Un d'aquells àlbums que obren nous camins dins de la música i gairebé redefineixen carreres senceres. Herbie Hancock ja era una figura més que consolidada en l'àmbit del jazz quan va publicar "Head Hunters" el 26 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys. Però va ser aquest disc el que va donar un nou impuls a la seva trajectòria, situant-lo a l'avantguarda del jazz fusió i oferint un nou punt de partida a diverses generacions d'artistes d'estils que van del mateix jazz al hip hop passant pel funk, el rock o el soul.
"Head Hunters" va suposar un pas endavant a nivell discursiu per a un Hancock que es deixava seduir per alguns dels gèneres anteriorment citats i posava les bases d'altres –les seves pistes han esdevingut una autèntica mina de samplers per a la gent del hip hop-. Aquí tenim per exemple els 15 minuts de funk sideral de "Chameleon", o la hipnòtica revisió d'un dels primers clàssics del mateix Hancock, un "Watermelon Man" que pràcticament esdevé una peça nova.
Part del secret el tenia la banda que va acompanyar el pianista a l'estudi, encapçalada per qui aleshores era el seu saxofonista habitual, Bennie Maupin, i completada per nous col·laboradors que van aportar nous aires al projecte: Paul Jackson (baix), Harvey Mason (bateria) i Bill Summers (percussions). Tot plegat va ser l'arrel de The Headhunters, un combo batejat amb el nom de l'obra en qüestió i que va començar com un suport de Hancock per acabar esdevenint un projecte amb entitat pròpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada