Himnes d'un univers paral·lel

THE SCREAMIN' CHEETAH WHEELIES + THE STEEPWATER BAND

Sala Apolo, Barcelona

29 de novembre de 2023

Declarava Mike Farris en entrevistes recents que no preveu gravar cap àlbum amb els reunificats Screamin' Cheetah Wheelies. Que ell és l'únic component de la banda que segueix dedicant-se a la música a temps complet, que la resta de membres –Rick White (guitarra), Bob Watkins (guitarra), Steve Burgess (baix) i Terry Thomas (bateria)- tenen altres ocupacions i que, per tant, viuen a ritmes i a tempos diferents. Havent vist i escoltat el reformat quintet en un escenari, un no pot evitar donar-li la raó. Efectivament, es mouen a velocitats diferents. Però també queda clar que encara són capaços d'operar a ple rendiment quan van a una.

Amb Farris com a líder indiscutible del conjunt i amo absolut de l'escenari, els de Nashville van reivindicar la nit passada en una atapeïda sala Apolo tot el pes d'un llegat que la historiografia tendeix a obviar però del qual pocs contemporanis poden presumir. El d'un repertori i una forma de fer que al seu dia van obtenir l'aprovació de l'òrbita d'uns Allman Brothers. El d'un cançoner que en plena era alternativa va destil·lar les essències més genuïnes del southern rock i les va servir amb una dosi extra de soul –el timbre vocal encara privilegiat de Farris-. El d'una banda que va deixar empremta en múltiples camps però no es va arribar a casar mai amb ningú.

Van saludar el respectable amb el majestuós crescendo de "Magnolia", que van encadenar amb el riff esmolat de "Shakin' the Blues" i la monolítica cadència d'"I Dreamed". Van recordar a Dr. John amb aquell "Right Place, Wrong Time" que tota una generació havia descobert de la mà dels de Tennessee. Van rebaixar tensions amb la càlida "Good Time", també amb la bucòlica "Gypsy Lullaby" i amb una emocionant "Sister Mercy". Van posar la directa amb "Backwoods Travellin'", una robusta "Boogie King" i una climàtica "Ride the Tide". I van tancar dues intenses hores de concert amb un "Hello from Venus" que bé podria haver estat un himne d'estadi en un univers paral·lel –o, com a mínim, en un món una mica més just-.

Abans havien escalfat motors en condició de teloners uns Steepwater Band que podrien haver format perfectament un doble cartell en tota regla al costat de Farris i companyia. Els de Chicago van basar bona part de l'actuació en les seves dues obres més recents, "Turn of the Wheel" (2020) i "Re-Turn of the Wheel" (2022). La peça titular del primer i "Broken Spirit Blues" ja es poden contemplar com a plats forts d'un repertori que beu del blues rock més clàssic sense fer cap lleig a registres com el hard rock d'ascendència zeppeleniana o al mateix southern rock. Més d'un seguidor de Greta Van Fleet podria arribar a veure la llum, si s'animés a descobrir-los.

L'eternitat d'un mite

Mac Rebennack aka Dr. John (1941-2019).

Explicava dies enrere que la litúrgia de la Setmana Santa em convida a submergir-me en el misteri ancestral del Sud dels Estats Units, i a fer-ho a través de la seva música. També durant el diumenge de Pasqua o diumenge de Resurrecció, una data que tant des d'un punt de vista religiós com profà obre la porta a reflexionar sobre conceptes com l'eternitat o la vida després de la mort. És etern, sens dubte, el gran Dr. John, exponent de la música del Sud –i més concretament de Nova Orleans- que traspassava ara fa gairebé quatre anys, deixant un d'aquells llegats que perduraran sempre.

La tardor passada va veure la llum el seu primer àlbum pòstum, un "Things Happen that Way" (2022) que recull les que suposadament van ser les seves últimes sessions de gravació. Retorn d'entre els morts amb una obra que és tota una prova de vida. Deu pistes que revisen clàssics d'autoria pròpia com "I Walk on Guilded Splinters" però entre les quals també destaquen sorprenents lectures de títols aliens com "End of the Line" (Traveling Wilburys) o la tradicional "Gimme that Old Time Religion" –molt oportuna en un dia com avui, val a dir-, amb participació puntual de vells coneguts com Willie Nelson, Lukas Nelson, Promise Of The Real o Aaron Neville. L'eternitat d'un mite.

Cinc dècades de "Paris 1919"

Definitivament va ser una jornada rodona, discogràficament parlant, el 25 de febrer de 1973. El mateix dia que Alice Cooper i Dr. John publicaven dues obres mestres com "Billion Dollar Babies" i "In the Right Place", respectivament, John Cale lliurava un altre treball capital com és "Paris 1919", considerat per molts com el seu cim creatiu al marge de la Velvet Underground. Un àlbum que deixava enrere la naturalesa experimental dels seus predecessors per potenciar el format cançó, i de quina manera.

Aquí hi trobem "Child's Christmas in Whales", "Hanky Panky Nolow", "Andalucia" o la mateixa "Paris 1919". Pop d'autor d'alta sofisticació, i una sèrie de vinyetes inspirades en l'Europa d'ara fa cosa d'un segle. Producció d'un Chris Thomas que tot just començava a destacar dins de l'ofici, i una nòmina de músics de sessió on figuraven pesos pesants com Lowell George i Richie Hayward de Little Feat, a la guitarra i la bateria respectivament, o Wilton Felder dels Crusaders, al baix. Un clàssic de ple dret, atemporal i encara influent a data d'avui.

50 anys d'"In the Right Place"

Vaig entrar a l'univers de Dr. John de la mà de la peça que obre i titula aquest disc, i ja no n'he pogut sortir mai més. "Right Place, Wrong Time", una greixosa rodanxa del més genuí funk amb accent de Nova Orleans. I amb tota probabilitat la composició més reconeguda de l'alter ego de Mac Rebennack amb permís de "Such a Night", aquell simpàtic rhythm & blues amb vocació d'estàndard, inclòs al mateix àlbum. No és casual, parlant de "Right Place, Wrong Time", que l'hagin arribat a versionar James Booker, Jon Spencer i els Screamin' Cheetah Wheelies, entre d'altres –sempre amb resultats molt més que satisfactoris, sobretot en el cas de Booker, però sense igualar mai l'original-.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"In the Right Place" (1973), el sisè àlbum de Dr. John i una de les seves obres més capitals. El successor de "Dr. John's Gumbo" (1972), i un plàstic on Rebennack aparcava momentàniament les versions de clàssics de la Crescent City per tornar-se a centrar en el material propi, si bé fent concessions a títols com "Life", original del seu bon amic Allen Toussaint, productor d'una obra –també hi tocava el piano i diversos instruments de percussió- gravada amb The Meters com a banda d'acompanyament. Hi destaquen a més els paisatges pantanosos de "Same Old Same Old" o el gòspel pagà d'"I Been Hoodood". La caràtula psicodèlica també és una autèntica delícia.

Victor Brox (1941-2023)

VICTOR BROX
(1941-2023)

Teclista, guitarrista i cantant –també tocava diversos instruments de vent-. Admirat per la plana major del rock de finals dels 60 i principis dels 70, i reclamat per bona part de la mateixa tant a l'estudi com en directe. Però malgrat tot un d'aquells noms sovint obviats pel gran públic. Victor Brox es va donar a conèixer al capdavant de The Aynsley Dunbar Retaliation, el projecte paral·lel de blues rock amb segell britànic que va impulsar Aynsley Dunbar mentre encara era el bateria titular dels Bluesbreakers de John Mayall –el grup va compondre i gravar la versió original de "Warning", peça versionada per Black Sabbath al seu debut homònim de 1970-. També va ser la veu del sacerdot Caifàs a la banda sonora original de "Jesus Christ Superstar" (1970), va encapçalar el seu propi combo –Victor Brox Blues Train- i va tocar amb gegants com Dr. John, Jimi Hendrix, Graham Bond, Eric Clapton, Screaming Lord Sutch, Ian Gillan o el mateix Mayall. Hendrix va dir que era el seu cantant blanc de blues preferit. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Huey "Piano" Smith (1934-2023)

HUEY "PIANO" SMITH
(1934-2023)

El so de Nova Orleans, aquella tradició que abraça diversos estils i gèneres, fil conductor de trajectòries que van de Louis Armstrong a Dr. John passant per Professor Longhair, Allen Toussaint, Fats Domino, Dave Bartholomew o Lloyd Price. Huey "Piano" Smith era un dels últims exponents del rhythm & blues amb l'accent més genuí de la Crescent City, també un dels últims supervivents de la generació que pràcticament va patentar el rock'n'roll durant la dècada dels 50.

Va treballar com a músic de sessió a Specialty Records, arribant a gravar amb Little Richard i el mateix Lloyd Price. Pas previ a la formació del seu propi combo, Huey "Piano" Smith and His Clowns, i al fitxatge per Ace Records, la disquera on va fer història amb senzills tan icònics –i versionats- com "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (1957) o "Don't You Just Know It" (1958). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys i havent sobreviscut a tots els anteriorment citats.

Ronnie Cuber (1941-2022)

RONNIE CUBER
(1941-2022)

Ha mort el saxofonista Ronnie Cuber, músic de llarg recorregut i versàtil instrumentista que va abraçar al llarg de la seva carrera estils com el jazz –la seva raó de ser-, el blues, els gèneres d'arrel llatina o el rock en les seves diferents manifestacions. Originari de Brooklyn, deixa una quinzena d'àlbums signats amb el seu nom –el primer va ser "Cuber Libre!" (1976), publicat quan ja s'havia fet un nom treballant per a tercers-, als qual cal sumar una inabastable trajectòria acompanyant autèntiques figures tant a l'estudi com a l'escenari. Va tocar amb Jimmy McGriff, George Benson, Lonnie Smith, Billie Joel, Dr. John, Eddie Palmieri, Eric Clapton, The J. Geils Band o Paul Simon, entre molts altres.

50 anys de "Dr. John's Gumbo"

Una sucosa selecció de clàssics de la música de Nova Orleans, interpretats amb tota la passió i l'ofici del món per un dels grans exponents del rhythm & blues i el rock'n'roll a la Crescent City. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Dr. John's Gumbo" (1972), el cinquè àlbum d'estudi de l'alter ego de Mac Rebennack. També un dels grans tributs –i en va arribar a fer uns quants- de Dr. John a la ciutat que no tan sols l'havia vist néixer sinó també créixer i fer-se gran en tots els sentits.

D'"Iko Iko", el clàssic de James "Sugar Boy" Crawford que havia conquerit les ones radiofòniques de la mà de les Dixie Cups, al "Tipitina" de Professor Longhair, passant pel "Let the Good Times Roll" d'Earl King, un medley amb peces de Huey "Piano" Smith o la murder ballad "Stack-a-Lee", peça tradicional popularitzada al seu dia per Lloyd Price. Amenitza el conjunt una composició original del mateix Rebennack, la notable "Somebody Changed the Lock". Un dels grans àlbums de Dr. John, i una bona porta d'entrada al llegat sonor d'una de les ciutats més musicals del món.

Rosa Lee Hawkins (1945-2022)

ROSA LEE HAWKINS

(1945-2022)

La mala fortuna ha volgut que, pràcticament al mateix temps que ens deixava Ronnie Spector, perdéssim també a Rosa Lee Hawkins de les Dixie Cups, un altre referent dels girl groups de la dècada dels 60. I una altra formació que va tenir en Phil Spector un aliat clau a l'hora de conquerir les ones radiofòniques. El seu gran èxit, "Chapel of Love", de 1964, l'havien compost Jeff Barry, Ellie Greenwich i el mateix Spector pensant en les Ronettes, que també van acabar gravant la cançó aquell mateix any –la primera versió l'havia enregistrat Darlene Love, però va romandre inèdita al seu dia perquè al productor no li havia agradat el resultat final-.

Les Dixie Cups eren originàries de Nova Orleans, però se'n van anar a buscar fortuna –i la van trobar- a Nova York. Entre els seus senzills més destacats, a més de la citada "Chapel of Love", hi figuren pistes com "Iko Iko". Adaptació al seu registre de "Jock-A-Mo" de James "Sugar Boy" Crawford, la peça reivindicava l'herència de la Crescent City i Louisiana al so de la formació –posteriorment la gravarien figures de tant pes com Dr. John-, i des d'aleshores el gran públic l'associaria amb les Dixie Cups. Hawkins ens ha deixat a l'edat de 77 anys, després de patir complicacions durant una intervenció quirúrgica.

Guitarra, baix i bateria - Programa 219

Dr. John (1941-2019).

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Homenatge a Dr. John. Novetats discogràfiques de Shemekia Copeland, Structures, Drahla i Illinoise. I música a la gran pantalla amb Betty Davis i Dischord Records. Disponible en podcast.

Dr. John (1941-2019)

DR. JOHN

(1941-2019)

El primer cop que vaig veure Dr. John en directe va ser l'estiu de 2004 en un festival de blues al Palau Sant Jordi on B.B. King era cap de cartell. Aleshores estava familiaritzat amb la seva música, però no pas amb la seva posada en escena. Em va impactar la simbologia vudú, la calavera que hi havia situada a un costat del piano i sobretot aquella presència que semblava destil·lar alguna mena de misteri ancestral.

L'alter ego de Mac Rebennack va esdevenir un dels grans esglaons evolutius del so de Nova Orleans -i per extensió de la tradició musical nord-americana-, tal i com ho havien estat abans Fats Domino, Professor Longhair o Allen Toussaint. Vaig tenir ocasió de veure'l en directe en una segona ocasió, ara fa exactament cinc anys en el marc del Primavera Sound 2014, visiblement afectat pel pas dels anys però amb tot el misteri encara intacte.

Se n'ha anat un dels més grans. En pau descansi.

Passejant pel Primavera (3)

PRIMAVERA SOUND 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

30 de maig de 2014

Contrastos primaverals. La pluja i el sol. La tempesta i l'arc de Sant Martí. La primera va traçar l'entorn perfecte perquè Anímic descarreguessin la foscor i la intensitat d'"Hannibal" (2013). L'aigua de maig inundant el parc del fòrum, un cortina de llamps castigant l'skyline barceloní i Louise Sansom deixant-se literalment la veu sobre un oceà de decibels. Tan èpic com l'arc de Sant Martí que presidiria minuts després l'escenari des d'on Drive-By Truckers desplegaven tot el seu arsenal. Guitarres pantanoses, un Hammond fent de les seves i cançons enormes arrelades al Sud més profund dels Estats Units. Sí, aquest Primavera serà recordat per la pluja. Però també per grans moments com els que van protagonitzar Refree, Slowdive, Lee Ranaldo o The War On Drugs.

ANÍMIC. Davant la tempesta.

DRIVE-BY TRUCKERS. El Sud més pantanós.

REFREE. Sense límits.

DR. JOHN. Vudú, ritme i blues.

THE WAR ON DRUGS. Entre Neu! i Springsteen.