Ahir a la nit, durant el concert de Miguel Ríos al Palau Sant Jordi, tenia al meu costat una noia que hi havia assistit amb la seva mare, una dona d'edat avançada que anava amb cadira de rodes. Mentre el de Granada cantava "Un caballo llamado Muerte", la noia va aixecar la mare amb els braços, la va col·locar en posició vertical i la va recolzar sobre el seu tors perquè pogués veure l'escenari una mica millor.
Més tard, quan va sonar "Santa Lucía", va posar els peus de la mare sobre els seus, la va abraçar i van ballar plegades. Els somriures d'aquella dona en moments com aquells valien molt més que el preu de qualsevol entrada de concert. I la música, potser convingui recordar-ho, va de coses com aquestes, no pas de pensar-te que la teva llista de discos que només escoltes tu et fa millor que la resta de mortals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada