut d'Elliott Murphy

ELLIOTT MURPHY

Teatre El Patronat, La Garriga

26 d'octubre de 2019

Porto gairebé vint anys assistint a concerts d'Elliott Murphy, sóc incapaç de comptar les ocasions en què l'he arribat a veure en directe, i encara a dia d'avui puc afirmar que cada actuació seva que presencio supera l'anterior. Ahir va actuar al teatre El Patronat de la Garriga amb una renovada banda d'acompanyament -segueix destacant la guitarra del ja imprescindible Olivier Durand- i un repertori que va repassar quatre dècades i mitja de trajectòria sempre amb vocació de present. Van sonar els clàssics més evidents ("You Never Know what You're In For", "Diamonds by the Yard", "Last of the Rock Stars", "On Elvis Presley's Birthday"), però també perles tan reivindicables com "I Want to Talk to You" o un "Something Like Steve McQueen" que jo personalment vaig agrair moltíssim. Tampoc hi van faltar arguments a favor d'una segona joventut artística més que envejable, com "Chelsea Boots" o un "Razzmatazz" on el violí de Melissa Cox va arribar a invocar el Dylan de la Rolling Thunder Revue. Bé, demà provaré d'explicar-ho una mica millor a les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Elliott Murphy - "Aquashow Deconstructed" (2015)

Seguim amb Elliott Murphy. No havia escoltat encara amb prou atenció "Aquashow Deconstructed" (2015), la regravació que el novaiorquès va efectuar cançó per cançó del seu llegendari disc de debut, "Aquashow" (1973). No sóc molt amic d'aquesta mena d'experiments, si bé en aquest cas vaig entendre perfectament les motivacions que van portar l'artista a revisar la seva primera obra a l'estudi. Resumint, la història seria la següent: "Aquashow" va veure la llum al seu moment a través d'una multinacional que des d'aleshores s'ha negat a reeditar-lo i a llicenciar-lo perquè el reediti qualsevol altre segell, cosa que l'ha convertit en un àlbum de culte i una peça molt cotitzada tant per fans com per col·leccionistes. Per tant, l'única manera que tenia Murphy de tornar a posar aquestes cançons a disposició del seu públic era tornant-les a passar per l'estudi i enregistrar-les tal i com ho faria amb qualsevol composició recent.

El cas és que vaig decidir acostar-m'hi després de poder-lo adquirir de mans del seu propi autor un cop finalitzat el seu darrer concert als Hostalets de Balenyà. I un cop escoltat amb atenció he de confessar que m'ha sorprès molt positivament i que ens trobem davant molt més que un simple exercici de revisionisme. Murphy no s'ha limitat a passar la mà per la cara de la multinacional de torn, sinó que s'ha retrobat amb el seu jo de principis dels anys 70 i ha passat comptes amb ell: cada un d'aquells deu talls compostos per un adolescent amb ganes de menjar-se el món cobra nova vida quan es confronta amb l'ofici i l'experiència del Murphy de 2015, un veterà de les carreteres secundàries del rock'n'roll i un supervivent amb totes les lletres.

Per tornar a "Aquashow" es va servir Murphy de qui ha estat el seu principal aliat durant les passades dues dècades, el guitarrista Olivier Durand, així com de Gaspard Murphy, el seu propi fill però sobretot l'última incorporació a un equip de treball que ben aviat podria no entendre's sense les seves aportacions. Pel que fa al tractament dels temes, sobten el to gairebé confessional que adopta "Last of the Rock Stars", les textures estripades a què s'ha reduït "Hangin' Out" o l'estructura gairebé esquelètica de "Poise'n'Pen", així com el boogie robust que ha esdevingut "White Middle Class Blues". Però són els temes més pausats i intimistes, aquells que ja d'entrada es van presentar absolutament despullats i que així s'han mantingut, els que més s'han beneficiat del nou tractament. Escoltar Murphy cantant "How's the Family" amb la seva veu del segle XXI és una experiència absolutament arravatadora.

Last of the Rock Stars

ELLIOTT MURPHY

Plaça Josep Espona, Hostalets de Balenyà

25 d'agost de 2017

En una escena del documental "The Second Act of Elliott Murphy" (2015), Bruce Springsteen afirma que Elliott Murphy va ser una estrella del rock malgrat no assolir mai un reconeixement massiu. Que cançons com "Last of the Rock Stars" o "Rock Ballad" eren, literalment, autèntics hits que mai van arribar a ser èxits en termes estrictament mercantils. I gairebé quatre dècades i mitja després del seu debut amb "Aquashow" (1973), peces com les anteriorment citades adquireixen una dimensió molt més èpica i transcendental cada vegada que el seu autor les interpreta en directe.

El Murphy de 2017 és un supervivent. Un testimoni d'un temps en què qualsevol que disposés d'una guitarra i tingués coses a dir podia aspirar a canviar el món. Un músic incansable que a data d'avui segueix girant de forma constant i rebent el suport d'audiències entusiastes arreu on actua. Un artesà del rock'n'roll que edita pràcticament un àlbum per any i en despatxa les còpies necessàries per a mantenir-se a flot -tot un mèrit en temps d'streaming i formats digitals-. Si "Last of the Rock Stars" va ser al seu dia una declaració de principis i intencions, avui celebra per mèrits propis les essències alliberadores i catàrtiques del rock'n'roll.

Ahir la va interpretar per partida doble als Hostalets de Balenyà, municipi osonenc amb el qual ha arribat el novaiorquès a establir un vincle gairebé espiritual al llarg de les passades dues dècades. Primer ho va fer a duet amb el seu ja inseparable Olivier Durand i en una lectura tan fràgil com reveladora. Posteriorment hi va tornar, aquest cop amb tot el pes d'una banda ben engreixada i evocant tota la visceralitat dels dies del Max's Kansas City. Moment climàtic d'un passi durant el qual Murphy va presentar el seu darrer disc -"Prodigal Son" (2017)-, va recordar les víctimes de l'atemptat de Barcelona ("Ground Zero"), va recuperar perles del fons de catàleg ("I Want to Talk to You") i va encadenar una recta final d'impacte amb "Just a Story from America", "Drive All Night", "Diamonds by the Yard" i "Rock Ballad", aquesta última novament a duet amb Durand.

La darrera estrella del rock

ELLIOTT MURPHY

Pista Coberta Joan XXIII, Els Hostalets de Balenyà

23 d'agost de 2014

El moment tenia valor. Perquè una escena com aquella no havia tingut lloc a casa nostra durant molt de temps. I sobretot per tot allò que tal imatge pot arribar a evocar. Elliott Murphy, tot sol damunt d'un escenari, sense ni tan sols el suport del seu inseparable Olivier Durand. Amb mocador al cap i una jaqueta de pell marró com la que ell mateix havia descrit quatre dècades enrere a "Last of the Rock Stars". L'experiència d'un supervivent, els aires sempre redemptors del rock'n'roll i una joia perduda en el temps. "Time Flies", un cant adreçat a la seva mare des de la París de finals dels 80, ciutat on el novaiorquès segueix residint a dia d'avui. La tria no era casual. L'autor d'"Aquashow" tot just havia fet una trucada transoceànica a la seva mare des del mateix escenari per a deixar-li escoltar l'entusiasme d'un públic que no parava de demanar bisos.

Abans, a petició del mateix respectable i -aleshores sí- amb l'acompanyament dels Normandy All Stars, Murphy ja havia estirat el set amb dos highlights tampoc previstos inicialment, "Rock Ballad" i "Diamonds by the Yard". Eren aquests apunts la culminació d'un passi, l'onzè que el nord-americà oferia als Hostalets de Balenyà, que commemorava el vintè aniversari de la Komissió Organitzadora de Koncerts (KOK) i de passada atorgava un apunt singular a la Festa Major del municipi osonenc. "Benedict's Blues" havia encetat una nit on el material de factura recent -"Sweet Honky Tonk", "Little Big Man", "Even Steven"- va alternar-se amb un fons de catàleg que enllaça "Hangin' Out" amb "Sonny", "You Never Know What You're In For" amb la pròpia "Last of the Rock Stars", "Euro Tour" amb "On Elvis Presley's Birthday" o "Take Your Love Away" amb "Drive All Night".

Reveladors retalls d'una trajectòria que, si bé s'ha mantingut sempre a l'ombra, no ha d'envejar res a les de gegants que l'han reivindicat, cas del seu amic Bruce Springsteen o un Lou Reed a qui va citar versionant "Walk on the Wild Side". Una altra relectura, la del "Heroes" de Bowie, va desenllaçar un clímax a ritme de "Green River" i "Come On Louann". A partir d'aquí, les peticions, la trucada i la imatge de la jaqueta marró. És poc probable que Elliott Murphy sigui la darrera estrella del rock. Sí que és, en qualsevol cas, un exemplar gairebé únic d'una espècie en perill d'extinció. Aquella generació de músics a qui Dylan i la British Invasion van mostrar el camí. Una generació que encara a dia d'avui és capaç de desplegar poesia i reflexions vitals sobre progressions de quatre acords i, a la vegada, celebrar la disbauxa amb aquell "Shout" signat al seu dia per uns desenfrenats Isley Brothers. L'essència mateixa del rock'n'roll, que de seguida s'ha dit.