Ferran Palau i Roserona, a El 9 Nou

Ferran Palau va passar dissabte a la nit pel Teatre Auditori Cardedeu, abans de tancar gira el cap de setmana vinent a Girona. Va ser el primer concert del Tastautors 2023, amb l'artista local Roserona com a telonera. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

El valor de la subtilesa

FERRAN PALAU + ROSERONA
Tastautors 2023

Teatre Auditori Cardedeu

21 de gener de 2023

La quietud, la subtilesa, els matisos i, sobretot, el poc a poc. Quan la pressa i el soroll es troben més que mai a l’ordre del dia, assistir a un concert de Ferran Palau pràcticament equival a refugiar-se ni que sigui durant una hora llarga de les inclemències del món exterior. La nit passada va actuar al Teatre Auditori Cardedeu, concert inaugural del Tastautors 2023 i penúltima aturada d’una gira que tancarà el cap de setmana vinent a Girona.

Recolzat per una banda on hi havia tres cinquenes parts d’El Petit de Cal Eril –inclòs el mateix Joan Pons a la bateria-, el de Collbató va entrar en matèria amb els contorns càlids de “Kevin” i el plugim sintètic de “Què serà de mi?", abans de perfilar els paisatges clarobscurs de “Reflexe”. A partir d’aquí, va alternar composicions recents com les precioses “Joia” i “Soledat” –totes dues provinents del seu darrer àlbum, "Joia" (2021)- amb la sempre oportuna revisió d’un fons d’armari on figuren perles com “Serà un abisme”, “La daga” o la final “El meu lament”.

Abans havia actuat l'artista local Roserona. Exponent a l’alça d’una microescena cardedeuenca que orbita al voltant del col·lectiu Massaviu, acompanyada per la guitarra d'Armand Aguilera, l’alter ego de Roser Canet va presumir d’una veu d'allò més versàtil tot desplegant un repertori que es debat entre el pop de dormitori a baixa fidelitat i un jazz vocal per al qual sembla feta a mida quan interpreta estàndards com “Summertime” (George Gershwin). Ara bé, són composicons originals tan suggerents com “L’escalfor”, les que conviden a seguir-la de prop.

La prèvia del Tastautors 2019, a El 9 Nou

Ferran Palau, Miquel Gil i la reedició del format Trestautores, que aplegarà per primer cop en un mateix escenari les veus de Maria Jaume, Maria Hein i Lluís Cabot (Da Souza), principals reclams de la 19a edició del Tastautors, que es farà del 21 de gener al 4 de febrer al Teatre Auditori Cardedeu. La prèvia, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Miqui Puig - "Miqui Puig Canta vol. 7" (2022)

Es va commemorar la setmana passada el vintè aniversari del comunicat amb què Miqui Puig anunciava la dissolució de Los Sencillos. Dues dècades durant les quals ha consolidat el vallesà una trajectòria solista que ja ha durat més que la pròpia banda mare, i que si bé no ha acabat de rebre mai l'atenció que hauria d'haver rebut, sí que l'ha portat fins a una maduresa tan fructífera com envejable en termes artístics. El mes passat va lliurar-ne el setè capítol, titulat simple i explícitament "Miqui Puig Canta vol. 7" (2022, Primavera Labels) per marcar un punt i part amb la seva faceta de disc jockey.

Tot i això, ens trobem davant d'un àlbum clarament orientat a la pista de ball. Una de les obres més deliciosament ballables que mai ha concebut Puig –i això és dir molt-, amb uns acabats electrònics on ressonen a la seva manera referents com Pet Shop Boys, Carlos Berlanga o, salvant dues dècades i mitja de distància, el salt endavant dels mateixos Sencillos a "Bultacos y Montesas" (1997). La inicial "Pors Puig", amb aquella barreja de malenconia i hedonisme marca de la casa –i Queralt Lahoz com a vocalista convidada-, és una de les peces més rodones que ha lliurat darrerament el de l'Ametlla del Vallès.

Tres quarts del mateix es pot dir d'aquesta perla synth pop crepuscular que és "Cadera de Mimbre, la Leyenda" –en aquest cas a duet amb Irantzu Valencia (La Buena Vida)-. I de "Yo no quería estar allí", on Puig juga al seu aire amb els ritmes llatins –tal com ja havia fet en dècades pretèrites, sense anar més lluny amb "Bonito es", molt abans que aquesta mena d'experiments esdevinguessin moda i norma-. I després hi ha aquesta animalada en el millor sentit que és "Propaganda" –amb revitalitzadora introducció del toaster Harny Roots-. Atenció també als ressons madchesterians d'"Adiós Samurai" –en aquest cas, amb participació de Ferran Palau i El Petit de Cal Eril-.

Maria Hein

Del Laurel Canyon a les Balears.

El més fàcil seria comparar-la amb Maria Jaume per la seva procedència i per la seva càlida aproximació a al cançó folk de contorns metafísics i amb la sensibilitat a flor de pell. Però hi ha molt més en el discurs de Maria Hein, una jove cantant i compositora mallorquina que es perfila des d'ara mateix com un hipotètic pont mai traçat entre el folk pop d'escola Joni Mitchell i la tradició mediterrània. Té previst publicar el seu primer àlbum la propera tardor a través d'un segell de solvència contrastada com és Hidden Track i amb producció de tot un Ferran Palau. De moment n'ha avançat una peça, "Es teus ulls davant la mar", que eleva les expectatives. Disponible a Youtube amb evocador videoclip.

FEMAC 2021

Ferran Palau, omplint la immensitat de l'escenari des de la més absoluta austeritat.

FEMAC 2021

Teatre Auditori Can Palots, Canovelles

7 de març de 2021

I la música va tornar a sonar a Can Palots. A gairebé un any de l'inici del primer estat d'alarma, l'anterior edició del Festival de Música Acústica de Canovelles (FEMAC) havia estat un dels últims esdeveniments musicals que s'havien pogut celebrar a casa nostra abans dels diversos paquets de restriccions derivats de l'emergència sanitària. Que un any més tard, encara en plena pandèmia i en una situació d'incertesa com la present, els seus responsables hagin tornat a apostar per la música en directe i pel mateix format  de cada any –si bé reduint l'aforament tal i com marca la normativa-, és digne d'aplaudir. Que a més ho hagin fet aplegant sota un mateix cartell a Ferran Palau, Anna Andreu, Meritxell Neddermann i Acústiquem, és un bon motiu per sortir de casa malgrat tot.

Van ser Acústiquem els encarregats de trencar el gel amb format de trio i mitjançant un repàs generós al seu darrer disc, "1990" (2020). Anna Andreu venia a presentar les cançons del primer àlbum que signa amb el seu nom, "Els mals costums" (2020), que va alternar amb cites a Anímic ("Gem"), Leonard Cohen (una estripada "So Long, Marianne") i Paco Ibáñez ("Canción del jinete"). Ferran Palau va defensar el seu darrer treball –"Parc" (2021)- i va desplegar el seu pop metafísic amb l'únic suport de la seva guitarra i les seves cançons fràgils però majestuoses. I Meritxell Neddermann va marcar terreny tot desplegant un repertori que beu de múltiples fonts i on figuren títols com "Story", "Ready" o "Em molesta" –tots inclosos a "In the Backyard of the Castle" (2020), el seu primer àlbum-.

El videoclip cinematogràfic d'El Petit de Cal Eril

El Petit de Cal eril viu una de les etapes més fèrtils creativament parlant de la seva ja considerable trajectòria. Tot just finalitzada la gira de presentació del celebrat àlbum triangular (2018), l'alter ego de Joan Pons ja en té a punt la continuació. Un nou disc que veurà la llum el mes vinent a través de Bankrobber i del qual avança aquesta mateixa setmana un primer single, "Sento", que segueix les coordenades habituals d'allò que el propi Pons i el seu bon amic Ferran Palau han batejat com a pop metafísic. El presenta amb un videoclip d'estètica cinematogràfica, rodat gairebé en pla seqüència i amanit amb alguna sorpresa.

Ferran Palau - "Blanc" (2018)

Ferran Palau.

Ferran Palau és un dels músics més prolífics i a la vegada eclèctics d'aquest país. L'any que no treu disc amb Anímic ho fa sota el seu propi nom. "Blanc" (2018) és el seu tercer àlbum en solitari, i en certa manera suposa el revers d'aquell "Skin" (2017) amb què Anímic van tornar a revolucionar el seu so a principis del passat exercici. Deu talls on el de Collbató torna a explorar la seva vessant més íntima, fràgil i orgànica. Peces que poden recordar a determinats episodis pretèrits de la discografia dels propis Anímic, però que ara apunten definitivament cap a una altra direcció. Em quedo sobretot amb els deliciosos aires fronterers de "Flor espinada" -ideal per a seguidors de Cowboy Junkies, Low o Mazzy Star- i la desolació a contrallum de "Tornar a començar".

ANÍMIC: “No val la pena repetir el que ja hem fet”

Un nou començament - Foto Gustaff Room.

“Skin” (2017, BCore) és amb tota probabilitat el disc més sorprenent que mai hagin publicat Anímic. Vuit temes dominats per l’electrònica, amb les contradiccions de la condició humana com a marc de fons, que trenca amb tot el que la banda havia fet fins ara i afegeix un nou i destacat esglaó a la seva escala evolutiva. Vaig tenir el plaer de parlar-ne amb Ferran Palau, una entrevista que ja poden llegir al B-Magazine de Brubaker.

De botigues (de discos)

RECORD STORE DAY 2015

Ultra-Local Records i Surco, Barcelona

18 d'abril de 2015

He llegit aquests darrers dies publicacions en mitjans digitals posant en qüestió el sentit del Record Store Day. I la veritat és que he al·lucinat. Que ningú em malinterpreti, cadascú és lliure de pensar, opinar i expressar allò que cregui convenient. Però el grau de sectarisme inherent en algunes d'aquestes publicacions em sembla alarmant. He arribat a llegir que les multinacionals del disc s'han aprofitat del Record Store Day. Doncs bé, deixem les coses clares. El Record Store Day va néixer com a iniciativa per a animar un sector, el de les botigues de discos alienes a tota cadena o franquícia, que es trobava i en certa manera segueix trobant-se amenaçat per les circumstàncies del moment que vivim. Si les multinacionals del disc mai s'hi haguessin sumat, les hauríem criticat per no donar suport al sector. Ara que s'hi sumen, diem que se n'han aprofitat quan l'únic que han fet és editar productes exclusius de la mateixa manera que ho fan les independents.

Suposo que és un dels grans vicis dels temps que corren. Aquests temps d'immediatesa i respostes instantànies via Twitter, Facebook o el que sigui. Quan quelcom funciona i genera una certa expectació, de seguida cal posicionar-se a favor o en contra. La qüestió és fer soroll, perquè qui no en fa no existeix. I entre els que han fet soroll contra el Record Store Day vaig observar una nova iniciativa que fins i tot ha tingut temps de batejar-se amb un cert grau d'ironia. No en recordo el nom exacte, ara mateix, però el cas és que es presenten com a alternativa al Record Store Day, venint a dir que aquest ja és cosa del passat, que ha perdut la seva puresa i que ells -els organitzadors d'aquesta nova iniciativa- ho faran millor. Doncs molt bé, que tinguin molta sort i si mai fan res que valgui la pena tenir en compte seré el primer d'aplaudir-los. Però de moment i fins que això no passi, em sap greu dir-ho, em sembla un altre cas d'allò que en castellà anomenen "Quítate tú para ponerme yo".

És evident que no tot brilla com hauria de brillar al Record Store Day. Paul Weller se'n va desmarcar ara fa un any, indignat perquè els articles exclusius que ell editava amb motiu de la jornada acabaven revenent-se a eBay a canvi d'autèntiques fortunes. Valoro i aplaudeixo el gest del Modfather, però em costa de creure que algú com ell, amb tants anys d'experiència acumulada en un negoci que no entén de bones maneres, es sorprengués per un fet tan habitual com aquest. Habitual, sí, perquè passa exactament el mateix amb discos de col·leccionista que no tenen res a veure amb el Record Store Day i amb moltes entrades d'esdeveniments de tota mena. El dia que les entrades per als seus concerts es revenguin a preus que superin amb escreix els de sortida -si és que no s'ha donat ja el cas-, també deixarà d'actuar en directe? Efectivament, el que determinades persones puguin fer amb els articles del Record Store Day pot ser molt lleig, però en qualsevol cas la culpa és d'aquestes persones i de ningú més.

Polèmiques al marge, jo vaig assistir ahir al Record Store Day. Vaig comprar alguns discos -en cap cas edicions exclusives, perquè d'entrada no m'interessen-, tal i com ho faig altres dies menys assenyalats en què em puc escapar a una disqueria -vaja, que m'agrada comprar discos i ho faig sempre que puc-. També vaig gaudir d'unes quantes actuacions que em van animar part del dia -més detalls sota aquestes línies-. I vaig observar, als dos establiments que vaig visitar -Ultra-Local Records i Surco, una de jove i una altra de veterana-, una afluència de públic que malauradament no és habitual a les botigues de discos.

Desitjaria que aquesta afluència es registrés cada dia, i que de passada es traduís en xifres que garantíssin la continuïtat de negocis i locals sense els quals m'és impossible concebre el món que m'envolta. També desitjaria que es parlés del Record Store Day de la mateixa manera que es parla de la Diada de Sant Jordi -però, a poder ser, sense el lamentable circ mediàtic que l'envolta-. Però sóc conscient d'on visc i del paper que juga la música en un país on la cultura és considerada pels que manen com un luxe. Per això celebro que, com a mínim durant un dia, aquells herois de peu de carrer que són els venedors de discos puguin veure una mica més reconeguda la seva tasca -ja no parlo de fer calaix, que ja se sap que mirar és gratis i gratar-se la butxaca sempre acaba fent mandra-. I que, de passada, els melòmans poguem descobrir en directe noves propostes i gaudir de prop grups i solistes que ens agraden.

INVISIBLE HARVEY. Sofisticació pop.

JUANPE, DANI Y SERGI. Nou projecte amb gent de La Banda Municipal del
Polo Norte i El Petit de Cal Eril. Irresistibles capes de melodia i bon gust.

CARLA. Càlida veu i atmosferes de glaç.

LE PETIT RAMON. Enorme en les distàncies curtes.

FERRAN PALAU. Alçant el vol en solitari.

Conversa entre Espaldamaceta i Anímic

El de divendres passat era sens dubte un dels cartells més coherents que s’han viscut darrerament a la NAUB1. Espaldamaceta i Anímic. Dos projectes, dos discursos i dues trajectòries consolidades que han fet un cop de timó gairebé alhora. Dos discos, “Baile Masái” i “Hannibal”, ambdós editats la passada tardor, on predominen l’electricitat i la vocació trencadora. I dos concerts que van deixar una forta empremta a la B1. Abans de pujar a l’escenari, José Juan González (Espaldamaceta) i Ferran Palau (Anímic) es van asseure per analitzar les seves respectives evolucions i posar experiències en comú. Un intercanvi d’impressions del qual Brubaker va voler ser testimoni. Un servidor va tenir el plaer de seure amb ells i escoltar-los. Poden llegir-ne els resultats aquí.