Discos publicats el 19 d'octubre de 1973

Steve Miller Band.

Devia fer goig, el 19 d'octubre de 1973, entrar a una botiga de discos i fixar-se en les novetats del dia. Es commemora avui el cinquantenari de quatre àlbums clàssics dins dels seus respectius estils, també mostres de l'eclecticisme del moment. Començant per "Burnin'", el sisè llarga durada dels Wailers de Bob Marley –aleshores encara no signaven com a Bob Marley and The Wailers-. Gravat a mig camí de Kingston i Londres, un digne successor del notable "Catch a Fire", publicat mesos abans. I un altre pas endavant en la popularització dels ritmes jamaicans a escala global, i en la consolidació dels seus autors a l'avantguarda del reggae. El disc de "Get Up, Stand Up", "I Shot the Sheriff" i "Small Axe", i l'últim treball del grup amb Peter Tosh i Bunny Wailer a bord.

El mateix dia va veure la llum "The Joker", l'obra que va marcar un abans i un després a la trajectòria d'Steve Miller Band. La peça que el titula és amb tota probabilitat la composició més coneguda del guitarrista –que a la lletra d'aquesta cançó cita el seu propi fons de catàleg i fins i tot fa un homenatge al "Lovey Dovey" dels Clovers-, i va escalar posicions a les llistes d'èxits tot elevant el combo de San Francisco fins a les més altes esferes del rock nord-americà. Un desenfadat exercici de refrescant folk rock, apte per deixar-se portar, oblidar qualsevol problema i gaudir del moment. A destacar igualment els aires southern rock de la inicial "Sugar Babe" i els contorns jazzístics de la psicodèlica "Shu Ba Da Du Ma Ma Ma Ma". També una visceral lectura acústica, gravada en directe, del "Come On in My Kitchen" de Robert Johnson.

El 19 d'octubre de 1973 també es va posar a la venda "Pin Ups", el disc de versions amb què David Bowie va reconèixer la influència d'icones del rock britànic dels 60 com els Pretty Things –"Rosalyn" i "Don't Bring Me Down"-, els Yardbirds –"Shapes of Things" i "I Wish You Would", aquesta última original de Billy Boy Arnold-, The Who –"I Can't Explain", "Anyway, Anyhow, Anywhere"-, els Pink Floyd de Syd Barrett –"See Emily Play"- o els Merseys –"Sorrow"-, entre d'altres. Producció de l'habitual Ken Scott i Aynsley Dunbar a la bateria d'uns reformulats Spiders from Mars. Publicat mig any després del definitiu "Aladdin Sane", una de les últimes concessions de Bowie a un estil, el glam, que ell mateix havia definit –amb permís de Marc Bolan- però ja se li havia fet petit.

Finalment, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hat Trick", el tercer àlbum d'America. Lliurat un any després del notable "Homecoming" (1972), sol contemplar-se com una obra menor al catàleg del grup. I si bé es tracta d'un treball certament menys inspirat que els seus predecessors, el cert és que té els seus moments –i que el públic el va rebre amb bastant més entusiasme que no pas la crítica-. La càlida "Muskrat Love" és un dels clàssics del cançoner del trio. La fràgil "She's Gonna Let You Down" és una balada tardorenca que pot remetre als Beatles d'"Abbey Road" (1969). I la brisa suau de "Rainbow Song" encapsula bona part de l'essència del soft rock més genuí de la Costa Oest dels Estats Units.