Adéu a J.D. Souther i Billy Edd Wheeler

J.D. Souther

Ha mort J.D. Souther, figura de pes del country rock i el soft rock més genuïnament californians. Coautor d'algunes de les peces més reconeixibles dels catàlegs dels Eagles i Linda Ronstadt, també va brillar pel seu compte amb perles com aquest "You're Only Lonely".

També ha mort Billy Edd Wheeler, veterà del country i del folk, coautor de peces com aquest "Jackson" que la gran majoria hem conegut de la mà de Johnny Cash i June Carter. També porten la seva firma "High Flying Bird" i "Coward of the County", popularitzades per Judy Henske i Kenny Rogers respectivament.

Randy Meisner (1946-2023)

RANDY MEISNER
(1946-2023)

La casualitat va voler que de la gravació d'un disc notable n'acabés sortint una de les bandes més grans de tots els temps. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner no van arribar a tocar plegats durant l'enregistrament de l'àlbum homònim de Linda Ronstadt (1972), però el fet de coincidir a l'estudi com a músics de sessió –i els ànims de la mateixa cantant- els van portar a formar el seu propi grup. Es van batejar com a Eagles i la resta va ser història.

Meisner, baixista, va gravar els cinc primers treballs de la banda, començant amb el debut homònim de 1972 –on va cantar la preciosa "Most of Us Are Sad"- i deixant la formació per esgotament un cop lliurat el mastodòntic i totèmic "Hotel California" (1976). Una de les seves aportacions més reconegudes al catàleg dels californians va ser "Take It to the Limit", peça que va coescriure i cantar a "One of These Nights" (1975), el seu quart àlbum, també un dels grans èxits del grup en termes comercials.

Abans dels Eagles, Meisner havia estat un dels fundadors de Poco, arribant a gravar únicament "Pickin' Up the Pieces" (1969) –desavinences amb la resta de components, que havien exclòs bona part de les seves pistes de la mescla final, van precipitar la seva sortida del grup-. També havia format part de la Stone Canyon Band de Ricky Nelson a principis de la dècada dels 70. Després dels Eagles va seguir tocant pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

50 anys de "Desperado"

Havien debutat un any abans amb un àlbum homònim que els havia servit com a notable carta de presentació i els havia catapultat fins a l'avantguarda del country rock. En un context com aquell, el segon disc dels Eagles havia de ser el de la consolidació. I al seu moment només ho va ser a mitges, però el temps li acabaria donant la raó. En termes comercials no va funcionar tan bé com el seu predecessor –els dies de l'èxit massiu encara trigarien una mica a arribar-, però en termes artístics va suposar un gran pas endavant.

D'entrada, perquè s'hi va estrenar el binomi compositiu que formarien a partir d'aleshores Glenn Frey i Don Henley –Bernie Leadon i Randy Meisner també componien, però en menor mesura; en l'autoria d'algunes peces també hi va contribuir el seu bon amic Jackson Browne-. Però sobretot per la forma com el discurs de la banda va eixamplar horitzons sense desviar-se de les seves coordenades fundacionals. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Desperado" (1973), una obra que al seu dia va generar alguns dubtes però avui es contempla com un clàssic essencial.

Gravat novament a Londres amb Glyn Johns a la producció, es tracta d'un disc conceptual amb el vell Far West com a fil conductor. Tot i això, cada una de les seves cançons es pot entendre perfectament fora d'aquell context. Un àlbum que s'obre amb la majestuosa balada fronterera "Doolin-Dalton", inspirada en la banda d'outlaws del mateix nom, i on el dinàmic bluegrass de "Twenty-One" alterna amb el rock'n'roll elèctric d'"Out of Control" i els aires southern rock d'"Outlaw Man". A destacar també la crepuscular peça que titula el disc i la plàcida "Tequila Sunrise", dos dels pilars més absoluts de tot el repertori dels Eagles.

Tom Leadon (1952-2023)

TOM LEADON
(1952-2023)

Abans dels Heartbreakers hi va haver Mudcrutch. La banda de country rock on solien militar Tom Petty, Mike Campbell i Benmont Tench prèviament al canvi de plans que els acabaria transportant fins a les més altes esferes de la música nord-americana. El grup de Florida que se'n va anar a buscar fortuna a Los Angeles en plena eclosió del southern rock. Tom Leadon en va ser un dels guitarristes originals, juntament amb Campbell.

Va deixar la formació el 1972 per traslladar-se justament a Los Angeles, bastant abans que la resta es decidís a fer el salt i seguint els passos del seu germà, Bernie Leadon (The Flying Burrito Brothers, Eagles). Va arribar a tocar amb Linda Ronsadt –i els mateixos Eagles van gravar una composició seva, "Hollywood Waltz"-. Arran de la seva marxa, Petty va canviar definitivament el baix per la guitarra rítmica –la sortida del cantant original, Jim Lenahan, també el va animar a ser la veu solista-.

Leadon va acabar fent de professor de guitarra a Nashville, allunyat dels grans focus fins que Petty va decidir reactivar Mudcrutch el 2007. A partir d'aleshores el grup va gravar dos àlbums, "Mudcrutch" (2008) i "Mudcrutch II" (2016), que valen molt més que el seu pes en or. Del primer és just destacar-ne ara mateix la preciosa "Queen of the Go-Go Girls", original del propi Leadon, que ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

Mig segle de "Closing Time"

Mig segle tancant bars i fent companyia en hores intempestives. Avui fa 50 anys que Tom Waits va publicar "Closing Time" (1973), el seu primer àlbum i un dels millors companys de beguda amb qui un podia comptar abans que la correcció política ho engegués tot a rodar. Una dotzena de peces de naturalesa noctàmbula, evocadores de barres de bar amb poca llum, d'històries de perdedors i de licoreries on un podia acudir de matinada a la recerca de refugi. Tot plegat, amb un registre a mig camí del folk d'estètica beatnik amb què el de Pomona havia debutat als clubs de Los Angeles, i del piano jazz que dominaria bona part de la seva obra en anys posteriors.

Produït per Jerry Yester (The Lovin' Spoonful), el plàstic s'obre amb l'eterna "Ol' 55", la metàfora genuïnament nord-americana de l'automòbil com a via d'escapament, i un exercici de folk rock crepuscular que no hauria desentonat a les coordenades de Laurel Canyon –al cap d'un any, Eagles en van fer una versió de la qual el mateix autor sempre s'ha volgut desmarcar-. La segueix la igualment crepuscular "I Hope that I Don't Fall in Love with You", línia directa amb les arrels folk del californià i un dels grans encerts dels seus primers anys. "Virginia Avenue", d'altra banda, aborda sense embuts el jazz decadentista i nocturn que també defineix pistes com "Midnight Lullaby", "Little Trip to Heaven (On the Wings of Your Love)" o l'instrumental que titula el disc.

"Old Shoes (& Old Postcards)" recupera les textures folk des d'una perspectiva molt propera a allò que avui anomenem Americana –al seu dia hauria pogut fer les delícies de The Band o del mateix Dylan, i probablement ho vagi fer-. Després tenim la preciosa "Martha", la trucada a una antiga amant cantada en primera persona sobre un malencònic coixí de piano i secció de corda que evoca el Great American Songbook –anys enrere, jo mateix vaig escriure un relat breu inspirat en aquesta cançó que poden llegir en aquest mateix blog-. "Rosie" torna a passejar-se de matinada per Laurel Canyon. I completa el conjunt el desvergonyit rhythm & blues en fase terminal d'"Ice Cream Man", que d'alguna manera anticipa el vessant més marcià i teatral de Waits.

Cinc dècades es commemoren avui d'un dels debuts discogràfics més grans de tots els temps. També de l'inici d'una de les trajectòries musicals més fascinants i incontestables de la passada meitat de segle. Facin-se vostès mateixos el favor de servir-se aquesta nit un bon whiskey –no cal que sigui gaire car, i si pot ser acabat de comprar en aquell petit supermercat o licoreria after hours on només acudeixen vostès en cas d'emergència, encara millor-, d'apagar el llum i de fer-lo sonar sencer. És possible que demà al matí el cap els pesi una mica més del compte, però l'homenatge que s'hauran fet ja no els el podrà prendre ningú. 50 anys de "Closing Time", de seguida s'ha dit.

50 anys d'"A Good Feelin' to Know"

No sol ser un dels àlbums més reivindicats de Poco, tot i que la peça que el titula va ser una de les més radiades dels primers anys de la banda californiana. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"A Good Feelin' to Know" (1972), el quart elapé d'un combo que, havent-se situat a l'avantguarda del country rock –una posició que els aleshores flamants Eagles eren a punt de disputar-li- i havent consolidat Paul Cotton al capdavant de la formació juntament amb Richie Furay i Rusty Young, començava a explorar sonoritats més elèctriques, properes en ocasions al southern rock o fins i tot al hard rock –com a bones mostres les inicials "And Settlin' Down" i "Ride the Country", dues perles de rock genuïnament nord-americà sense conservants ni etiquetes, també el crescendo de la mateixa "A Good Feelin' to Know"-. Les vendes no van acabar d'acompanyar, però les bones cançons hi eren i la banda sonava pletòrica.

50 anys d'"Eagles"

Pot costar de creure a aquestes alçades, però el primer cop que Glyn Johns va veure els Eagles en directe, a finals de 1971 en el marc d'una residència en un club de Boulder, Colorado, no el van impressionar. David Geffen havia fitxat el grup mesos abans pel segell que acabava de fundar, Asylum, i per petició expressa dels músics estava provant de convèncer el productor i tècnic de so britànic –que venia de treballar amb noms de primer ordre com els Stones o els Who- perquè produís el seu primer disc. Aquella nit a Colorado va rebutjar l'oferta, deia que la banda encara no era prou madura, i van haver de passar algunes setmanes abans que la formació acabés convencent Johns durant una audició en un estudi de Los Angeles.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eagles" (1972), l'àlbum. El debut homònim d'una de les bandes més massives de tots els temps, també un dels referents més icònics i alhora discutits d'allò que es va anomenar country rock –icònics perquè van popularitzar el gènere com cap altre dels seus exponents, discutits perquè les mentalitats més puristes mai van digerir el seu èxit en termes comercials-. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner havien coincidit per primer cop justament durant la gravació d'un altre clàssic del country rock, l'àlbum homònim de Linda Ronstadt, publicat a principis d'aquell mateix any. Els dos primers ja formaven part de la banda d'acompanyament de la d'Arizona. Els dos últims hi van participar com a músics de sessió. Tots quatre van acabar formant un grup animats per la mateixa Ronstadt.

El que ningú s'esperava, era que aquell projecte a priori paral·lel acabaria esdevenint un dels noms capitals de la història del rock. Un cop convençut Johns, se'ls va emportar fins als Olympic Studios de Londres, on es va gestar el plàstic que ens ocupa. Sí, una obra essencial del country rock i tot un exponent del California Sound, es va gravar en ple mes de febrer de 1972 a la freda i plujosa Albion. Tant és. L'àlbum evoca des del minut zero aquelles carreteres infinites que tant poden endinsar-se en les profunditats del desert californià com banyar-se en la brisa estiuenca de la costa del Pacífic. Tres de les seves pistes, l'eterna "Take It Easy" –coescrita per Frey amb Jackson Browne, que al cap d'un any en va editar la seva pròpia versió-, la misteriosa "Witchy Woman" i la càlida "Peaceful Easy Feeling", són clàssics absoluts del repertori del grup –i de la música pop-. La resta del disc –amb peces tan destacables com "Chug All Night", "Most of Us Are Sad" o "Take the Devil"- es manté a l'alçada.

50 anys de "Linda Ronstadt"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim de Linda Ronstadt. El tercer elapé que la vocalista de Tucson, Arizona, signava amb el seu nom, i un treball que hauria merescut una sort millor en termes comercials. Un plàstic que s'obria amb una càlida lectura de "Rock Me on the Water", original de Jackson Browne –qui aquell mateix mes de gener de 1972 en publicava la seva pròpia versió al seu debut homònim-, i on figuraven oportunes revisions en clau contemporània de clàssics del country com "Crazy Arms" (Ray Price), "I Still Miss Someone" (Johnny Cash) o "I Fall to Pieces" (Patsy Cline).

