Mig segle de "Closing Time"

Mig segle tancant bars i fent companyia en hores intempestives. Avui fa 50 anys que Tom Waits va publicar "Closing Time" (1973), el seu primer àlbum i un dels millors companys de beguda amb qui un podia comptar abans que la correcció política ho engegués tot a rodar. Una dotzena de peces de naturalesa noctàmbula, evocadores de barres de bar amb poca llum, d'històries de perdedors i de licoreries on un podia acudir de matinada a la recerca de refugi. Tot plegat, amb un registre a mig camí del folk d'estètica beatnik amb què el de Pomona havia debutat als clubs de Los Angeles, i del piano jazz que dominaria bona part de la seva obra en anys posteriors.

Produït per Jerry Yester (The Lovin' Spoonful), el plàstic s'obre amb l'eterna "Ol' 55", la metàfora genuïnament nord-americana de l'automòbil com a via d'escapament, i un exercici de folk rock crepuscular que no hauria desentonat a les coordenades de Laurel Canyon –al cap d'un any, Eagles en van fer una versió de la qual el mateix autor sempre s'ha volgut desmarcar-. La segueix la igualment crepuscular "I Hope that I Don't Fall in Love with You", línia directa amb les arrels folk del californià i un dels grans encerts dels seus primers anys. "Virginia Avenue", d'altra banda, aborda sense embuts el jazz decadentista i nocturn que també defineix pistes com "Midnight Lullaby", "Little Trip to Heaven (On the Wings of Your Love)" o l'instrumental que titula el disc.

"Old Shoes (& Old Postcards)" recupera les textures folk des d'una perspectiva molt propera a allò que avui anomenem Americana –al seu dia hauria pogut fer les delícies de The Band o del mateix Dylan, i probablement ho vagi fer-. Després tenim la preciosa "Martha", la trucada a una antiga amant cantada en primera persona sobre un malencònic coixí de piano i secció de corda que evoca el Great American Songbook –anys enrere, jo mateix vaig escriure un relat breu inspirat en aquesta cançó que poden llegir en aquest mateix blog-. "Rosie" torna a passejar-se de matinada per Laurel Canyon. I completa el conjunt el desvergonyit rhythm & blues en fase terminal d'"Ice Cream Man", que d'alguna manera anticipa el vessant més marcià i teatral de Waits.

Cinc dècades es commemoren avui d'un dels debuts discogràfics més grans de tots els temps. També de l'inici d'una de les trajectòries musicals més fascinants i incontestables de la passada meitat de segle. Facin-se vostès mateixos el favor de servir-se aquesta nit un bon whiskey –no cal que sigui gaire car, i si pot ser acabat de comprar en aquell petit supermercat o licoreria after hours on només acudeixen vostès en cas d'emergència, encara millor-, d'apagar el llum i de fer-lo sonar sencer. És possible que demà al matí el cap els pesi una mica més del compte, però l'homenatge que s'hauran fet ja no els el podrà prendre ningú. 50 anys de "Closing Time", de seguida s'ha dit.