Quatre discos publicats el 15 d'octubre de 1973

Neil Young en directe amb els Stray Gators (i David Crosby, a la dreta).

Va ser un bon dia per a la música d'arrel nord-americana, el 15 d'octubre de 1973. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de quatre discos que potser no es troben entre els més populars dels seus autors, però en tot cas són obres destacables. Començant per "Wake of the Flood", el sisè àlbum d'estudi d'uns Grateful Dead que es sobreposaven a la pèrdua del teclista Ron "Pigpen" McKernan –al seu lloc entrava Keith Godchaux- amb un repertori de naturalesa reflexiva. Irresistible el blues tardorenc de "Mississippi Half-Step Uptown Toodeloo", emocionants els cristal·lins passatges d'aquell "Stella Blue" amb què Bob Dylan va celebrar l'aniversari de Robert Hunter l'estiu passat a Barcelona.

Encara en l'òrbita dylaniana, The Band publicaven avui fa mig segle "Moondog Matinee", un notable àlbum de versions de clàssics del rhythm & blues i el rock'n'roll que mereix molta més consideració de la que se li sol atorgar. La inicial "Ain't Got No Home", original de Clarence "Frogman" Henry, posa les piles de bon principi a ritme de rock'n'roll amb accent de Nova Orleans. "Mystery Train" aproxima el clàssic de Junior Parker –popularitzat per Elvis Presley- al terreny jam band amb lírica addicional del recentment traspasat Robbie Robertson. El "Promised Land" de Chuck Berry navega pel Mississippi des de Saint Louis fins a la mateixa Crescent City, on els canadencs acaben de fer festa al ritme d'"I'm Ready", de Fats Domino.

El mateix dia veia la llum "Time Fades Away", el primer disc en directe de Neil Young, gravat en diverses localitats nord-americanes durant la gira de presentació del canònic "Harvest" (1972) i amb uns pletòrics Stray Gators com a banda d'acompanyament. La peculiaritat és que, a diferència de la majoria d'àlbums enregistrats en viu, aquí no hi havia peces conegudes pel gran públic al seu dia sinó composicions fins aleshores inèdites. Un repertori de naturalesa orgànica però més elèctrica que el del citat "Harvest", on destaquen pistes com "Yonder Stands the Sinner", "L.A." o la peça titular, que no hauria desentonat al propi catàleg de The Band. A Young no li va agradar el disc –a la crítica sí, i no li faltaven motius-, i per això va estar descatalogat durant molts anys.

I finalment, aquell 15 d'octubre de 1973 va sortir "Mystery to Me", el vuitè àlbum d'estudi d'uns Fleetwood Mac que no eren nord-americans ni canadencs però s'havien emmirallat de bon principi en la música dels Estats Units. Un dels discos del període de transició entre l'etapa de Peter Green i la de Buckingham-Nicks, amb els britànics encara establerts al Regne Unit –i amb Bob Welch com a rostre visible- però ja apuntant cap al rock amb accent de la Costa Oest del qual esdevindrien abanderats al cap de pocs anys, un cop instal·lats a Los Angeles. "Emerald Eyes" hauria pogut encaixar al repertori dels Dead, i aquell "Just Crazy Love" que cantava l'enyorada Christine McVie anticipava els èxits radiofònics del lustre posterior. Destacable també la torrencial revisió de "For Your Love", dels Yardbirds.