Considerat com un exponent del primer country rock, "Linda Ronstadt", l'àlbum, destaca també per ser el primer treball on toquen tots els components de la formació original dels Eagles. Glenn Frey i Don Henley ja formaven part de la banda d'acompanyament de Ronstadt des d'abans de començar les sessions de gravació del disc, i Bernie Leadon i Randy Meisner van participar en aquelles mateixes sessions com a músics de sessió. No van arribar a coincidir tots quatre en cap de les deu pistes de l'àlbum, però un cop completat l'enregistrament –i animats en part per la pròpia Ronstadt- van formar el que esdevindria un dels grups més massius de la història del rock.

Posta de sol modernista

Posta de sol modernista des de l'estació de Rodalies de la Garriga, ahir al vespre esperant un tren que com de costum anava amb retard. No em preguntin vostès per què, però la imatge em va fer pensar en la caràtula d'"Hotel California" (1976) dels Eagles.

50 anys de "Pickin' Up the Pieces"

Una vegada parlava amb un conegut de com dues bandes i les seves respectives nissagues, els Byrds i Buffalo Springfield, expliquen per si soles bona part de la música pop més transcendent que es va produir a Los Angeles durant la segona meitat de la dècada dels 60. Poco havien sorgit de les cendres dels propis Buffalo Springfield, i el títol del seu primer disc, "Pickin' Up the Pieces" (1969), es referia precisament als esforços de Richie Furay i Jim Messina a l'hora de construir una nova entitat a partir del que quedava de la banda mare. Ho van fer al costat de Rusty Young i donant lloc a la que esdevindria una de les formacions més emblemàtiques de l'aleshores flamant country rock. El debut en qüestió va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys, i alternava exercicis de pop essencialment californià ("Calico Lady") amb aproximacions a la música d'arrels nord-americana com l'encara celebradíssima peça titular. Com a curiositat, el gos de la caràtula venia a ocupar el lloc del baixista Randy Meisner, expulsat del grup tot just enregistrat l'àlbum en qüestió –hi ha fonts segons les quals hauria marxat ell mateix per desavinences amb la resta de components; en qüestió de pocs anys esdevindria un dels fundadors dels Eagles-.

Glenn Frey (1948-2016)

GLENN FREY

(1948-2016)

El meu primer record dels Eagles té a veure amb un viatge molt llarg en avió que vaig fer quan tenia deu anys. Tant al moment d'accedir a l'aeronau com en el d'abandonar-la, la tripulació saludava els passatgers amb una melodia a la qual no vaig poder evitar enganxar-me. Era la d'"Hotel California", però jo això no ho sabria fins que, al cap de pocs anys, veiés per algun canal televisiu el famós videoclip de la cançó, enregistrat en directe i amb Don Henley a càrrec de la veu principal -i sí, jo també sóc dels que es van sorprendre a l'adonar-se que qui cantava era el bateria, quelcom poc habitual encara a data d'avui-. Més tard començaria a explorar l'obra de la banda i em famialitzaria amb noms com el de Henley o el de qui ens ocupa.

Un Glenn Frey que ja abans dels Eagles havia militat en un obscur però brillant combo de folk-rock anomenat The Mushrooms. Tant a Frey com als Eagles se'ls ha criticat molt des de determinats sectors, i jo mai he acabat d'entendre per què. Els seus primers àlbums són pedres angulars del country-rock, les seves connexions amb Linda Ronstadt, Jackson Browne o els Flying Burrito Brothers són claus per a entendre un capítol fascinant de la història de la música contemporània i, posats a filar prim, no em sembla que haver despatxat milions de discos fent allò que un sap fer es pugui considerar cap pecat capital. Sigui com sigui, se n'ha anat un músic de llarga trajectòria i inabastable ofici, i sobretot un gran compositor de cançons.