El cinquantenari d'"Aquashow"

Elliott Murphy, venerable jornaler del rock'n'roll - Foto Muriel Delepont.

No vaig poder assistir al concert que Elliott Murphy va fer dissabte passat, 7 d'octubre, a la sala 2 d'Apolo. No hi vaig ser perquè no es pot estar a tot arreu, però em sap greu haver-m'ho perdut perquè es tracta d'un artista a qui he seguit durant pràcticament tota la vida i encara no m'ha decebut mai. Un venerable jornaler del rock'n'roll que, si bé no ha assolit mai les xifres estratosfèriques d'amics i contemporanis com Bruce Springsteen, sí que ha sabut consolidar al seu voltant un públic no massiu però en tot cas fidel. També construir un cançoner i una discografia definits per la coherència i el bon gust.

El concert de dissabte era especial perquè s'havia anunciat com la celebració dels 50 anys de carrera del de Long Island –establert des de fa dècades a París-. En realitat en són més, perquè Murphy ja havia militat en grups de garatge i havia recorregut part del continent europeu actuant allà on li fos possible –si calia, a peu de carrer- abans d'entrar a gravar "Aquashow" (1973). El seu primer àlbum, editat per una multinacional –Polydor- i gravat amb músics de sessió com el Byrd Gene Parsons. El punt de partida d'un ascens cap a les més altes esferes que mai es va arribar a produir. La commemoració a l'Apolo, per tant, feia referència al mig segle de l'obra en qüestió.

Ja fa temps que celebro els cinquantenaris d'àlbums clàssics –o no- dedicant-los articles on provo de fer-los justícia. En el cas d'"Aquashow" no ho he fet ni tinc previst fer-ho perquè, tot i haver-se publicat el 1973, no està clara la data en què va sortir. Sí, fins i tot en aquest aspecte és maleït el primer disc d'Elliott Murphy –descatalogat des de fa molts anys malgrat els intents de reeditar-lo per part del seu autor, que en va arribar a fer una versió revisada per esquivar la negativa constant d'una discogràfica que no fa ni deixa fer-. Serveixin per tant aquestes línies com a homenatge a l'àlbum on figuraven perles com "Last of the Rock Stars", "Hangin' Out" o la preciosa "How's the Family". Que per molts anys pugui el novaiorquès seguir-les interpretant en directe.

Però el concert del cap de setmana passat també va servir a Murphy per presentar a Barcelona la seva obra més recent, "Wonder" (2022). Un àlbum concebut durant la pandèmia i gravat al costat de confidents habituals com el seu fidel guitarrista Olivier Durand o el seu fill, Gaspard Murphy, qui s'encarrega de les tasques de producció. Un treball de maduresa, que es diu ara. Un altre disc que difícilment alterarà l'estat de les coses però inclou unes quantes cançons que val la pena escoltar. Un repertori de naturalesa pausada i introspectiva, la de qui amb 74 hiverns a l'esquena i malgrat els somnis no realitzats encara manté intacta la passió pel rock'n'roll i la capacitat d'encisar el respectable amb perles com "Sunlight Keeps Falling" o aquest homenatge als pioners que és "That's the Scene". Per molts anys, i tant que sí.