Sala Upload, Barcelona
8 d'octubre de 2023
S'havia anunciat el concert dels Long Ryders com una cita amb els pares d'allò que avui anomenem country alternatiu. Una consideració que podria aplicar-se –i sol aplicar-se- igualment si parléssim d'uns Jayhawks, uns Dream Syndicate o una Lucinda Williams, però que, en tot cas, ofereix una idea de la magnitud de tot plegat i del pes històric dels de Los Angeles a gairebé quatre dècades d'haver lliurat "Native Sons" (1984). Quan els superlatius es fan servir gairebé perquè sí, quan tot esdeveniment és venut com a únic i irrepetible, és just assenyalar que efectivament un concert dels Long Ryders no és quelcom que es pugui veure cada dia.
Amb tres quartes parts de la formació original encara en marxa –els eterns Sid Griffin i Stephen McCarthy a les guitarres i compartint tasques vocals, i el metronòmic Greg Sowders a la bateria; Murry Hammond dels Old 97's cobreix la baixa de Tom Stevens a les quatre cordes-, exhibint un estat de forma envejable malgrat els anys que no perdonen a ningú, el quartet venia a presentar "September November" (2023), un treball notable pel qual van passar gairebé de puntetes –potser sigui aquest l'únic però que se li podria trobar al concert, no haver tret més suc d'un present creatiu certament formidable-. El gruix del repertori el van basar en una bateria de clàssics tan generosa com incontestable.
Guarnits amb indumentària vaquera –excepte Griffin, més discret, amb camisa de professor universitari nord-americà, corbata a joc i pantalons de tirants-, els músics es van enfilar a l'escenari mentre sonava de fons "The Lonely Surfer", el nugget instrumental signat al seu dia per un jove Jack Nitzsche. Entrada triomfal i entusiasta rebuda per part d'un respectable absolutament entregat –la sala va ser a punt de penjar el cartell de Sold Out-, que el quartet va respondre tot posant la directa de bon principi amb el rock'n'roll desbocat de "Tell It to the Judge on Sunday" i el country rock amb regust fronterer de "You Don't Know What's Right, You Don't Know What's Wrong".
Va ser l'inici d'un recital que va treure la pols del fons d'armari –la introspectiva acidesa d'"A Stitch in Time", la majestuositat d'un "Ivory Tower" que van dedicar a la memòria de Gene Clark, un atemporal "Final Wild Son"-, va marcar terreny amb encerts recents –"September November Sometime", "Greenville"-, va citar amics i referents com NRBQ ("I Want You Bad") o els Byrds ("I'll Feel a Whole Lot Better"), i va segellar una climàtica recta final tot encadenant la clatellada protopunk de "Gunslinger Man" amb la contagiosa tornada de "Lights of Downtown". En tanda de bisos van recordar l'enyorat Tom Petty amb una sentida lectura de "Walls", abans de marxar per la porta gran amb aquell himne no oficial dels Estats Units que bé podria ser "Looking for Lewis and Clark".
Els Long Ryders no són una banda massiva, tampoc una banda de culte. Però són una institució amb totes les lletres, divulgadors d'una tradició que els va precedir i que els sobreviurà, en part, gràcies a l'empremta que ells mateixos hi han deixat. Assistir a una de les seves actuacions equival a presenciar una lliçó magistral d'història musical nord-americana, però sobretot a viure en pròpia carn tota la grandesa d'un genuí concert de rock'n'roll. Sí, abusar dels superlatius pot tenir els seus riscos. Però és que, val la pena insistir-hi, uns Long Ryders tocant en un escenari no és quelcom que es pugui veure cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada