Marxar de San Francisco

Una bandera dels 49ers i un pòster de Grateful Dead, penjats l'una al costat de l'altre en un 'dive bar' del centre de San Francisco. Mostra de l'estima que sent aquesta ciutat per la seva banda més il·lustre. També del pes que té la música als Estats Units.

Vaig tancar la meva última nit a Frisco a la barra d'aquest bar, parlant amb desconeguts amb qui tinc moltes més coses en comú que no pas amb la majoria de persones amb qui em relaciono diàriament en aquell lloc que anomeno casa.

Va ser d'aquesta manera com vaig conèixer en Mike, un fan dels New York Dolls i de Hanoi Rocks que va flipar quan li vaig parlar de l'entrevista que li havia fet una vegada a Michael Monroe. Jo, en canvi, vaig al·lucinar quan ell em va dir que el seu germà és el bateria d'una coneguda banda de death metal. "But he digs the Dolls too!", va puntualitzar.

Avui fa un dia gris a San Francisco. Fa un parell d'hores he anat a dinar al Lori's, un restaurant típicament nord-americà, amb sofàs vermells, màquines de pinball i fins i tot un Cadillac d'època en un dels menjadors. Quan he obert la porta, Johnny Tillotson s'ha posat a cantar "Poetry in Motion". Aquestes coses no passen al lloc d'on vinc.

Després de dinar m'ha recollit en Rafael, un taxista molt simpàtic que m'ha portat fins a l'aeroport. A dins del cotxe hi sonava smooth jazz amb un punt malencònic. Com el meu estat d'ànim a mida que deixàvem enrere el Downtown i enfilàvem l'autopista 101 mentre la boira tornava a devorar els turons de San Bruno. 

Me'n vaig de Califòrnia millor de com hi vaig arribar. He tornat a Frisco, he redescobert la ciutat i he resseguit els passos del meu jo d'una altra vida. Com aleshores, una part de mi es queda aquí. Espero no trigar 26 anys més a venir-la a buscar.

Demolition 23 i Neurotic Outsiders, dues bandes a seguir reivindicant

Edicions originals en cd –i en cassette- de "Demolition 23" i "Neurotic Outsiders".

Els àlbums homònims –i únics- de Demolition 23 i Neurotic Outsiders, publicats el 1994 i el 1996 respectivament. El primer podria ser l'obra més rodona que mai hagin signat plegats Michael Monroe i Sami Yaffa –i això és dir molt-, augmentats per Jay Hening i Jimmy Clark, i produïts per Little Steven. El segon va materialitzar la unió a priori impossible d'Steve Jones, Duff McKagan, John Taylor i Matt Sorum, que també van sonar com mai abans ho havien fet –els va produir Jerry Harrison de Modern Lovers i Talking Heads-.

Tant l'un com l'altre es troben entre els meus discos preferits dels 90 –el de Demolition 23 el podria posar perfectament a dalt de tot, el de Neurotic Outsiders el situo igualment per sobre de bona part dels clàssics més incontestables d'una dècada que em segueix semblant molt potent a tots els efectes-. Continuo punxant-los sovint, i encara a aquestes alçades em segueixen transportant tots dos fins a coordenades que mai podré assolir amb cap altre disc.

Demolition 23 i Neurotic Outsiders eren dues bandes amb moltes coses en comú. D'entrada, el fet d'haver facturat dos dels millors discos de la història del punk en ple revival del gènere i no haver-ho petat –no hi va ajudar que tots dos grups es volatilitzessin en un temps rècord-. En tot cas, tant els uns com els altres van deixar molt més que en evidència a tots els Green Days i Offsprings d'aquest món –res en contra de Green Day ni de The Offspring, però qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Més enllà d'aquest caràcter gairebé maleït, els seus respectius àlbums també tenen en comú el fet d'haver estat inexplicablement descatalogats durant dècades –i d'haver adquirit al llarg d'aquest temps l'estatus d'autèntiques obres de culte-. La casualitat va voler que l'any passat es reeditessin tots dos amb pocs mesos de diferència i amb els bonus tracks de rigor –pistes que òbviament entren de fàbula, però a la pràctica no aporten res a dos discos que segueixen valent-se per ells mateixos-.

De reeditar "Demolition 23" se'n va encarregar Wicked Cool, la disquera del mateix Steven Van Zandt –qui l'havia publicat originalment al Japó amb Renegade Nation; a la resta del món l'havia editat Music For Nations-. "Neurotic Outsiders" el va recuperar el segell Supermegabot –al seu dia l'havien publicat WEA i Maverick-. Encara no he adquirit cap de les dues reedicions. I si bé no descarto passar per caixa properament –crec que l'ocasió s'ho mereix-, de moment segueixo vibrant amb unes edicions originals que pràcticament han esdevingut peces d'arqueologia però al meu imaginari són tan vigents o més que gairebé tres dècades enrere.

Michael Monroe - "I Live Too Fast to Die Young" (2022)

La trajectòria de Michael Monroe ha estat tan marcada pel talent com per la mala sort. Un talent que l'ha permès brillar durant més de quatre dècades, ja fos en solitari o al capdavant de projectes tan essencials com els històrics Hanoi Rocks o els mai prou reivindicats Demolition 23. I una mala sort que l'ha mantingut sempre en un injust segon pla, allunyat d'uns focus que han preferit apuntar cap a alumnes tan avantatjats com Guns N' Roses –molt més que admiradors declarats del finlandès-. Artista de culte amb vocació d'estrella del rock, capaç d'oferir directes d'alt voltatge en qualsevol escenari que li posin al davant i de facturar cançons memorables cada cop que passa per l'estudi.

Com a mostra les 11 pistes que componen el seu desè àlbum, "I Live Too Fast to Die Young" (2022). Un treball que difícilment alterarà cap esdeveniment a aquestes alçades però segueix presentant Monroe com un exemplar únic en la seva espècie, la personificació del rock'n'roll amb tota la seva essència. I un cançoner on brillen amb llum pròpia himnes tan potencials –i ben titulats- com "Murder the Summer of Love", "Young Drunks & Old Alcoholics" –punk rock escandinau en estat pur, per cortesia d'un pioner mai prou reconegut- o "Everybody's Nobody", gravats amb el suport de vells coneguts com Steve Conte (guitarra) o Sami Yaffa (baix). A la peça titular hi participa Slash a les sis cordes, i en un món una mica més coherent esdevindria un hit amb totes les lletres.

Timo Kaltio (1960-2021)

TIMO KALTIO

(1960-2021)

Un d'aquells il·lustres secundaris que mai han destacat però sempre han estat al peu del canó, Timo Kaltio va ser roadie dels seminals Hanoi Rocks i va arribar a militar a la banda com a baixista durant la seva ultimíssima etapa. Després de la marxa de Michael Monroe i la dissolució del grup, va formar The Cherry Bombz juntament amb els guitarristes Andy McCoy i Nasty Suicide –també amb Terry Chimes, exbateria de The Clash que havia entrat a Hanoi Rocks després de la mort de Razzle-. Posteriorment va treballar, com a baixista però també com a guitarrista, amb figures com Johnny Thunders, Izzy Stradlin o el propi Nasty Suicide, amb qui va formar Cheap and Nasty el 1990. Ens ha deixat a l'edat de 61 anys.

Michael Monroe en streaming

Monroe i Yaffa, actuant en streaming ahir a la tarda.

La mirada de complicitat que Michael Monroe li va dedicar a Sami Yaffa durant la interpretació de "Motorvatin'" ho deia tot. Quatre dècades de trajectòria, una unió que s'ha anat fent i desfent de forma intermitent però sembla ara més sòlida que mai, i un clàssic de Hanoi Rocks que després de tot aquest temps segueix invocant les essències més bàsiques i primàries del rock'n'roll, despatxat en aquesta ocasió en un format semiacústic que l'acostava a registres com el rockabilly.

Monroe va oferir ahir a la tarda un concert en streaming des de l'escenari de 45 Special, històrica sala de concerts de la localitat finlandesa d'Oulu que aquests dies i amb motiu de l'emergència sanitària ha de limitar la seva activitat a retransmissions com la que ens ocupa. Un repàs a la trajectòria solista de Monroe, cites puntuals a Hanoi Rocks i Demolition 23 i alguna versió molt ben triada –explosiu final amb "Long Tall Sally" a manera d'homenatge pòstum a Little Richard-, amb Yaffa al baix i un altre vell conegut com és Costello a la guitarra acústica.

Monroe, lluny de la hiperactivitat a què ens té acostumats quan s'enfila a un escenari, es va mantenir al centre del set, tocant la guitarra acústica, i fins i tot va oferir bona part del concert assegut. No és que s'estigui desgastant, ben al contrari. El d'ahir era un show de petit format i les circumstàncies convidaven a oferir una posada en escena més aviat recollida, també a triar un repertori on semblaven encaixar especialment títols com "Deadtime Stories", "You Crucified Me" o "Don't You Ever Leave Me". Però per moments semblava l'autor de "Not Fakin' It" (1989) més incombustible que mai als seus 57 anys.

Poden vostès visionar el concert a Facebook.

Michael Monroe - Ballad of the Lower East Side

"There were junkies, pimps and whores" ("Hi havia ionquis, xulos i putes"), canta Michael Monroe a "Ballad of the Lower East Side" -un tema que formarà part del seu proper disc però que ja circula per internet, amb un entranyable videoclip-. L'exlíder de Hanoi Rocks es refereix a Nova York, i més concretament al Lower East Side, tot rememorant els dies en què la ciutat era bruta, decadent i perillosa però estava més viva que mai. Quan el sud-est de Manhattan era territori de gent de carn i os, i no d'inversors i agents immobiliaris. Quan al Lower East Side hi havia més rock'n'roll que hotels de quatre estrelles. Un cant nostàlgic -però vital- a la Nova York que hi ha més enllà dels blockbusters i les sèries de temporada. La de Johnny Thunders i Joey Ramone. La de Lach i la revolta de Tompkins Square. La que mica en mica queda enterrada sota això que s'anomena gentrificació. I jo, que només he conegut de passada la transformació de Nova York, no puc evitar fer un paral·lelisme amb la Barcelona actual. La de la nostàlgia olímpica i la ressaca del Fòrum de les Cultures. La que no va entendre que posar-se guapa no significa ensenyar cuixa descaradament per atraure el turisme de sol i borratxera. La que confon regenerar un barri amb expulsar-ne els veïns de tota la vida, augmentar-hi els preus dels lloguers i omplir-lo de locals de disseny. La que acull festivals musicals de referència internacional però ha desterrat la música dels seus carrers a cop d'ordenances, sancions i instruments requisats. No, probablement Barcelona no sigui comparable a Nova York. Però la cançó de Monroe també li va com l'anell al dit.

Little Steven i Demolition 23

Steven Van Zandt, aka Little Steven. Qui no el coneix com a guitarrista de Bruce Springsteen & The E Street Band, el coneix pel seu paper a The Sopranos. Però el cert és que l'amic Van Zandt té cares més ocultes i probablement també més interessants, entre les quals destaquen les d'activista polític i musical. En aquest darrer àmbit, és d'aplaudir la seva tasca al capdavant del programa radiofònic Underground Garage i del segell discogràfic Wicked Cool. També en el marc del seu activisme musical, Little Steven va ser responsable a mitjans dels anys 90 de la formació de Demolition 23, el meu grup preferit del punk d'aquella dècada. L'encapçalaven els exHanoi Rocks Michael Monroe i Sami Yaffa, i el seu únic i homònim disc (1994) conté bales de precisió del calibre de "Nothin's Alright", "Hammersmith Palais" o "Same Shit Different Day". Van Zandt no va formar part del grup, però els va produir l'àlbum i és coautor de la majoria dels seus temes. "Vaig escriure la major part del disc amb la idea de recuperar el punk tradicional", declara ell mateix a l'edició de gener de Ruta 66. "Totes les companyies el van rebutjar, em deien que no els interessava perquè el punk havia passat de moda. I un any després, apareixien Green Day i Offspring". És el que té moure's al marge de dictats i tendències. Amb el disc de Demolition 23 actualment descatalogat i pràcticament il·localitzable, Van Zandt es planteja la possibilitat de reeditar-lo "perquè ningú el té". La qual cosa, en uns moments en què el terme punk es troba més adulterat que mai, seria una boníssima notícia. Tant per qui porta anys buscant-lo sense èxit, com pels que encara el punxem sovint.

Michael Monroe i Little Steven.

Audio: "Nothin's Alright" - Demolition 23