Deia Josep Pla que la gastronomia és l'art de portar el paisatge a la taula. Seguint aquest principi, jo penso que la música ha esdevingut en incomptables ocasions l'art de posar el paisatge en una partitura –o als solcs d'un disc de vinil, si a algú li agrada més així-.
Vaig escoltar Jefferson Starship per primer cop al cap de poc temps de la meva primera visita a San Francisco. Tenia 17 anys, venia de fer un viatge que m'havia canviat la vida i necessitava conèixer tota la música d'aquella ciutat.
Els vaig descobrir en un recopilatori que vaig agafar d'una biblioteca pública –sempre dic que les bibliotecàries em van ensenyar tot el que Spotify mai m'hauria pogut ensenyar-, i que repassava part de la nissaga Jefferson Airplane –banda que sí que coneixia anteriorment-.
La primera cançó que vaig escoltar de Jefferson Starship va ser "Miracles", originalment inclosa a l'àlbum "Red Octopus", de 1975. Set minuts de misteri i sofisticació que podrien ser el paradigma del soft rock de la Costa Oest, i que de seguida em van fer venir al cap el paisatge de San Francisco.
Des d'aleshores, sempre que he escoltat aquesta peça m'he acabat transportant d'alguna manera fins als turons, els pendents i les cases pintoresques de Frisco. La setmana passada, durant un dels meus primers passejos per la ciutat, el procés va ser en sentit invers i em van venir al cap la melodia i els arranjaments de "Miracles".
Durant el passeig vaig entrar a una botiga de discos, vaig començar a remenar una cubeta de vinils de saldo triada a l'atzar i el primer que hi vaig trobar va ser... una edició original de "Red Octopus". Tres miserables dòlars, em va costar. I sempre que la faci sonar recordaré que me la vaig comprar a Frisco –aquestes coses, Spotify tampoc les té-.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada