Bare trees

Bare trees, gray light

Oh, yeah, it was a cold night

Bare trees, gray light

(Fleetwood Mac)

Les Franqueses del Vallès, gener de 2024.

Conversa i concert amb The Natchet Taylor Band

THE NATCHET TAYLOR BAND
Anònims, Granollers
29 de juny de 2025

Aquest matí he tingut el gust de presentar el concert que The Natchet Taylor Band ha fet a l'Anònims. Una banda de country en el sentit més genuí del terme, formada a Barcelona pel texà Natchet Taylor (guitarra i veu), el britànic Jules Bastrup (guitarra) i els catalans Alfons Foriscot (contrabaix) i Jordi Ollé (bateria). Amb prou feina porten un any tocant junts, però ho fan amb un ofici i una compenetració, que sembla que es coneguin de tota la vida.

El secret de l'èxit –en termes artístics, s'entén– per a una banda com la que ens ocupa no és tant l'excel·lència tècnica, que en aquest cas queda fora de qualsevol dubte, com la química entre els seus components. Els quatre músics que formen The Natchet Taylor Band venen d'entorns tant distants com els seus respectius bagatges, però quan es posen a fer música van tots a una, s'ho passen bé i tota la resta flueix sola. De tot plegat n'hem parlat durant la conversa prèvia a l'actuació.

També hem parlat de la música country, un estil genuïnament nord-americà que ha esdevingut un llenguatge comú per a músics i melòmans d'arreu del món –novament, la mostra són els quatre components de la banda–. I dels seus paral·lelismes amb el punk, que Natchet Taylor ha assenyalat referint-se a tots dos gèneres com a músiques que conviden la gent a aplegar-se i a explicar bones històries a partir de bones cançons, independentment de les habilitats que un pugui tenir. "Three Chords and the Truth", ha sentenciat, recordant la vella expressió de Harlan Howard.

El concert ha alternat clàssics de George Jones ("The Race Is On"), Willie Nelson ("On the Road Again"), Johnny Cash ("Big River"), Merle Haggard ("Mama Tried") i Townes Van Zandt ("Waiting Around to Die"), entre d'altres, amb un cançoner propi on figuren perles de la mida de "Texacana Summer", "Sonora", "Wild Heart Flower", "Running Out My Wild" o "Pale Rider". Dedicaran els mesos d'estiu a gravar un primer àlbum que preveuen publicar a finals d'any. Ganes d'escoltar-lo.

Lynyrd Skynyrd, o la preservació d'un llegat

LYNYRD SKYNYRD

Barcelona Rock Fest 2025

Parc de Can Zam, Santa Coloma de Gramenet

27 de juny de 2025

S'ha criticat molt a Lynyrd Skynyrd pel fet de sortir de gira amb aquest nom, quan tots els components originals del grup són morts. Reconec que jo mateix vaig assistir amb un cert grau d'escepticisme al concert que la banda va fer ahir a la nit al Rock Fest. Però un cop vist i escoltat el que va passar a Can Zam, no puc fer altra cosa que donar-los la raó.

Diguin el que diguin les males llengües, això no és cap banda de tribut, sinó la preservació –i la transmissió– de tot un llegat per part de qui millor el pot preservar, que són Johnny Van Zant i Rickey Medlocke. Admetem-ho, si aquests dos senyors sortissin de gira amb qualsevol altre nom però fent el mateix repertori d'ahir, potser no serien caps de cartell de cap festival però en canvi obtindrien l'aprovació dels més escèptics.

Personalment, si hagués de posar una única pega al concert d'ahir, seria el fet d'haver passat per alt la discografia facturada durant la segona etapa del grup –la de Johnny Van Zant, justament–. No crec que sobrés res ni canviaria una sola coma del repertori que va sonar a Can Zam, però penso que àlbums com "1991" o "The Last Rebel" són plenament reivindicables.

Per tota la resta, els primers acords de "What's Your Name" van fer esvair de cop qualsevol dubte que pogués tenir, l'homenatge a Gary Rossington a "Tuesday's Gone" em va semblar preciós, i la imatge de Rickey Medlocke comandant el trio de guitarristes cap a l'apoteosi final de "Free Bird" directament em va fer levitar. Coses com aquesta no es veuen cada dia, paraula.

Capítol a part mereixeria, és clar, aquell "Sweet Home Alabama" que en certs imaginaris ha arribat a transcendir fins i tot més enllà del nom dels seus autors. Parlem d'una d'aquelles cançons que cada nit són interpretades, i en moltes ocasions banalitzades, arreu del món per incomptables bandes de bar de tota mena i condició. Només faltaria, doncs, que Medlocke i Van Zant no poguessin sortir a fer-li justícia com només ells ho poden fer.

L'aposta segura dels Hellacopters

THE HELLACOPTERS

Barcelona Rock Fest 2025

Parc de Can Zam, Santa Coloma de Gramenet

27 de juny de 2025

The Hellacopters celebrant tres dècades de trajectòria, ahir al vespre al Rock Fest. Amb el català LG Valeta (77) suplint al sempre providencial Dregen, que ningú sap si tornarà o no a les files del combo amb base a Estocolm. Amb Nicke Andersson, Robert Ericksson i Anders 'Boba Fett' Lindström encara com a pilars d'una de les bandes que van abanderar el rock escandinau de la segona meitat dels 90.

També amb un un nou disc sota el braç, el flamant "Overdriver", que certifica el present dels suecs com el més sòlid de tots els seus contemporanis. Va ser una de les obres més referenciades de la nit juntament amb el clàssic "High Visibility" –de cada un en van caure tres cançons–. Un concert que va anar de menys a més, sobretot un cop solventats els problemes tècnics inicials. Segueixen sent una aposta segura en directe.

Dylan i Streisand canten Ray Noble

Bob Dylan torna als estàndards amb "The Very Thought of You", versió d'un clàssic de Ray Noble que canta a duet amb Barbra Streisand. La peça forma part del nou àlbum de la cantant novaiorquesa, "The Secret of Life", publicat avui mateix. Ideal per degustar de matinada amb una copa de Heaven's Door. A l'àlbum també hi figuren duets d'Streisand amb Paul McCartney, Sting, James Taylor i Tim McGraw, entre d'altres.

Lalo Schifrin (1932-2025)

Ha mort Lalo Schifrin. L'home que, literalment, va fer sonar incomptables pel·lícules i sèries de televisió de les que han fet escola. Títols com "Bullitt", "Cool Hand Luke", "Mission: Impossible" o "Starky and Hutch" no s'haurien vist de la mateixa manera sense les seves bandes sonores. I parlant de "Bullitt", els carrers i els turons de San Francisco no han tornat a sonar mai més com en aquella llegendària persecució.

Concert de Natchet Taylor a l'Anònims

Diumenge serem a l'Anònims de Granollers amb The Natchet Taylor Band. Un tast de Texas al cor de Granollers. Concert amb presentació prèvia a càrrec d'un servidor. No s'ho perdin!

Mick Ralphs (1944-2025)

Em vaig assabentar de la mort de Mick Ralphs en plena revetlla de Sant Joan. Enmig del soroll dels petards –i de les sirenes dels camions de bombers– em va arribar la notícia del traspàs d'un dels grans guitarristes del rock de la dècada dels 70 –un període, recordem-ho, en què disposar d'un bon guitarrista ho era gairebé tot per a qualsevol banda que es dediqués a aquest negociat-.

Ralphs va ser un dels pilars mestres del so de Mott The Hoople, primer, i de Bad Company, després. Sense ell no s'entendrien aquella línia celestial que identifica "All the Young Dudes" des del minut zero, el regust de bar de carretera de "Can't Get Enough" ni els paisatges pantanosos de "Rock Steady" –southern rock facturat al Regne Unit, ni més ni menys–. Tampoc la delicadesa d'aquell "Seagull" que és prova de la seva versatilitat.

El guitarrista va fer equip amb dos dels grans cantants i frontmen del seu temps, ni més ni menys que Ian Hunter i Paul Rodgers. A tots dos els va complementar, i amb tots dos va traçar discursos que encara avui expliquen bona part de l'alfabet del hard rock, del classic rock i fins i tot del glam rock, aquell calaix de sastre en què Mott solien ser col·locats molt a pesar seu. Se n'ha anat un referent. I ha estat llarga, la nit més curta de l'any.

Eddie Cochran, 65 anys després

La revista Vintage Rock commemorava fa un parell de mesos el 65è aniversari de la mort d'Eddie Cochran (1938-1960) amb aquesta edició especial dedicada al rocker de Minnesota, que avui tindria 86 anys –dos més dels que ja suma el seu paisà Bob Dylan–.

No sé si hi ha res que encara no s'hagi escrit sobre l'autor de "Summertime Blues". Però entenc que la seva figura segueix despertant l'interès de generacions noves i no tan noves, i que per tant té tot el sentit del món que la premsa especialitzada –o no– també segueixi revisant –explicant– la seva figura.

Cada mes llegeixo un mínim de cinc o sis publicacions musicals en paper –sumem-hi els continguts en format digital–. En totes elles hi trobo seccions de crítiques discogràfiques que em semblen literalment inabastables, sobretot en aquests temps en què sembla que sempre toqui anar per feina. Anys enrere solia repassar-les senceres tot prenent apunts, i provava d'escoltar-ne tantes referències com podia.

Arribar a tot arreu era impossible, i sempre m'acabava devorant una certa sensació d'ansietat. Des de fa una temporada, m'ho prenc amb molta més calma, llegeixo en diagonal i, conscient que potser em perdo alguna cosa, dedico mes temps a aprofundir en obres concretes –d'actualitat o no–, que a posar-me constantment al dia d'una roda que fa moltes voltes però no acaba d'anar enlloc.

Tot i així, cada més m'assabento d'un mínim d'entre cinc i deu novetats discogràfiques amb potencial de transcendir els dos minuts que triga una ressenya a ser llegida. Que, al llarg de l'any, es multipliquen per una dotzena. I mentre escric aquestes línies, contemplo (part de) la meva col·lecció de discos i em pregunto si té sentit continuar-la engreixant.

No sé quants discos tinc a casa, perquè no els he comptat mai, però soc conscient que n'hi ha molts que no tornaré a escoltar mai més. Perquè necessitaria una altra vida sencera per escoltar tot el que he anat acumulant des que tinc ús de raó, sumat a tot allò que encara no s'ha publicat però algun dia també acabarà trobant lloc a les meves prestatgeries.

Eddie Cochran va morir el 17 d'abril de 1960, víctima d'un accident de trànsit. Sis dècades i mitja després, seguim parlant d'ell i de la seva obra –i en aquest cas, no tinc cap dubte que seguiré tornant a la seva música tants cops com faci falta–. I el disc del mes de l'edició de maig d'aquella revista anglesa que porto més de 20 anys comprant religiosament? Francament, ja ni me'n recordo.

Un piano al vestíbul de l'hospital

Al vestíbul de l'Hospital de Granollers hi ha un piano a disposició de qui el vulgui tocar. Tenir cura de la salut també és això. I la música, val la pena insistir-hi, va de coses com aquesta. Bon Dia Internacional de la Música a tothom.

Brian Wilson (1942-2025)

Brian Wilson, en una imatge de 2009 - Foto Wonker/Flickr.

Brian Wilson va ser un d'aquells músics capaços d'unificar criteris a priori irreconciliables. La seva obra és apreciada a parts iguals pels rockers de tota la vida i per les joves generacions festivaleres, pels heavies i per la gent de l'indie, per punks, mods, hippies, beatniks i fills de l'era alternativa, per experts 'connoisseurs' i per oients casuals.

Les seves cançons poden agradar amb major o menor mesura, qüestió de prioritats. I un pot fixar-se més en una etapa o en una altra, això va a gustos. Però ningú els farà mai cap lleig. Fins i tot aquells a qui simplement no els entra, acaben admetent tard o d'hora el caràcter superlatiu d'un dels cançoners que van definir el segle XX.

Les cançons de la primera època dels Beach Boys són postals d'una Califòrnia gairebé mitològica. Retalls d'un imaginari on el somni nord-americà era un fet irrefutable, i alhora extrapolable a qualsevol racó de món on un adolescent pogués tenir accés a un tocadiscos i a un vehicle amb motor. "Califòrnia es va inventar els Beach Boys, i els Beach Boys es van inventar l'estiu", va declarar una vegada Little Steven, que és de la Costa Est però sap prou bé de què parla.

Després va venir una segona etapa marcada pel drama, el dolor i fins i tot la tragèdia, també per allò que avui –però en cap cas aleshores– s'anomena 'salut mental'. Escoltin vostès "I Just Wasn't Made for These Times" –una de les perles de la cara B del canònic "Pet Sounds" (1966)–, i entendran de seguida la diferència entre l'obra d'un geni torturat, i tota la quantitat de pornografia emocional despatxada últimament per una colla de nens de casa bona amb excés de vanitat.

TRES CONCERTS A BARCELONA

Vaig arribar a veure Brian Wilson en directe en tres ocasions. Les tres úniques actuacions que va fer a Barcelona, començant el juliol de 2005 amb aquell debut gairebé en temps de descompte a l'escenari del Poble Espanyol. Vaig repetir al cap de set anys al mateix recinte, en el marc d'aquella protocolària gira de reunió d'uns Beach Boys que, contra tot pronòstic, va esdevenir molt més que una cobertura d'expedient.

L'última visita de Wilson a Barcelona va tenir lloc el 2016 al parc del Fòrum en el marc d'un Primavera Sound. Tancat de forma permanent el somni efímer de la reunió amb Mike Love, el californià venia reforçat per una banda on destacava la presència dels seus vells companys de files Al Jardine i Blondie Chaplin. Veure'ls a tots tres en aquell escenari, va significar tant o més que haver assistit a la reunió de 2012.

Aquell concert al Primavera Sound va tenir com a fil conductor el 50è aniversari de "Pet Sounds", obra que va sonar en la seva totalitat. Encara avui són moltes les veus que recorden aquella vetllada amb adjectius poc amables, quan no directament destralers. Jo, en canvi, en guardo un molt bon record. I no em cau cap anell quan afirmo que, si hagués de triar un dels tres concerts als quals vaig assistir, probablement em quedaria amb aquest.

Cert, el temps no perdona i Wilson es va limitar a fer el que bonament va poder. Però, de les tres ocasions en què el vaig poder veure en un escenari, aquella va ser l'única en què em va semblar veure'l content (somrient, en ocasions) i conscient de ser on era. No oblidaré mai l'entusiasme amb què va presentar "Let's Go Away for Awhile", arribant a xampurrejar una mica en castellà –"This is an instrumental. No words in it, only music. No palabras, solo música. Incredible!".

Limitacions físiques i vocals al marge, poder veure a Brian Wilson (aparentment) feliç en un escenari és una de les millors coses que m'han passat a la vida. Sobretot tenint en compte que va ser l'últim cop que el vaig veure en directe, encara que això en aquell moment no ho sabia ni m'ho esperava.

EL FINAL

Tot i saber el que ja sabíem des de feia una temporada, la mort de Brian Wilson ha estat un cop molt dur. La magnitud de la seva obra, els acabats plusquamperfectes de les seves composicions i el caràcter eternament perdurable del seu llegat, contrasten amb la naturalesa caduca de tota la mediocritat que hi ha allà fora –no parlo necessàriament de música–.

Brian Wilson, i això no és cap tòpic, era un d'aquells genis que només passen un cop a la història. La seva partida suposa també un nou bany de realitat per a totes aquelles generacions que un dia van creure que n'hi havia prou amb una bona cançó per fer un món millor. M'atreviria a dir que ell ho va creure fins al final. D'arguments en tenia a grapats, tots amb la seva signatura, i aquests sí que no moriran mai.

Sly Stone (1943-2025)

Ha mort Sly Stone, pioner i arquitecte absolut del funk amb permís de James Brown i George Clinton, també un geni maleït, tocat a parts iguals pel talent i la mala fortuna. El seu llegat al capdavant d'Sly and The Family Stone explica cada un dels salts endavant que va fer la música d'arrel afroamericana entre finals dels 60 i principis dels 70, i assenyala les bases de moltes coses que passarien més tard –també en el terreny social: va ser la primera banda racialment integrada que va escalar les llistes d'èxits als Estats Units–.

Tot plegat va ser fruit d'una visió, la seva, que havia adquirit mentre es guanyava les garrofes fent de disc jockey radiofònic i de productor discogràfic en un entorn tan efervescent com el de San Francisco en plena eclosió de l'era psicodèlica. Va ser aplicant al soul i al rhythm & blues de tota la vida aquelles pinzellades àcides que ell mateix havia supervisat des dels controls en plàstics dels Beau Brummels i The Great Society, com es va avançar a tot i a tothom.

Després va venir la davallada. Hi va haver històries de drogues, de disputes legals que es van acabar molt malament, fins i tot d'una etapa en què segons diversos testimonis hauria (mal)viscut de les ajudes socials i dormint en una furgoneta. Un nou interès per la seva figura ja en ple segle XXI semblava anticipar una etapa de redempció, un retorn que hauria pogut ser per la porta gran però mai es va acabar de produir. Ha arribat al final del seu trajecte un pioner intractable, per bé i per malament. Els homenatges, com sol passar en aquests casos, arribaran tard i tindran un regust agredolç.

Sunset Cafe

El Sunset Cafe de Gavà té prestatges decorats amb vinils de Radiohead, Sade, Air, Rage Against The Machine i A Tribe Called Quest, còmics de la Marvel i la biografia de Mötley Crüe, entre d'altres. Quan hi vaig entrar divendres a la tarda, sonava una cosa que no vaig saber identificar però em va recordar a Faith No More. Quan en vaig sortir, Chet Baker cantava "My Funny Valentine".

Dues històries de Pink Floyd

Ahir a la tarda vaig anar a la biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà a parlar sobre "The Dark Side of the Moon", el clàssic de Pink Floyd, publicat ara fa 52 anys. Entre el públic, com de costum, algunes persones que tenien prou edat per haver descobert aquest disc quan es va posar a la venda.

Abans de començar la xerrada vaig conèixer l'Antonio, un senyor que havia adquirit "The Dark Side of The Moon" el 1975, dos anys després de la seva publicació. "Me fui a comprar el último de ZZ Top, que me gustaban mucho. Pero no lo tenían, y el hombre de la tienda me recomendó el 'Dark Side'", em va explicar.

"Yo no sabía nada de Pink Floyd, ni quienes eran, nada. Pero puestos a comprarme un disco, me dejé llevar y ahora es mi favorito de la historia". Cinquanta anys després, l'Antonio té la discografia sencera de Pink Floyd en vinil i en CD. I quan explica aquesta història, el seu rostre s'il·lumina d'una forma que mai podran entendre les generacions que han descobert la música a través d'una pantalla tàctil.

És evident que persones com l'Antonio coneixen "The Dark Side of the Moon" molt millor del que jo l'arribaré a conèixer mai. Perquè, dades enciclopèdiques al marge, la música va de vivències. I en el cas d'aquell senyor que pràcticament podria ser el meu pare, "The Dark Side of the Moon" és la banda sonora de tota una vida.

Per això, en un moment donat de la xerrada, vaig optar per callar i convidar-lo a explicar la seva història a la resta d'assistents. Ho va fer amb molt de gust, i jo li agraeixo molt més del que es pensa. I segueixo insistint que la música va de vivències com les de l'Antonio, i no d'empassar-se 25 concerts en un sol cap de setmana com qui se'n va a fer un creuer pel Mediterrani.

Poques hores més tard, tornant a casa en un d'aquells trens de la Renfe que rarament van a l'hora, es va asseure al meu davant un noi molt jove que escoltava música amb auriculars. Portava posada una samarreta de "The Dark Side of the Moon". Quan va veure la meva còpia en vinil d'aquest disc se'm va quedar mirant, i jo a ell.

Aleshores es va treure els auriculars i vàrem començar a parlar. Em va dir el seu nom, que soc incapaç de transcriure, i em va explicar que és nascut a Rússia però porta una temporada vivint a prop de Barcelona. Que el rock és la seva vida –m'ho va dir amb aquestes paraules–, i que va veure la llum el dia que uns veïns –encara al seu país d'origen– li van descobrir la música de Pink Floyd.

La història de l'Antonio i la d'aquell noi són tan diferents i tan distants com els seus respectius contextos geogràfics, temporals i socials. Però el fil conductor de totes dues és el mateix, una banda i una obra la vigència de les quals ha superat el test del temps. Diuen que Bad Bunny omplirà deu estadis l'any vinent. Sembla ser que això és tota una proesa, i no seré pas jo qui ho discuteixi. Però sí que em pregunto qui es recordarà de Bad Bunny d'aquí a mig segle.

Uclés, més modern que mai

Àlex Mitrani parlant sobre la figura i l'obra de Josep Uclés, ahir a la tarda al Museu de Granollers, durant l'acte inaugural del festival Opera Aperta. Els versos que surten projectats a la pantalla són de la lletra de "Bèstia!", la cançó d'Oriol Tramvia. Mitrani va traçar les arrels d'Uclés a partir de moviments com el punk o el glam, citant també a Nazario, Sisa i David Bowie, entre d'altres. "Hi ha aspectes d'Uclés que són més moderns avui que al seu moment, com la crítica al poder i als instruments que aquest fa servir per imposar-se i refermar-se. El seu art conté una ironia que ens salva de convertir-nos nosaltres mateixos en aquells monstres que volem denunciar", va dir Mitrani, historiador de l'art i conservador del MNAC.

Xerrada sobre Pink Floyd a Gavà

Divendres anirem a parlar de Pink Floyd i "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà. Si ens hi volen acompanyar, serà un plaer.