Cinc discos de l'any passat

Arctic Monkeys, clàssics del segle XXI.

L'excés d'informació –o de dades, que no és ben bé el mateix- propi de l'era digital, l'allau de continguts per totes bandes, i la creixent dictadura de la novetat per la novetat. Aquell ritme frenètic que ens fa arribar tard al més flamant llançament discogràfic quan encara no hem tingut temps de digerir l'anterior i que, si amb prou feines ens permet assimilar una cançó abans de passar a una altra cosa, directament ens impedeix aprofundir en el format àlbum tal com aquest requereix o hauria de requerir.

No és fàcil en aquest context, però sí molt recomanable, baixar de la roda i seguir el ritme que a un li marqui el propi cos. I és amb aquestes que he degustat durant les últimes setmanes cinc discos de llarga durada publicats l'any passat per artistes amb carreres paral·leles però amb un comú denominador, el fet d'haver estat actors destacats del ressorgiment del rock més bàsic i directe durant els primers anys del present segle. Cinc obres a les quals encara no havia pogut parar l'atenció que requerien, i a les quals he acabat arribant quan l'actualitat ja havia avançat diverses pantalles –ja m'agrada que sigui així, de fet-.

Començant per uns Arctic Monkeys que es refermaven la tardor passada com un dels grans grups –de rock, de pop, del que sigui- del segle XXI amb "The Car". Un àlbum que manté el gust per la introspecció i la sofisticació que ja havien posat de manifest els de Sheffield a "Tranquility Base Hotel & Casino" (2018). Ha plogut molt des que solien rebentar pistes de ball a ritme de rock'n'roll urgent i farcit de poesia suburbana per cortesia d'Alex Turner –un dels lletristes més dotats de la seva generació, va quedar clar de bon principi-. I aquest darrer treball és un nou esglaó d'una de les escales evolutives més sorprenents dels últims anys. Per moments recorden a Bowie, i no parlo només d'aquest disc sinó del seu caràcter camaleònic com a conjunt.

Menys sorprenent però també notable ha estat l'evolució de Yeah Yeah Yeahs, que pràcticament al mateix temps van trencar un llarg silenci discogràfic amb "Cool It Down". Un plàstic que juga amb les atmosferes denses i amb els acabats digitals sense oblidar-se de la pista de ball. Queden lluny els dies en què Karen O i companyia abanderaven l'enèsima revolució del rock de guitarres amb accent genuïnament novaiorquès. També queden lluny els seus dies més inspirats, tot i que el vaporós pop sintètic de "Wolf" o el protohouse de "Burning" certifiquen el caràcter en absolut protocolari d'aquest retorn a l'estudi quan ja ningú l'esperava.

Qui ja sembla haver consolidat una segona joventut són uns Black Keys que han recuperat les seves millors formes després del tens distanciament temporal que van mantenir Dan Auerbach i Patrick Carney durant bona part de la passada dècada. Si "Let's Rock" (2019) va venir a recuperar el temps perdut, el disc de versions de blues "Delta Kream" (2021) va venir a confirmar la bona sintonia dins del duet. "Dropout Boogie" (2022) referma el seu estat de gràcia amb dinàmics exercicis de blues rock d'ascendència soul com "Wild Child" o "It Ain't Over". I a la greixosa "Good Love" els acompanya tot un Billy Gibbons.

I acabem amb l'etern rival d'Auerbach, un Jack White que en ple 2022 va tenir l'atreviment de lliurar no un sinó dos àlbums amb mesos de diferència. Oportú desafiament a la lògica d'un temps marcat per la immediatesa i les escoltes ràpides, també dues mostres de la versatilitat de l'exvocalista i guitarrista dels White Stripes. "Fear of the Dawn" presenta el seu vessant elèctric amb dotze pistes de rock directe a la jugular. "Entering Heaven Alive", en canvi, n'és el revers orgànic i acústic. Una col·lecció de cançons que sintonitzen amb el Dylan o el Young més atemporals, i que d'entrada es perfilen bastant més perdurables que les del seu predecessor.