Little Boxes

Granollers, desembre de 2023.

L'any 1962, la cantant de folk i activista social nord-americana Malvina Reynolds va compondre "Little Boxes", una cançó que ironitzava sobre certes dinàmiques de la vida suburbana –la d'aleshores i la d'ara-. El seu bon amic Pete Seeger la va gravar per primer cop al cap d'un any, i va esdevenir tot un clàssic. Una sàtira sobre el planejament urbanístic dels suburbis de les grans ciutats, i del conformisme creixent de les classes mitjanes i benestants que els habitaven. Les petites caixes del títol són una metàfora de les cases nínxol de les àrees suburbanes. A la fotografia, els esquelets de dues little boxes en fase de construcció, al nord de Granollers. Passen els anys i les dècades, però hi ha coses que no canvien.

Len Chandler (1935-2023)

LEN CHANDLER

(1935-2023)

Una d'aquelles cançons aparentment inofensives, que malgrat tot van causar malestar al seu dia entre certes ments benpensants i van acabar patint la censura de diverses ràdios i televisions nord-americanes. "Beans in My Ears", una simpàtica melodia folk amb una lletra sobre el mal costum de no escoltar els nens que tenen molts adults. La van popularitzar el 1964 els Serendipity Singers –més tard la va versionar Pete Seeger-, i l'havia compost aquell mateix any Len Chandler. Cantautor folk de llarg recorregut i activista del Moviment pels Drets Civils als Estats Units, el mateix Martin Luther King va utilitzar una cançó seva durant un discurs –"Keep On Keepin' On", també de 1964-. Ha mort a l'edat de 88 anys.

Lankum - "False Lankum" (2023)

En un article publicat el mes d'abril passat per la revista Mojo, el periodista Jim Wirth comparava el quart àlbum de Lankum, "False Lankum" (2023), amb "OK Computer" (1997) i "The Dark Side of the Moon" (1973). Concretament, venia a dir que la que ja es va perfilant com una de les obres definitives dels irlandesos podria ser l'equivalent en l'àmbit del folk contemporani als discos capitals de Radiohead i Pink Floyd, respectivament. Una comparació atrevida, tenint en compte el llegat dels dos plàstics en qüestió i sobretot partint del fet que el folk és per definició un registre que ha fet més voltes i admet molts més matisos que no pas el rock en termes històrics. Però és fàcil entendre a què es referia Wirth amb tal afirmació.

Lankum és una banda de folk formada per músics que venen del punk i del metal, i que a l'hora d'acostar-se a la tradició ho fan amb un esperit renovador i gairebé avantguardista. No fan folk-punk ni són músics de metal tocant folk, sinó un col·lectiu –a aquestes alçades el concepte grup comença a fer-se'ls petit- que, havent estudiat la tradició de la seva terra, es dedica a interpretar-la a partir del seu propi context i des de les seves pròpies circumstàncies. El resultat ha estat un seguit d'obres que remeten a l'Irlanda més mitològica i ancestral, i alhora l'emmarquen al món contemporani. Una aproximació al folk que potser no acabi d'entrar en aquell pub on un espera poder-se prendre una Guinness ben servida, però per sort es manté encara més lluny de les vitrines de museu on alguns semblen voler tancar certes tradicions.

"False Lankum" comença amb "Go Dig My Grave", fantasmagòrica lectura d'una cançó tradicional nord-americana –amb arrels en diverses balades angleses- sobre una jove que es suïcida després d'haver estat abandonada pel seu amant. Inici colpidor per a un àlbum que es capbussa en el vessant més fosc i desolador de la música d'arrel popular. I és d'aquesta manera, agafant tot un seguit de cançons tradicionals i reinterpretant-les a partir d'estètiques com la del drone o la del minimalisme, com el quartet de Dublín ha facturat un àlbum que parla en clau de present en aquests temps obscurs i convulsos que ens ha tocat viure. Escoltin les inquietants cacofonies finals de "Master Crowley's" i gairebé hi trobaran la banda sonora d'un món terminal que reposa igualment sobre el plàcid balanceig de "Newcastle" o "Netta Perseus". Un disc transcendent, en un moment en què ja gairebé no se'n fan.

Disponible a Bandcamp.

Waiting for a Train

Les Franqueses del Vallès, juny de 2023.

El ferrocarril ha tingut des de la nit dels temps un pes simbòlic molt important en l'imaginari de les músiques d'arrel nord-americana –del blues al country, del jazz al folk i del gòspel al rock'n'roll-. Estils que connecten amb els dies en què els Estats Units es construïen justament al mateix ritme amb què les línies ferroviàries enllaçaven les costes est i oest del continent. Ja sigui per explicar històries de quan tot era per fer o bé com a metàfora de tot allò que pugui implicar l'acte de moure's o viatjar, el tren és present en incomptables cançons.

També les estacions de tren, és clar, que tant poden sonar com a escenaris d'històries reals o fictícies, com representar punts de partida cap a nous horitzons. El tren no és tan sols un mitjà de transport més net i sostenible que l'avió, sinó també molt més romàntic –una condició devaluada en aquests temps de pragmatisme i veritats absolutes, què hi farem-. A la fotografia, una de les andanes de l'estació de Rodalies de les Franqueses del Vallès. Una d'aquelles estacions on el temps sembla haver-se aturat moltes dècades enrere, i que de ben segur amaguen les seves pròpies històries.

All around the water tanks, waiting for a train

A thousand miles away from home, sleeping in the rain

I walked up to a brakeman, to give him a line of talk

He says "If you've got money, I'll see that you don't walk"

I haven't got a nickel, not a penny can I show

"Get off, get off, you railroad bum"; he slammed the boxcar door

"Waiting for a Train" (Jimmie Rodgers)

Mig segle de "Closing Time"

Mig segle tancant bars i fent companyia en hores intempestives. Avui fa 50 anys que Tom Waits va publicar "Closing Time" (1973), el seu primer àlbum i un dels millors companys de beguda amb qui un podia comptar abans que la correcció política ho engegués tot a rodar. Una dotzena de peces de naturalesa noctàmbula, evocadores de barres de bar amb poca llum, d'històries de perdedors i de licoreries on un podia acudir de matinada a la recerca de refugi. Tot plegat, amb un registre a mig camí del folk d'estètica beatnik amb què el de Pomona havia debutat als clubs de Los Angeles, i del piano jazz que dominaria bona part de la seva obra en anys posteriors.

Produït per Jerry Yester (The Lovin' Spoonful), el plàstic s'obre amb l'eterna "Ol' 55", la metàfora genuïnament nord-americana de l'automòbil com a via d'escapament, i un exercici de folk rock crepuscular que no hauria desentonat a les coordenades de Laurel Canyon –al cap d'un any, Eagles en van fer una versió de la qual el mateix autor sempre s'ha volgut desmarcar-. La segueix la igualment crepuscular "I Hope that I Don't Fall in Love with You", línia directa amb les arrels folk del californià i un dels grans encerts dels seus primers anys. "Virginia Avenue", d'altra banda, aborda sense embuts el jazz decadentista i nocturn que també defineix pistes com "Midnight Lullaby", "Little Trip to Heaven (On the Wings of Your Love)" o l'instrumental que titula el disc.

"Old Shoes (& Old Postcards)" recupera les textures folk des d'una perspectiva molt propera a allò que avui anomenem Americana –al seu dia hauria pogut fer les delícies de The Band o del mateix Dylan, i probablement ho vagi fer-. Després tenim la preciosa "Martha", la trucada a una antiga amant cantada en primera persona sobre un malencònic coixí de piano i secció de corda que evoca el Great American Songbook –anys enrere, jo mateix vaig escriure un relat breu inspirat en aquesta cançó que poden llegir en aquest mateix blog-. "Rosie" torna a passejar-se de matinada per Laurel Canyon. I completa el conjunt el desvergonyit rhythm & blues en fase terminal d'"Ice Cream Man", que d'alguna manera anticipa el vessant més marcià i teatral de Waits.

Cinc dècades es commemoren avui d'un dels debuts discogràfics més grans de tots els temps. També de l'inici d'una de les trajectòries musicals més fascinants i incontestables de la passada meitat de segle. Facin-se vostès mateixos el favor de servir-se aquesta nit un bon whiskey –no cal que sigui gaire car, i si pot ser acabat de comprar en aquell petit supermercat o licoreria after hours on només acudeixen vostès en cas d'emergència, encara millor-, d'apagar el llum i de fer-lo sonar sencer. És possible que demà al matí el cap els pesi una mica més del compte, però l'homenatge que s'hauran fet ja no els el podrà prendre ningú. 50 anys de "Closing Time", de seguida s'ha dit.

Ian Tyson (1933-2022)

IAN TYSON
(1933-2022)

Diu la llegenda que Ian Tyson va compondre una de les seves cançons més conegudes, "Four Strong Winds", en qüestió d'hores i com a resposta al "Blowin' in the Wind" de Bob Dylan. Corria l'any 1962, el canadenc i el de Minnesota formaven part del circuit folk del Greenwich Village novaiorquès i compartien mànager –Albert Grossman-. Quan Dylan li va ensenyar a Tyson la peça en qüestió, acabada de compondre, aquest es va inspirar per fer ell mateix el que esdevindria un dels pilars del repertori d'Ian & Sylvia, el duet que aleshores tenia amb Sylvia Fricker –qui adoptaria el nom civil de Sylvia Tyson després de contraure matrimoni tots dos el 1964-, i que en anys posteriors versionarien Neil Young i The Band, entre d'altres. Els Tyson es van divorciar el 1975, posant punt i final també a la seva relació artística –que a finals dels 60 els havia portat encapçalar el grup de country rock Great Speckled Bird-. A partir d'aleshores, Tyson va consolidar una carrera solista de llarg recorregut en els àmbits del folk i el country, que ha finalitzat amb el seu traspàs a l'edat de 89 anys.

Mary McCaslin (1946-2022)

MARY McCASLIN
(1946-2022)

Nom de pes de la música folk nord-americana des de la segona meitat dels 60, considerada com una pionera de les afinacions obertes, Mary McCaslin va construir al llarg de cinc dècades un repertori on les balades tradicionals alternaven amb composicions pròpies que apuntaven molt enrere justament per poder mirar endavant. La seva veu fràgil i el seu puntejat cristal·lí van influir diverses generacions de cantautors i cantautores. A destacar, dins de la seva àmplia discografia, àlbums com "Goodnight Everybody" (1969), "Way Out West" (1973), "Old Friends" (1977) o el que seria l'últim, "Better Late than Never" (2006). Allunyada dels escenaris durant els darrers temps per motius de salut, ha mort a l'edat de 75 anys.

Art Rosenbaum (1938-2022)

ART ROSENBAUM
(1938-2022)

Més de 50 anys recorrent la geografia nord-americana a la recerca de peces de tots els estils musicals d'arrel que solien transmetre's de pares a fills. Són els que es va passar el folklorista Art Rosenbaum –assistit per la seva esposa, Margo Newmark Rosenbaum- documentant arreu dels Estats Units cançons de blues, folk, country i tot allò que avui podríem encabir dins del paraigua del so Americana. Les seves gravacions de camp –publicades en diversos volums i formats discogràfics durant les últimes quatre dècades- són documents d'un gran valor cultural i sociològic. També va destacar com a artista plàstic i com a virtuós del banjo. Ha mort a l'edat de 83 anys.

George Wein (1925-2021)

GEORGE WEIN
(1925-2021)

Commemoràvem la setmana passada el cinquantè aniversari de les Nits amb Jazz de Cardedeu, un dels festivals musicals a l'aire lliure pioners a Catalunya. I pocs dies després de la commemoració ens ha deixat un dels impulsors d'un altre esdeveniment de temàtica jazzística encara més pioner, en aquest cas als Estats Units, el Newport Jazz Festival, que va celebrar la seva primera edició l'any 1954 amb el músic i promotor George Wein com a director artístic i que bé podria haver servit d'inspiració al festival cardedeuenc.

Al cap de cinc anys, el propi Wein es va aliar amb Pete Seeger per impulsar l'igualment històric Newport Folk Festival. Tant el festival de jazz com el de folk segueixen celebrant-se a data d'avui –tots dos han patit interrupcions al llarg de les seves trajectòries-, consolidats com a cites de referència per on han passat bona part dels noms capitals dels seus respectius àmbits. Wein, que també havia destacat com a pianista a l'òrbita jazzística, ha mort a l'edat de 95 anys.

R.I.P. Stefan Cush

Stefan Cush.

L'any 1986, The Men They Couldn't Hang van publicar "Ghosts of Cable Street", una cançó inspirada en els fets que es recorden com la batalla de Cable Street, la mobilització ciutadana que l'any 1936 havia impedit la celebració d'una marxa feixista pels carrers de Londres. Aquest passat cap de setmana tenien lloc a casa nostra uns fets molt similars si bé a més petita escala, quan la ciutadania de Vic sortia al carrer per evitar la celebració d'un acte del partit d'extrema dreta Vox. The Men They Couldn't Hang és una d'aquelles bandes que ens han ensenyat que les ganes de passar-s'ho bé poden anar de la mà amb el compromís i la consciència social.

Justament, pràcticament al mateix temps que la gent de Vic sortia al carrer a parar els peus al feixisme, ens assabentàvem de la mort d'Stefan Cush, vocalista, guitarrista i membre fundador de la banda londinenca, a causa d'un atac de cor. Cush havia treballat com a roadie pels Pogues abans de formar The Men They Couldn't Hang l'any 1984 juntament amb el guitarrista i principal compositor Paul Simmonds i el també vocalista Phil Odgers, a més del bateria Jon Odgers i la baixista Shanne Bradley –que prèviament havia militat als Nips de Shane MacGowan-. Discos  com "Night of a Thousand Candles" (1985), "How Green Is the Valley" (1986) o "Silver Town" (1989) solen citar-se com a clàssic d'allò que s'anomena folk punk.

Dylan al Carnegie Chapter Hall

Bob Dylan, durant l'actuació del 4 de novembre de 1961 al Carnegie Chapter Hall.

El 4 de novembre de 1961, Bob Dylan va oferir al Carnegie Chapter Hall de Nova York el seu primer concert fora del circuit folk de Greenwich Village. El promotor era Izzy Young, responsable del Folklore Center de McDougal Street i un dels principals impulsors tant del revival folk del Village com de la carrera del propi Dylan. En termes artístics, els testimonis que hi van assistir parlaven d'un concert poc memorable –l'artista va arribar tard a la seva pròpia actuació i es va mostrar visiblement insegur i nerviós a l'escenari-, però Young va seguir creient en el seu jove protegit.

A nivell financer, la vetllada va ser un autèntic desastre: tan sols hi van assistir 52 persones i Young va haver d'assumir de la seva butxaca l'import del lloguer de la sala. Tot i això, estava decidit a pagar a Dylan 20 dòlars de l'època perquè creia que un músic havia de cobrar la seva feina. Dylan s'hi va negar en rodó, conscient de la situació però també en agraïment a tot el suport que Young li havia ofert des de la seva arribada a Nova York. El promotor va insistir: "Estic perdent diners, però ets un xaval de classe treballadora. Et vull pagar 20 dòlars". Finalment, van acordar una quantitat a mig camí i Dylan va acabar cobrant 10 dòlars.

Bob Shane (1934-2020)

BOB SHANE

(1934-2020)

El Kingston Trio va ser un dels ponts per excel·lència entre la generació de Woody Guthrie i Pete Seeger, i el revival que va viure el folk nord-americà entre finals dels 50 i principis dels 60. La seva lectura de la peça tradicional "Tom Dooley" és molt més que un clàssic del gènere, un dels pilars sobre els quals es va edificar aquella nova onada folk. Bob Shane va ser un dels membres fundadors de la formació californiana, i l'últim supervivent del trio original. En pau descansi.

Tony Glover (1939-2019)

TONY GLOVER

(1939-2019)

Si el revival experimentat pel folk nord-americà durant les dècades dels 50 i els 60 va motivar també un renovat interés per altres músiques d'arrel com per exemple el blues, Tony Glover es pot considerar com un dels grans nexes d'unió entre ambdós estils al llarg d'aquells anys. Reconegut harmonicista i divulgador del blues, va militar en formacions com Koerner, Ray & Glover i va mantenir una breu amistat amb un jove Bob Dylan que es va traduir en diverses col·laboracions de caràcter informal. Posteriorment va treballar amb artistes com els Doors, Patti Smith o Beck, i fins i tot va oferir lliçons d'harmònica al mateix Mick Jagger. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Izzy Young (1928-2019)

Izzy Young el 1963, davant del Folklore Center - Foto David Gahr / Getty Images.

IZZY YOUNG

(1928-2019)

Portava més de quatre dècades establert a Estocolm, però al seu moment va resultar una figura essencial per a entendre el revival folk de finals dels 50 i principis dels 60 als Estats Units, i sobretot la prolífica escena que es va desenvolupar al Greenwich Village novaiorquès en aquella mateixa època. Izzy Young va ser l'impulsor del Folklore Center de MacDougal Street, un establiment dedicat a la venda de llibres, discos i altres articles relacionats amb la música folk. Va obrir portes el 1957, i immediatament va esdevenir punt de trobada per a aficionats i futures figures del gènere com el mateix Bob Dylan, que va conèixer Dave Van Ronk a l'interior de la botiga i va actuar al Carnegie Hall de la mà del propi Young. Ens deixava abans d'ahir, a l'edat de 90 anys i encara envoltat de la música que sempre havia estat la seva gran passió.

Mojo: Black Mountain Sides

Aquesta tardor es commemora el 50è aniversari de la formació de Led Zeppelin, i Mojo ho celebra dedicant la portada de desembre al quartet londinenc i distribuint amb la mateixa edició el recopilatori "Black Mountain Sides". Una quinzena de talls que efectivament remeten a la vessant més mística i orgànica dels pioners del rock dur, si bé la selecció és prou eclèctica per a escapar-se de l'allargada ombra del Dirigible de Plom. Una recopilació on alguns dels grans visionaris del folk de cinc dècades enrere, com ara Bert Jansch, Michael Chapman o Roy Harper, conviuen amb avantatjats alumnes i continuadors de la tradició com Riley Walker, Jack Rose o Gwenifer Raymond. Més a prop de les textures acústiques de "Led Zeppelin III" (1970) que no pas del IV (1971) al qual remet la caràtula, un d'aquells plàstics que evoquen boscos profunds i esplanades boiroses a trenc d'alba. Ideal per a degustar sota cobert durant els mesos freds que tenim per davant.

Quin gènere musical practica Dylan?

Bob Dylan amb la seva banda.

Encara tinc ben present el pas de Bob Dylan pel Liceu. I havent presenciat el que vaig poder presenciar la nit del passat 31 de març em faig una pregunta que pot semblar absurda però després de donar-hi moltes voltes m'adono que no ho és en absolut. Posats a etiquetar, quin gènere musical podem dir que practiquen el de Duluth i aquest tros de banda que li cobreix les espatlles nit rere nit? Si contemplem l'evolució de Dylan des d'una perspectiva històrica, podem recordar que va ser un dels rostres visibles del revival folk de principis dels 60, un dels arquitectes d'allò que es va anomenar folk-rock un cop va optar per electrificar el seu so, i posteriorment també un pioner del country-rock. De les tres etiquetes citades, la de folk-rock és la que millor defineix el conjunt de la seva obra. Però no és menys cert que durant les passades dècades, al mateix temps que revelava la seva passió per rescatar, reinventar i revaloritzar les sonoritats més primitives del cànon musical nord-americà, ha jugat al seu aire amb gèneres com el blues, el country (sense -rock) o fins i tot el rock'n'roll entès tal i com es feia durant els anys 50 -com a mostra el "Thunder on the Mountain" que es va marcar abans d'ahir al Liceu, una lectura que podria haver signat el mateix Little Richard en els seus millors anys-. Dylan toca folk, blues, country i rock, però a la vegada no es limita a tocar res de tot això sinó que ho barreja per a extreure'n quelcom únic. I és així com, amb 76 anys a l'esquena i amb una voluntat gens dissimulada de mirar enrere, acaba esdevenint més novedós i innovador que bona part dels jovenets que presumeixen dia sí i dia també d'haver descobert la sopa d'all. Qui sap si no acabarà essent la seva producció discogràfica de les darreres dues dècades la que millor arribarà a definir el terme Americana.

"The Harry Smith Project" (2006)

Tornar aquests dies a "Anthology of American Folk Music" (1952) m'ha servit també per a recuperar "The Harry Smith Project - Anthology of American Folk Music Revisited" (2006). Es tracta d'una altra caixa no tan extensa ni transcendental com la que havia compilat Harry Smith, però en qualsevol cas farcida de grans moments. Dos discos compactes i dos dvd's que recollien part dels tres concerts d'homenatge a l'antologia original, organitzats pel productor Hal Willner i celebrats entre 1999 i 2001 a les ciutats de Londres, Nova York i Los Angeles. Els respectius continguts ofereixen noves versions de les peces seleccionades per Smith a càrrec de gent com Nick Cave -el "John the Revelator" de Blind Willie Johnson sembla fet a la seva mida-, Lou Reed, Elvis Costello, Ed Sanders (The Fugs), Wilco, Marianne Faithfull, Steve Earle o David Johansen (New York Dolls). Tota una revelació, per cert, escoltar les aproximacions d'aquest últim al cançoner en qüestió.

Harry Smith - "Anthology of American Folk Music" (1952)

Caràtula de la reedició en cd publicada el 1997 per Smithsonian Folkways Recordings.

Torno a escoltar i repassar aquests dies "Anthology of American Folk Music", la totèmica i mastodòntica caixa que Folkways va posar en circulació l'any 1952 amb l'objectiu de difondre, documentar i contextualitzar la música tradicional nord-americana en les seves formes més diverses. Sis vinils -dècades més tard veuria la llum en format cd- dividits en tres eixos temàtics: Balades, Música social i Cançons. I un total de 84 talls que l'artista multidisciplinari, antropòleg i musicòleg Harry Smith va seleccionar expressament de la seva àmplia col·lecció personal de plàstics de 78rpm.

El conjunt de les peces incloses, enregistrades i editades originalment entre els anys 1926 i 1932, oferia doncs una àmplia perspectiva de la música d'arrels nord-americana pocs anys abans de l'eclosió del rock'n'roll. Tot un catàleg i un ventall estilístic on a més del folk pròpiament dit hi apareixien documentats gèneres com el hillbilly, el blues o la tradició cajun, i on noms d'absoluta referència com els de Blind Willie Johnson, Ernest Stoneman, la Memphis Jug Band o la Carter Family convivien amb signatures tan obscures com les de Dick Justice, Nelstone's Hawaiians o Uncle Eck Dunford.

La seva publicació no només va posar de relleu bona part del que passava més enllà de Tin Pan Alley, sinó que va servir d'inspiració a tota una nova fornada de músics que acabarien donant forma al revival folk de les dècades dels 50 i els 60, per la qual cosa es considera aquesta antologia com un dels llançaments discogràfics més influents del seu temps -la seva pista arriba fins als nostres dies i es pot rastrejar en obres com les de Bon Iver o Gary Clark Jr, per citar tan sols un parell d'exemples-. Revenant Records en va editar l'any 2000 un quart volum en el qual havia estat treballant el propi Smith -sense arribar-lo a enllestir- abans de morir.

El retorn de Shirley Collins

Collins, en l'actualitat.

Shirley Collins ha anunciat el que ja ben pocs podien esperar-se. Als seus 81 anys i després de tres dècades i mitja allunyada tant de la vida pública com del negoci musical -salvant aparicions esporàdiques-, aquesta dama del folk britànic acaba d'enllestir el seu primer disc d'estudi en més de tres dècades. "Lodestar" veurà la llum el mes que ve a través de Domino, i pel que n'hem pogut escoltar fins ara sembla que poca cosa ha canviat en l'univers personal de Collins: l'àlbum no apunta a cap reinvenció sinó més aviat a la posada al dia d'un tòtem indiscutible de la cançó anglosaxona. La gran pregunta és per què ara i, sobretot, què pot impulsar una figura de la seva magnitud a tornar a fer música a aquestes alçades i després de tants anys. La resposta només la coneix ella mateixa, però tot plegat sembla evidenciar que les vocacions genuïnes mai arriben a esvair-se del tot.

Folk

Björk

"Mai he sentit que faci música pop; m'encanta i l'escolto, però em veig més aviat fent folk. El folk ha existit des de fa mil·lers d'anys, des de molt abans que la música pop occidental, i jo em veig més aviat com a part d'aquesta tradició. No intento canviar la música pop, em sento feliç essent un músic que fa música tradicional". Björk reflexiona sobre la seva identitat musical, i també sobre què nassos és el folk, en una entrevista que Rockdelux publica a la seva edició de desembre. Interessant reflexió, en un moment en què el terme folk sembla estar tan de moda i genera tanta confusió. Perquè no, ni el folk es redueix a guitarres acústiques i ukeleles, ni una guitarra acústica i un ukelele impliquen folk necessàriament. L'interlocutor de l'islandesa, Félix Suárez, li recorda tot seguit que Kraftwerk també deien fer música folk del seu propi entorn. "Sí, música folk del segle XXI", respòn Björk.





Audio: "Moon" - Björk