Sala Salamandra, L'Hospitalet de Llobregat
21 d'octubre de 2023
Hi va haver un temps en què John Lydon personificava els pitjors malsons de les ments més benpensants del Regne Unit. Era l'Anticrist, i no pas perquè així ho proclamés una de les cançons més populars del seu primer grup, sinó perquè no es mossegava la llengua a l'hora de posar el dit a la llaga d'institucions com la mateixa monarquia –sí, hi ha països on es fan aquestes coses sense que ningú vagi a judici-. Tot plegat li va valer cancel·lacions, agressions físiques i fins i tot amenaces de mort, però res de tot això el va fer arronsar el més mínim. Que n'aprenguin tots aquells aspirants a enfant terrible que un dia juguen a fer-se els provocadors per televisió, i l'endemà fan el ploricó a Twitter perquè l'amo s'ha enfadat i els ha retirat la pagueta.
Gairebé cinc dècades després d'haver abanderat la revolució punk del 77, Lydon no tan sols segueix fent música rellevant sinó que es referma encara com un provocador nat i sense pèls a la llengua. Si aleshores els ofesos eren els devots més carcamals d'Elisabet II, avui ho són els guardians de la moral políticament correcta a qui dedica dards tan ben esmolats com "Being Stupid Again", una de les pistes que formen el flamant "End of the World" (2023), l'onzè àlbum d'estudi dels seus Public Image Ltd (PiL) i el tercer que lliura la banda des que es va reactivar el 2009. "You're being stupid again / Well done, it's the students again / So sloganed again, verbatim again", proclama un desvergonyit Lydon sobre un claustrofòbic ritme post-punk.
Va ser una de les peces que van sonar la nit passada a la sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat. Primera actuació de PiL a casa nostra en més d'una dècada, i una formació que no és la clàssica però sí la més estable que ha tingut el conjunt –a banda i banda de Lydon, aquell terrorista de les sis cordes que és Lu Edmonds i aquell baixista metronòmic anomenat Scott Firth; al seu darrere, el bateria Bruce Smith-. Van sortir a l'escenari al ritme de la majestuosa "Penge", una de les comptades cites a "End of the World" juntament amb una frenètica "Car Chase" i la mencionada "Being Stupid Again", que va esdevenir el primer moment climàtic del concert quan es va encadenar amb una eufòrica "This Is Not a Love Song".
La resta del repertori es va nodrir de clàssics que d'una banda expliquen la gènesi de registres com el propi post-punk, i de l'altra es manifesten avui tan vigents com el primer dia. "Death Disco" i "Memories", per exemple, van sonar ahir més contemporànies que cap de les rèpliques que han arribat a tenir durant les passades dues dècades entre la comunitat festivalera. I "Flowers of Romance", amb la seva atmosfera opressiva i el seu ritme tribal, va destil·lar molt més perill que cap aspirant a estrella del trap amb roba de marca i cara de pocs amics.
En plena recta final, l'electrònica gairebé industrial de "Shoom" va tenyir l'ambient d'estètica rave mentre el cantant es quedava ben a gust: "It's all bollocks / You fucking bollocks / Now turn to your bollocks / Two shits for bollocks / Humans are bollocks" –que en prenguin nota Sleaford Mods i companyia-. I en tanda de bisos, la urgència punk de "Public Image" va deixar pas als compassos ballables d'"Open Up" –original de Leftfield- abans de rematar la feina amb una immensa "Rise". "We don't work for the 'shitstem'", va deixar anar Lydon amb un oportú joc de paraules, un cop presentats els membres de la banda i havent anunciat que tornaran l'any vinent. Si ho fan, seran benvinguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada