Razzmatazz, Barcelona
4 de març de 2023
Cançons amb gust de fusta, benzina i moonshine. Les que durant dues dècades han fet de Blackberry Smoke una de les bandes capdavanteres del southern rock –i probablement els més grans referents contemporanis del gènere amb permís de Drive-By Truckers-. El combo d'Atlanta pot presumir d'una discografia tan sòlida com els seus directes, però sobretot d'haver sabut créixer de forma ordenada i sense fer concessions de cap mena, fins al punt d'omplir pel seu compte un espai de les dimensions de la sala gran de Razzmatazz –una fita que cap banda del seu estil havia assolit en molt de temps i que, per molt que certes comparacions s'hagin d'agafar amb pinces, fa pensar en l'ascens d'uns Black Crowes ara fa cosa de tres dècades-.
La d'ahir era la segona aturada d'una gira europea que havia començat la nit anterior a Madrid, i que té com a columna vertebral la presentació del notable "You Hear Georgia" (2021). L'ambient de les grans ocasions, expectació màxima entre un respectable que va respondre a cada cançó amb l'entusiasme d'un estadi sencer, i una banda en estat de gràcia. Al capdavant, un pletòric Charlie Starr capaç de fer petit qualsevol escenari. Al seu voltant, una base instrumental ben engreixada on destacava aquell dinàmic binomi de guitarristes que han consolidat Paul Jackson i Benji Shanks. I dues hores generoses de repertori, que van prémer l'accelerador de bon principi amb "Let Me Help You (Find the Door)" i "Live It Down", abans de posar la sala de potes enlaire amb un "Good One Comin' On" tan fresc com un Jack Daniel's amb cola.
A partir d'aquí, van postular "You Hear Georgia" – la cançó- com l'himne no oficial de l'estat que li dona nom i van alternar el batec diddleyà de "Hey Delilah" amb els passatges reposats d'un "The Whippoorwill" que va desembocar en un expansiu viatge àcid. El riff monolític d'"All Rise Again" va tornar a augmentar revolucions abans de donar pas a una torrencial "Ain't the Same". "Ain't Got the Blues" va marcar un punt i a part, amb una introducció acústica de sabor anyenc que va culminar en una orgia de genuí rhythm & blues. La sempre emocionant "One Horse Town" es va refermar com una mena de "Thunder Road" amb accent del Sud –el poble de mala mort com a destí del qual un no pot fugir-. Durant la presentació dels membres de la banda, va caure un simpàtic homenatge a Grateful Dead –la primera estrofa de "Casey Jones"-. I es van acomiadar per la porta gran amb "Ain't Much Left of Me".
READ SOUTHALL BAND
Abans de l'actuació dels caps de cartell, i mentre el respectable tot just començava a prendre posicions, els components de la Read Southall Band escalfaven motors en condició de teloners i amb un repertori que va apuntar sense reserves al blues rock més monolític de cinc dècades enrere, amb alguna pinzellada àcida inclosa –val a dir que la seva producció d'estudi és bastant més rica en matisos-. Van començar a mig gas, però van saber reconduir la situació amb un concert que va anar de menys a més, i que va assenyalar els d'Oklahoma com un conjunt solvent i a seguir de prop. En sala petita haurien brillat més, observava un assistent des de les primeres files, i és cert que un escenari com el de Razzmatazz encara els va gran. Res que no es pugui arreglar fent carretera, i aquesta gent sembla disposada a fer-ne molta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada