John Mellencamp - "Orpheus Descending" (2023)

Feia temps que una novetat discogràfica no em sorprenia tal com ho ha fet l'últim treball de John Mellencamp, "Orpheus Descending" (2023, Republic/Universal). No és que el de Bloomington s'hagi inventat res de nou a aquestes alçades, però segueix presumint d'un art i d'un ofici que només es troben a l'abast dels mestres. Si a tot plegat hi sumem el bon moment creatiu que sembla estar vivint, el resultat és una de les obres més rodones que ha signat durant el que portem de segle. Un àlbum que explica qui és Mellencamp als seus 72 anys, però que d'alguna manera també mira de tu a tu al seu jo de quatre dècades enrere, quan tot just començava l'escalada cap a l'Olimp del rock més genuïnament nord-americà.

El primer que crida l'atenció d'"Orpheus Descending" és una vitalitat que contrasta amb el to més aviat crepuscular del seu predecessor, aquell "Strictly a One-Eyed Jack" (2022) on el seu autor –amb el suport puntual del seu bon amic Bruce Springsteen- semblava passar revista a tot allò viscut fins al moment com qui és conscient que no hi ha res que duri per sempre. Un any i mig després, la de Mellencamp segueix essent la veu de l'experiència, però alhora es manifesta més radiant, robusta i fins i tot rejovenida. Potser hi hagi influït el retorn a files d'una vella coneguda de la casa com és Lisa Germano. Potser sigui el fet d'abordar una sèrie de qüestions que adrecen el món contemporani tal com haurien pogut adreçar el d'ara fa 40 anys.

Fixem-nos per exemple en l'èpica folk de "The Eyes of Portland", una cançó que posa sobre la taula una emergència social de primer ordre com és l'augment del sensellarisme a les grans ciutats dels Estats Units –i a les de la vella Europa, val a dir-. "All of these homeless, where do they come from? / In this land of plenty where nothing gets done / To help those who are empty and unable to run / Your tears and prayers won't help the homeless", canta Mellencamp tal com ho hagués pogut fer Woody Guthrie durant els dies de la Gran Depressió. "What will it take for this country to see? / For the grace of God go they and not you and me / The fallen and forgotten, who are down on their knees / Living here in the gutters in this land of the free", remata.

Efectivament, el d'Indiana sembla força emprenyat amb l'estat de les coses en uns Estats Units que no han pas canviat tant des dels dies d'"Scarecrow" (1985). I així ho posa de manifest a la inicial "Hey God", on carrega contra el lobby armamentístic i denuncia els estralls que fan les armes de foc: "Weapons and guns, are they really my rights? / Laws written a long time ago / No one could imagine the sight / Of so many dead on the floor", proclama sobre una base de rock pesant que podria ser el revers fosc i apocalíptic de qualsevol de les seves obres més celebrades de la dècada dels 80 –la cita a "Scarecrow" no era perquè sí-. Un himne d'estadi per uns temps tan foscos com incerts. I Germano marcant-se un solo de violí que pràcticament val mitja cançó.

"The So-Called Free" és una història de perdedors amb el desamor com a marc de fons i narrada en primera persona a ritme de blues corrosiu. Però el seu títol torna a posar sobre la taula algunes de les grans contradiccions d'aquest món nostre. "And we both saw the danger / Likе the skin that crossed our skinned up knees / We were both worthless as money / In the land of the so-called free", deixa anar com qui no vol la cosa. I després tenim la peça titular, que es capbussa a les pantanoses aigües de Nova Orleans a la recerca d'estímuls que vagin més enllà de la rigidesa d'un món excessivament quadriculat: "Well you can't go here / And you can't go there / The police say / You can't go anywhere / Can't make it up to Heaven / We got no place to land / Guns and war / And clubs in their hand", alerta.

Molt més amable resulta "Perfect World", preciosa balada d'estètica ombrívola però amb una lírica certament esperançadora –la de qui encara creu que poden venir temps millors-, que recorda per moments al Tom Waits de "Mule Variations" (1999). I la final "Backbone" és un exercici de country decadentista on Mellencamp es confessa com qui ha après a assumir la seva pròpia mortalitat: "So, in conclusion / At the end of it all / I hope I've learned something / Probably nothing at all / And that's about as good / As one's life can get / So I'll try to be better / With what time I have left". S'ha d'haver viscut molt, per tancar un àlbum cantant això. Dies enrere, amb motiu de la publicació de l'últim treball dels Stones, em preguntava si últimament havia sortit cap disc susceptible de ser un clàssic. Una pregunta que probablement m'hagués estalviat d'haver escoltat aleshores "Orpheus Descending".