"Halloween" (1978)

Jamie Lee Lee Curtis i Nick Castle en un fotograma de "Halloween".

Si una cosa bona ha tingut aquell despropòsit que va esdevenir ara fa un any "Halloween Ends" (2022), és el fet d'haver deixat en suspens –com a mínim, de moment- la franquícia de Michael Myers. Que aquesta temporada no s'hagi estrenat cap nova pel·lícula que contribueixi a banalitzar la nissaga Halloween i, en canvi, puguem dedicar-nos a passar revista a quatre dècades i mitja de sang, fetge i ensurts dels bons. Podríem seguir reivindicant "Halloween Kills" (2021), segon capítol de la trilogia dirigida per David Gordon Green –i un dels títols més recomanables de tota la nissaga, val a dir-, fins i tot la mai prou valorada "Halloween H20" (1998). Però em sembla avui un bon moment per tornar a l'arrel de tot plegat.

I aquesta arrel és "Halloween" (1978), el fundacional slasher concebut i dirigit per John Carpenter –de la mà amb Debra Hill- i protagonitzat per una aleshores desconeguda Jamie Lee Curtis que va debutar per la porta gran al panteó de les scream queens. El seu antagonista, Nick Castle darrere la icònica màscara d'un Michael Myers que va marcar un abans i un després en la història del cinema de terror, gènere del qual és a hores d'ara molt més que una icona –a l'escena on és desenmascarat, l'interpreta Tony Moran-. Entre els secundaris, el genial i sempre oportú Donald Pleasence, P.J. Soles, Nancy Loomis i els petits Brian Andrews i Kyle Richards. I aquella inquietant i hipnòtica banda sonora del mateix Carpenter –que també va fer escola-.

"Halloween" –coneguda a casa nostra com "La nit de Halloween"- és, amb permís de "The Texas Chain Saw Massacre" (1974), de Tobe Hooper, la mare de totes les pel·lícules d'assassins en sèrie que es dediquen a matar adolescents amb mètodes tan brutals com originals. Un barri residencial qualsevol d'una població qualsevol dels Estats Units –la fictícia localitat de Haddonfield, Illinois- com a marc de fons. Un entorn a priori segur que esdevé el pitjor dels inferns quan la que havia de ser una nit de festa esdevé una carnisseria. Les víctimes, una colla de teenagers gairebé prototípics. El botxí, un monstre de carn i os que d'alguna manera personifica els pitjors malsons –i les pitjors vergonyes- d'una societat que presumeix de ser perfecta però no ho és ni de bon tros.

Posteriors seqüeles van anar afinant el fil argumental, buscant motivacions a l'espiral de morts provocades per Michael Myers, també explicacions per a la seva aparent immortalitat –o com a mínim, la seva capacitat de refer-se de qualsevol cop, impacte de bala o fins i tot incineració-. Que si la germana, que si un antic culte pagà, que si no sé quina història paranormal... Detalls que ajuden a fer girar la roda, però en cap cas aporten res al producte original. El 1978, Myers matava pel simple fet de matar –i així ho va semblar entendre Gordon Green durant els dos primers capítols de la seva trilogia-. Sense donar explicacions ni demanar permís. Per això era tan aterrador. I per això sempre ve de gust retrobar-s'hi –amb l'original- en una nit com la d'avui.

Bon Halloween i bona Castanyada a tothom –que totes dues coses venen d'allà mateix i són perfectament compatibles-. Facin vostès el favor de fer bondat, i sobretot tanquin bé la porta.