Dylan versiona Eddie Cochran

Bob Dylan ha iniciat aquesta matinada a Omaha, Nebraska, un nou tram nord-americà del 'Rough and Rowdy Ways World Wide Tour'. I ha introduït variacions com a mínim remarcables a un repertori que en els quatre anys i mig que porta de gira encara no havia mutat fins a tal punt.

El nou setlist resta pes a "Rough and Rowdy Ways" (de les nou cançons del disc que solien caure cada nit, baixa fins a sis), i repesca títols pretèrits que aquests últims anys s'havien reservat per les campanyes d'estiu en el marc de l'Outlaw Music Festival –l'esdeveniment itinerant promogut per Willie Nelson, que en cas de repetir-se enguany, tot apunta que serà sense Dylan.

Així, "Mother of Muses", "My Own Version of You" i "Goodbye Jimmy Reed" han caigut d'un setlist que ha tornat a fer lloc a "All Along the Watchtower", "Love Sick" o un "Man in a Long Black Coat" que Dylan no tocava en directe des de feia 13 anys. Abans de tancar amb "Every Grain of Sand" ha versionat el "Nervous Breakdown" d'Eddie Cochran (qui, com ell mateix, era de Minnesota).

Eddie Cochran, 65 anys després

La revista Vintage Rock commemorava fa un parell de mesos el 65è aniversari de la mort d'Eddie Cochran (1938-1960) amb aquesta edició especial dedicada al rocker de Minnesota, que avui tindria 86 anys –dos més dels que ja suma el seu paisà Bob Dylan–.

No sé si hi ha res que encara no s'hagi escrit sobre l'autor de "Summertime Blues". Però entenc que la seva figura segueix despertant l'interès de generacions noves i no tan noves, i que per tant té tot el sentit del món que la premsa especialitzada –o no– també segueixi revisant –explicant– la seva figura.

Cada mes llegeixo un mínim de cinc o sis publicacions musicals en paper –sumem-hi els continguts en format digital–. En totes elles hi trobo seccions de crítiques discogràfiques que em semblen literalment inabastables, sobretot en aquests temps en què sembla que sempre toqui anar per feina. Anys enrere solia repassar-les senceres tot prenent apunts, i provava d'escoltar-ne tantes referències com podia.

Arribar a tot arreu era impossible, i sempre m'acabava devorant una certa sensació d'ansietat. Des de fa una temporada, m'ho prenc amb molta més calma, llegeixo en diagonal i, conscient que potser em perdo alguna cosa, dedico mes temps a aprofundir en obres concretes –d'actualitat o no–, que a posar-me constantment al dia d'una roda que fa moltes voltes però no acaba d'anar enlloc.

Tot i així, cada més m'assabento d'un mínim d'entre cinc i deu novetats discogràfiques amb potencial de transcendir els dos minuts que triga una ressenya a ser llegida. Que, al llarg de l'any, es multipliquen per una dotzena. I mentre escric aquestes línies, contemplo (part de) la meva col·lecció de discos i em pregunto si té sentit continuar-la engreixant.

No sé quants discos tinc a casa, perquè no els he comptat mai, però soc conscient que n'hi ha molts que no tornaré a escoltar mai més. Perquè necessitaria una altra vida sencera per escoltar tot el que he anat acumulant des que tinc ús de raó, sumat a tot allò que encara no s'ha publicat però algun dia també acabarà trobant lloc a les meves prestatgeries.

Eddie Cochran va morir el 17 d'abril de 1960, víctima d'un accident de trànsit. Sis dècades i mitja després, seguim parlant d'ell i de la seva obra –i en aquest cas, no tinc cap dubte que seguiré tornant a la seva música tants cops com faci falta–. I el disc del mes de l'edició de maig d'aquella revista anglesa que porto més de 20 anys comprant religiosament? Francament, ja ni me'n recordo.

Bob Dylan - "The Philosophy of Modern Song" (2022)

Amb Sant Jordi em passa el mateix que amb el Record Store Day. Certs costums m'agrada més practicar-los durant tot l'any que no pas un dia en concret. Però si aquest dia en concret ha de servir perquè caigui a les meves mans una obra com l'últim llibre de Bob Dylan, "The Philosophy of Modern Song" (2022), benvingut sigui.

Més d'una seixantena de clàssics –no sempre evidents- de la música del segle XX, comentats per un dels grans mestres de l'art de fer cançons. Només he tingut temps de llegir-ne un capítol, el que dedica a "Truckin'" de Grateful Dead (hi he anat directament, mogut pels esdeveniments de la recent gira japonesa de Dylan). L'he llegit tres cops, i crec que encara no l'he assimilat.

"The Dead are from a different world than their contemporaries. Jefferson Airplane, Quicksilver Messenger Service, Big Brother, all of them together wouldn't even make a part of the Dead", proclama com qui no vol la cosa a l'inici d'un paràgraf que en altres temps hauria obert la caixa de Pandora. De vegades Dylan pot enganyar, però mai de la vida menteix.

Impagable, per cert, aquesta portada que recupera una vella fotografia on apareixen Little Richard, Alis Lesley i Eddie Cochran a la seva arribada a Sydney en el marc d'una gira australiana l'any 1957.

Connie 'Guybo' Smith (1939-2023)

CONNIE 'GUYBO' SMITH
(1939-2023)

A Connie 'Guybo' Smith se'l recordarà sobretot com el baixista d'Eddie Cochran i pràcticament la seva mà dreta a l'estudi de gravació, però també se l'hauria de recordar com un dels seus millors amics. Es van conèixer a l'institut, i només la tràgica mort de Cochran el 1960 amb tan sols 21 els va poder separar. De 'Guybo' s'ha dit que va ser el primer músic de rock'n'roll que va tocar un baix elèctric. I si bé l'afirmació és difícil de contrastar, el cert és que el seu instrument va marcar diferències i va definir en bona part el so de clàssics com "Summertime Blues" o, sobretot, "C'Mon Everybody". Al llarg de la seva carrera també va tocar amb altres noms destacats del primer rock'n'roll com ara Glen Glenn. Ens ha deixat a l'edat de 83 anys, i a poques setmanes de commemorar-se el primer aniversari del traspàs del mateix Glenn.

Paul McCartney - "CHOBA B CCCP" (1988)

"CHOBA B CCCP", el disc rus de Paul McCartney, publicat el 1988 en exclusiva a l'antiga URSS –el 1991 se'n va fer una edició internacional-. Una col·lecció de versions de clàssics del rock'n'roll amb què l'exBeatle volia saludar i estendre la mà al poble soviètic en plena Guerra Freda. Eren els dies de Mikhaïl Gorbatxov, la Perestroika i el Glasnost. Qui hauria dit en aquell moment que, tres dècades i mitja més tard, haurien revifat els vells fantasmes que aleshores tot just començaven a enterrar-se.

L'arrel de l'àlbum són unes trobades informals de McCartney amb músics com Mick Green (The Pirates), Mick Gallagher (The Blockheads) o Chris Witten –el seu bateria en aquell moment-, amb els quals es dedicava a interpretar en petit comitè originals de pioners com Eddie Cochran, Bo Diddley, Lloyd Price, Fats Domino, Arthur Crudup o Little Richard –tot plegat enllaçava amb el repertori dels primers Beatles-. Un bon dia va decidir gravar aquelles cançons en directe a l'estudi, i posteriorment va tenir la idea d'editar-les com si es tractés d'una mena de disc de contraban importat des de la Unió Soviètica.

La seva discogràfica, EMI, s'hi va negar –sí, hi va haver un temps en què una disquera podia dir-li que no a Macca-, però al seu mànager li va agradar tant la idea que va fer-ne unes còpies domèstiques amb els crèdits en rus com a regal nadalenc la tardor de 1987. D'aquesta manera, McCartney va seguir donant voltes al projecte, fins que es va decidir a publicar l'àlbum en exclusiva a la URSS sota el títol de "CHOBA B CCCP" ("Back in the USSR" en rus). Va sortir l'octubre de 1988 a través de Melodiya, el segell estatal soviètic. Veient que les còpies arribaven a Occident i s'acabaven revenent a preus desorbitats, va optar per editar-lo a la resta del món l'octubre de 1991. Pocs mesos després, Gorbatxov firmava la dissolució de la URSS.

Bob James (1952-2021)

BOB JAMES

(1952-2021)

Ens ha deixat Bob James, l'home que va agafar el relleu de Sammy Hagar al capdavant de Montrose. També un d'aquells casos en què el desconegut vocalista d'una banda de tribut a una formació reconeguda, acaba passant a formar part de la formació en qüestió. Al costat de Ronnie Montrose va gravar dos àlbums, el notable "Warner Bros. Presents" (1975) i el més discret –però igualment reivindicable- "Jump on It" (1976). Després de la dissolució del grup va formar part de projectes com Magnet, Private Army, on va coincidir amb Rudy Sarzo i Frankie Banali abans que aquests formessin la base rítmica de Quiet Riot, o USSA, on va comptar amb Randy Castillo a la bateria. Durant els últims anys s'havia mantingut allunyat del negoci musical dedicant-se a l'àmbit de l'enginyeria i al sector immobiliari. Recordem-lo amb aquella monolítica lectura del "Twenty Flight Rock" d'Eddie Cochran que es va marcar amb Montrose.

Cinc dècades de "Ride a White Swan"

Aquestes coses sempre fan de mal dir, però sol haver-hi un ampli consens a l'hora d'assenyalar "Ride a White Swan", el single publicat per T.Rex tal dia com avui de 1970, com el punt de partida de la revolució glam que va definir bona part de la crònica pop internacional durant la primera meitat de la dècada dels 70. Una peça que injectava electricitat i dinàmiques rockeres al repertori de Marc Bolan i Mickey Finn, orientat fins aleshores cap a les coordenades més àcides del folk. Que triessin aquest llançament per deixar enrere la denominació Tyrannosaurus Rex i adoptar el nom amb el qual farien història, no és casualitat.

Produït pel seu inseparable Tony Visconti i amb una psicodèlica lectura a baixa fidelitat del "Summertime Blues" d'Eddie Cochran a la cara b, "Ride a White Swan" no tan sols contrastava amb tots els llançaments anteriors del combo londinenc, sinó fins i tot amb l'àlbum homònim que T.Rex publicarien a finals d'aquell mateix any. Un treball de naturalesa elèctrica però encara arrelat en els paràmetres de la psicodèlia –el single no va formar part de l'edició original del disc, si bé s'inclouria a la versió nord-americana i en posteriors reedicions internacionals-.

Si "Ride a White Swan" va suposar un abans i un després a la carrera de Bolan i companyia, encara caldria esperar ben bé un any, fins a la publicació del monumental "Electric Warrior" (1971), perquè tot plegat es concretés en aquell so característic no tan sols de T.Rex sinó del primer glam rock. Entre un episodi i l'altre, però, hi hauria encara un altre esdeveniment clau. La publicació a principis de 1971 d'un nou single, "Hot Love", que també prescindia de la psicodèlia per apel·lar a les pulsions més primàries i lascives del rock'n'roll.

Al moment d'interpretar-lo al programa televisiu Top of the Pops, Bolan va lluir aquella indumentària farcida de brillantor i ambigüitat sexual que acabaria de definir, ara sí, l'estètica glam. Si entenem el glam com un moviment tan estètic com musical, el seu inici el determinaria amb tota seguretat la interpretació de "Hot Love" a la petita pantalla –però no pas la publicació del single en qüestió-. Però si parlem exclusivament de música i ens referim al glam com un retorn a les formes més essencials del rock'n'roll i fins i tot l'avantsala del punk, no hi ha cap dubte que "Ride a White Swan" en va ser el punt de partida.